dilluns, 23 de maig de 2016

La revista «L’Espill» publica una tria de la correspondència entre Josep Iborra i Josep Garcia Richart

Amb un nou format i presentació renovada, acaba d’aparèixer el número 51 de la revista L’Espill. La secció de «Documents» d’aquest número presenta una selecció de la correspondència inèdita entre Josep Iborra i Josep Garcia-Richart, de la qual s’han conservat un total de 48 cartes. Es van escriure gairebé totes durant els estius del 2005 al 2010. Durant la resta de l’any no es cartejaven, perquè es veien sovint. Garcia Richart va iniciar aquesta correspondència el juliol del 2005 per combatre la solitud i mantenir el contacte amb el seu amic, que passava l’estiu a Navajas, un poble de l’Alt Palància. La mort de Josep Iborra, el febrer del 2011, la va interrompre per sempre més.

Josep Garcia Richart va morir el passat 19 de novembre, als vuitanta-sis anys. Amb la seua mort ha desaparegut l’últim supervivent de la tertúlia íntima de Joan Fuster, formada per tots dos, per Vicent Ventura i per Josep Iborra, que no s’ha de confondre amb les reunions que se celebraven a casa de Fuster, a Sueca, on acudia tantíssima gent per fer-li alguna consulta o simplement per conversar amb ell. Home modest i molt discret, Garcia Richart deixa inèdites una traducció íntegra dels Assaigs de Montaigne i diverses obres poètiques, a l’espera de les sorpreses que puga deparar l’inventari del seu arxiu.

L’epistolari entre Josep Iborra i Josep Garcia Richart constitueix un document d’un enorme interès, humà i literari alhora. Com que té una certa extensió, s’ha decidit d’editar-ne una tria. Se n’han deixat de banda algunes cartes i alguns fragments amb crítiques bastant contundents de diverses personalitats actuals del nostre món cultural. Les garrotades que reparteixen els dos corresponsals, expressades en el context d’una conversa íntima, poden ser divertides per al lector, però no tant per als damnificats. 

D'esquerra a dreta: Josep G. Richart, J. Iborra i J.Ll. Bausset
Tots dos tenien la mateixa edat —eren del 29. Amics des de feia molt de temps, en la seua correspondència intercanvien reflexions sobre músiques i llibres, sobre la seua actitud envers la literatura, i fan balanç de diversos aspectes lligats a la seua experiència vital. En una carta d’agost del 2008, Garcia Richart escriu que «arribat a l’edat a què hem arribat, dedique molt de temps, potser massa, a fer un balanç de la meua vida», cosa que li ajuda, diu, «a compondre un poc la manera amb què he de viure aquesta vida d’ara mateix». Molt autocrític, en una altra carta es planteja quin és el seu límit, en relació, però no únicament, a la seua obra poètica. Josep Iborra li comenta que els límits no s’han d’entendre únicament en referència a la capacitat que cadascú té, sinó que s’han de considerar també com uns elements constitutius de la naturalesa de cada home, els quals «defineixen la nostra personalitat i determinen o orienten les nostres opcions». Pel que fa als límits de les nostres capacitats, escriu que «l’únic que es pot fer, si un no és un insensat, és posar-se de puntetes». 

Després d’insistir una mica, va aconseguir que Richart li enviés alguns dels seus poemes, que apareixen reproduïts en una de les cartes d’aquesta edició de L’Espill. Josep Iborra li’n dóna les gràcies i li diu, senzillament, que li han agradat: «no narres, no descrius, no jugues, amb una mena o altra de joc, amb els mots, no hi fas metafísica, ni física, sinó que et dius amb una humilitat profunda, una mica secreta però intel·ligible». En la carta següent, Richart li fa un aclariment «a propòsit dels meus poemes de merda»: «el que siguen una merda no vol dir que deixe de fer-ne mentre puga. Perquè, al marge de qualitats literàries o el que siga, per a mi tenen un “valor” exclusivament personal. Per això els considere fora de la “crítica” dels altres, com deia l'Ovidi d'alguns dels seus». 

Josep Iborra també parla al seu amic del que escrivia ell mateix. Constata que no pot passar més «que d’apuntar coses, escriure notes o esborranys, que van acumulant-se, perquè sempre m’atreu més escriure’n una de nova que em passa pel cap, que tornar enrere i enllestir-les en condicions relativament publicables». S’ha adonat que ha de decidir-se pel fragment. Fins i tot si el tema és el mateix, declara que l’ha «de tractar amb una sèrie de notes independents i discontínues». Així i tot, no deixava de pensar que havia de tornar sobre aquesta massa d’escrits i preparar algun altre llibre. Però de seguida hi afegia, amb un punt d’indiferència: «què més dóna? I és que tinc la impressió, per no dir la convicció, que el que pense i escric està ja deixat enrere, que el nostre temps «cultural» ha caducat ja, i ara interessen altres coses».

Indiferent o desanimat de vegades, el fet és que la passió per la literatura no l’abandonava en cap moment. En una carta del 6 d’agost de 2010, el meu pare escrivia a Richart: «pense que tenir ja vuitanta anys és una barbaritat, un escàndol! Però qui pot dir, quan hi arriba, com tu i jo, que ja ha viscut prou? Crec que ningú, i si ho diu és per consolar-se. La vellesa només és fotuda si es viu en males condicions. Però, fins i tot així, la vida continua empentant en direcció al que més li agrada, per poc que hi puga. Jo, per exemple, almenys en bons moments, i sense ells també, m’agradaria llegir-me la biblioteca d’Alexandria, tota sencera, i encara, enllestir uns quants llibres…» Una altra cosa era el seu balanç sobre tants anys de lluita pel propi país, ben pessimista…


D'esquerra a dreta: Francesc Pérez Moragon, Josep Iborra, Josep-Lluís Bausset i Josep G. Richart



Nota. Les fotos que acompanyen aquesta entrada són del 19 d’octubre de 2010 i les va fer Santi Vallés Casanoves. Ell mateix va portar amb el seu cotxe Josep Garcia Richart, Josep Iborra i Francesc Pérez Moragon a veure Josep-Lluís Bausset amb motiu dels 100 anys que acabava de complir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada