dilluns, 11 d’abril de 2016

Un cap de setmana tranquil

Dimarts passat, només alçar-me, vaig repassar una altra vegada, encara, l’última unitat del manual de literatura universal i la vaig enviar a David Morell, de Bromera. Vaig respirar fondo, o vaig pegar un bufit, i me’n vaig anar corrents a l’institut. Ara he de corregir els pdfs de les unitats, ja maquetades, i he de fer el solucionari de les activitats, però és un treball més lleuger, sobretot en comparació amb l’anterior. 

Aquest cap de setmana, en arribar a Polinyà, em vaig adonar, amb estranyesa, que tenia temps lliure i que estava més tranquil. Per celebrar-ho, vaig llegir dos llibres. En primer lloc, Dublinesos, que he de comentar en el curs de l’Octubre a partir de la sessió de demà. Sempre que he llegit aquesta obra de Joyce he pensat que és un llibre que m’hauria agradat escriure. Com a mínim, m’hauria agradat escriure’n un de la mateixa categoria, que, en comptes de Dublinesos, s’hauria dit Valencians

L’altre que he llegit és Per què llegir els clàssics, d’Italo Calvino, que ha estat publicat en català fa molt poc per Edicions 62. L’havia començat en el viatge que vaig fer a la Vall de Boí, i només ara l’he pogut acabar. El llibre recull una sèrie d’assaigs de Calvino sobre diversos clàssics. M’han interessat particularment els dedicats a l’Odissea, a l’Orlando furiós d’Ariosto, i al Càndid de Voltaire i a Jacques el fatalista de Diderot, que Calvino llegeix en paral·lel. També és molt bo el dedicat a Our Mutual Friend, la penúltima novel·la que va escriure Dickens, o un altre sobre Dos hússars de Tolstoi, una de les millors mostres de la tècnica del contrapunt narratiu de l’escriptor rus. A més dels autors que acabe d’esmentar, Calvino parla també de l’Anàbasi de Xenofont, d’Ovidi, de la Història natural de Plini el Vell, de l’autobiografia de Gerolamo Cardano, del Viatge a la lluna de Cyrano de Bergerac, de Robinson Crusoe, de Stendhal, de Balzac, dels Tres contes de Flaubert, de L’home que va corrompre Hadleyburg de Mark Twain, de Daisy Miller de Henry James, de Stevenson, de Conrad, d’El doctor Givago de Pasternak, de Carlo Emilio Gadda, d’Eugenio Montale, de Hemingway, de Francis Ponge, de Borges, de Raymond Queneau i de Pavese.

Per què llegir els clàssics s’inicia amb l’assaig del mateix títol. Calvino intenta delimitar què és un clàssic a partir de catorze intents de definició que cada vegada es van afinant més. Jo em quedaria amb la que proposa en quart lloc, que és la que em sembla més d’anar per casa: «cada relectura d’un clàssic és una descoberta, com la primera lectura». És a dir, un clàssic és un llibre que t’agrada tornar a llegir. La definició que proposa en catorze i últim lloc és decebedorament inflada i literària: «és clàssic allò que persisteix com a soroll de fons fins i tot allà on l’actualitat més incompatible s’imposa». 

En canvi, reivindica amb gran sentit comú la necessitat de la literatura actual per llegir els clàssics: «L’actualitat pot ser trivial i mortificant, però no deixa de ser un punt on situar-se per mirar endavant o endarrere. De manera que, per poder llegir els clàssics, s’ha d’establir “des d’on” els estàs llegint, perquè, si no, tant el llibre com el lector es perden en un núvol sense temps. Vet aquí, doncs, que el rendiment màxim de la lectura dels clàssics l’obté qui sap alternar-hi, amb sàvia dosificació, la lectura de l’actualitat». 

Deixant de banda l’intent de definir què es un clàssic, Calvino conclou que «no tenim més remei que inventar-nos cadascú de nosaltres la biblioteca ideal dels nostres clàssics; i diria que la meitat hauria d’estar formada per llibres que hem llegit i que han estat importants per a nosaltres, i l’altra meitat per llibres que ens proposem llegir i pressuposem que ho seran. I deixar una secció de llocs buits reservat a les sorpreses, les descobertes ocasionals». 

Aquest cap de setmana, a més de llegir, he sentit música i he eixit a córrer una mica pel terme. També m’he divertit acomplint un encàrrec de Xavier Aliaga per a un especial d’El Temps per a Sant Jordi. Aliaga m’ha invitat a participar en un reportatge en què escriptors i crítics escolliran obres rellevants, però bastant desconegudes, que un bon lector hauria de conèixer, tres en català i tres més en altres llengües, amb un parell de ratlles justificant cada elecció. M’ha eixit una llista ben llarga, que he anat reduint a poc a poc. Ja us diré quina ha estat la meua tria, quan la publiquen en El Temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada