dijous, 28 d’abril de 2016

L'art de callar

Hi ha una mena de llibres que, tot i el seu valor, queden per sempre en un segon o tercer terme, i passen pràcticament desapercebuts, excepte per a una minoria afortunada, per a la qual es converteixen en objecte de culte. Com ara L’art de callar, de l’abbé Dinouart, un clergue francès del XVIII, publicat per les Edicions de la Ela Geminada gràcies a la iniciativa de Ramon Alcoberro. D’entrada, no em negareu que el títol d’aquest llibre resulta tan atractiu com incitant davant la inflació «informativa» i «comunicativa» del nostre temps, en què hi ha tanta gent que no calla mai, en què es parla molt i es diu ben poc. Com a regla general, es parla sense saber de què va. Al bar de la cantonada, als mitjans de comunicació o a la càtedra universitària. Un altre aspecte de la incomoditat que produeix aquest panorama és que qui més parla és qui més hauria de callar. I que molts dels qui tenen alguna cosa a dir, resten callats, atabalats davant la xerrameca dels altres. Fatalment, si alguna vegada trenquen el seu silenci, no se senten. No se’ls escolta. 

No ens enganyem, però, respecte a les intencions últimes o primeres de l’autor de L’art de callar. Com recorda Ramon Alcoberro en la introducció que ha redactat a la traducció catalana d’aquest llibre, l’abbé Dinouart era un carca, un escriptor religiós en pugna amb una visió del món cada cop més laica que li feia por, «un enemic de les Llums que buscava en el silenci un refugi contra el progressisme sorollós». Dinouart reclamava silenci als seus adversaris il·lustrats i denunciava la dèria de criticar-ho tot. El seu llibre, però, era un mal símptoma per a la causa que defensava. Si reclamava silenci i en lloava les virtuts és perquè ja no podia imposar-lo, com el mestre que s’esgargamella debades davant els alumnes esvalotats sense remei. L’al·legat de Dinouart, llegit des de la nostra perspectiva actual, resulta commovedorament ingenu.

Per sort, el llibre de Dinouart va molt més enllà d’aquest enfocament interessat i acaba reivindicant el silenci més enllà del desig de preservar el respecte pel que ell considerava sagrat. Així, l’abbé argueix que el silenci comporta uns beneficis a la persona com a individu, perquè «l'home mai no és més senyor de si mateix que en el silenci; quan parla sembla expandir-se, per dir-ho així, fora de si mateix i dissipar-se a través del discurs, de manera que es pertany menys a si mateix que als altres». L’home es converteix en esclau de les seues paraules, perquè «no tenim el poder de retenir el que s'ha dit». D’altra banda, «la joia, l'amor, la còlera i l'esperança impressionen més pel silenci que els acompanya que pels inútils discursos que només serveixen per afeblir-les». També recorda que, de vegades, el silenci pot ser especialment gratificant, com ara el silenci burlesc, que defineix amb aquestes paraules: «reserva maliciosa i afectada per tal de no interrompre, en les coses mancades de sentit o desconsiderades, les bestieses que se senten dir o que es veuen fer», de manera que «es pot gaudir del plaer secret que donen els ingenus quan s'imaginen que se'ls aprova i se'ls admira». Només una reserva en aquesta apologia del silenci. Dinouart adverteix que cal ser sempre sincer: «es poden retenir alguns pensaments, però no sé n'ha de dissimular cap. Hi ha maneres de callar sense tancar el cor». 

Igual que n’hi ha que parlen par parlar, també «hi ha homes que escriuen per escriure». Dinouart s’exclama en un pas del seu llibre que «abans, excepte els clergues i els monjos, a França ningú no sabia llegir; potser vindrà un temps en què no quedarà cap home que no sigui literat». I constata, desolat, que «l'estranya malaltia d'escriure o de llegir el que s'escriu, que ens turmenta des de fa temps, augmenta cada dia», Què no hauria dit ara? Segurament, no res. Hauria callat, perduda tota esperança. En el seu temps però, va saber furgar en la ferida. A més de denunciar que molts escriuen «sense respectar els límits imposats a l'esperit humà, sobre totes les coses el coneixement de les quals ens és negat pels designis de la providència», l’abbé observava amb malícia que molts escriptors «tenen només el plaer de sentir-se autors». Això sí, amb el pecat portaven la penitència, perquè «de tota aquesta superabundància, no en quedarà cap traça». 

La reivindicació del silenci literari, però, no equivalia a propugnar el mutisme. Ben al contrari, per a Dinouart era la millor garantia per escriure bé. «Per què us precipiteu, endut per la passió de ser autor?», pregunta. «Espereu, sabreu escriure quan haureu sabut callar i pensar bé.» I conclou, inapel·lable: «un llibre ben escrit el fa un home que es controla completament». Que és amo i senyor de les seues paraules. Que sap callar.

De la mateixa manera que parlem massa, llegim massa, a tort i dret. No hem de llegir mai sense discerniment, diu l’abbé, perque els llibres no són en cap cas res indiferent. El fet, però, és que «hi ha persones que fan violència als millors llibres, perquè ho entenen tot a l'inrevés; i d'altres que troben en els que són dolents els pretextos per perseverar en els seus desencaminaments». Dinouart afirmava que la lectura encara era més perillosa que la paraula oral, perquè, com diu que deia sant Bernat, «les paraules sovint només tenen l'efecte d'un so que colpeja i passa, però les lectures s’insinuen en nosaltres, i formen part insensiblement de nosaltres mateixos».

En la seua introducció a aquesta edició de L’art de callar, Ramon Alcoberro destaca que, per a Dinouart, «el silenci no era una dimissió de la raó —com tendiria a creure un modern—, sinó la màscara i el mirall que els humans necessiten per trobar un lloc tranquil on viure més enllà de les passions». La llibertat important era la del pensament, no la de la paraula, que tan sols provoca gresca i malentesos. El silenci, per tant, no era un concepte negatiu, sinó la condició de la comprensió i de l’entesa entre els humans. És clar que l’al·legat de Dinouart també tenia com a objectiu preservar les jerarquies i fer callar els altres. És l’altra cara de la moneda. 

Per a Ramon Alcoberro, L’art de callar és un llibre de referència per als qui estan cansats de la modernor, per a tots els qui enyoren o anhelen la reflexió callada, i considera que la tesi de l’abbé Dinouart l’encerta força: «aprendre a callar quan es viu entre gent barbollaire té un punt de necessari, fins i tot des del punt de vista psicològic. D’aquí prové l’innegable interès d’aquest llibre. Si el llegiu atentament, potser hi trobareu una estratègia de supervivència per a temps convulsos.» 

El silenci —també, la discreció, la dissimulació— com a forma de prudència, com una manera de preservar la llibertat i la comoditat interiors. Amb el temps, aprenem que moltes vegades és millor callar. Però la taciturnitat reporta el blasme social. Molts —o moltes— diran que es tracta d’una actitud egoista, poc sociable. Per què no dius res? Mai no dius res! Amb el temps, aprenem igualment que, en el millor dels casos, no se’ns escoltarà, o no se’ns entendrà. O el que el que puguem dir es considerarà un insult. Potser per un defecte d’expressió nostre, certament. El desacord em sembla irreconciliable, i no val la pena parlar-ne. Silenci, doncs.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada