dissabte, 28 de maig de 2016

Última sessió i cloenda del curs de literatura universal

Fotografia de Jesús Prats
Dimarts passat va acabar el curs de literatura universal a l’Octubre. La primera meitat d’aquesta sessió, l’última d’un total de trenta, la vam dedicar a fer un comentari comparat de Bearn i El Gattopardo, un recurs que he utilitzat sovint al llarg del curs, per destacar les relacions que les diferents obres de la literatura universal estableixen entre elles, com una mena de diàleg que constitueix un dels encants més grans de la literatura. En el cas d’aquestes dues novel·les, però, les coincidències són tan marcades, tan sorprenents, que en principi únicament es podrien explicar per una influència directa de l’una sobre l’altra. Per un plagi, vaja, possibilitat que els estudiosos que s’han ocupat d’aquesta qüestió han descartat. De tota manera, tota anàlisi comparada de Bearn i El Gattopardo, si vol ser justa, haurà de ressaltar-ne també les diferències, com ara la major complexitat de la primera des del punt de vista de la tècnica narrativa, o el seu acusat caràcter de novel·la d’idees, de debat sobre qüestions ideològiques i estètiques. Els personatges principals respectius, don Toni i don Fabrizio, també presenten diferències notables. El mateix Villalonga, en comparar el protagonista de la seua novel·la amb el príncep Salina, advertia que el sicilià era un «vertader senyor feudal», mentre que el seu don Toni només era un «pobre hobereau mallorquí», un petit propietari rural. 

M’hauria agradat aprofundir més en aquestes dues novel·les, però volia presentar i comentar amb els assistents el pròxim curs de literatura universal, molts dels quals sembla que volen repetir. Ja us informaré, quan es convoque. Hi haurà un primer canvi important: el nou curs acabarà el 25 d’abril de 2017, un mes abans. Aquest últim mes de maig, els universitaris i els professors, en temporada alta d’exàmens, hem hagut de fer un esforç suplementari per seguir les classes. I ens ha costat. 

Fotografia de Jesús Prats
Encara no tinc clar del tot com serà aquest segon curs, però no serà una repetició del primer, sinó que aprofundirà alguns dels temes i dels autors tractats enguany i n’introduirà de nous. Les obres que llegirem, no les comentarem aïlladament ni com a il·lustració de les diferents èpoques de la història de la literatura. Ho farem a partir d’una sèrie d’itineraris basats en motius temàtics i estilístics alhora, sense seguir cap ordre cronològic estricte. Un d’aquests itineraris partirà de l’Odissea, una obra a la qual hem dedicat una certa atenció enguany. Al curs que ve voldria fer-ne una lectura en profunditat i lligar-la amb novel·les contemporànies que tenen com a tema central el retorn a la llar, com ara El coronel Chabert, de Balzac, i La dona d’en Martin Guerre, de Janet Lewis. Evidentment, aquests itineraris no tenen un caràcter rectilini, sinó que es ramifiquen en moltes direccions. Un altre itinerari partiria de la tragèdia grega. M’agradaria comentar una tragèdia d’Èsquil, una altra de Sòfocles i una altra encara d’Eurípides, per passar a El rei Lear, i seguir amb un Molière, un Racine i, si no és demanar massa, un Brecht. Aquest itinerari el connectaria també amb la reinterpretació de la tragèdia grega que du a terme el romanticisme alemany, centrant-me sobretot en la poesia de Hölderlin. Un altre itinerari arrencaria del llibre tercer dels Assaigs de Montaigne, origen de la llarga descendència dels moralistes francesos (atenció especial als Pensaments de Pascal), i també, en part, de la literatura memorialista o del jo. Com a exemple d’aquesta última branca, estudiaríem El quadern gris de Pla. Aprofitaríem les valoracions que fa Pla d’alguns dels autors clau de la literatura catalana moderna per comentar alguns llibres de Josep Carner, Carles Riba i Gabriel Ferrater. La ramificació es podria expandir en alguns dels autors claus de la poesia de finals del XIX i del segle XX, com Whitman, Dickinson, Eliot, Trakl, Pessoa… Un últim itinerari que tinc pensat portaria com a títol La consciència de la literatura, i estaria dedicat a la crítica literària, sobretot la practicada pels mateixos escriptors. Tots aquests itineraris, és clar, estaran en la pràctica profundament imbricats. 

Pel que fa als llibres de lectura, vaig manifestar una certa prevenció davant de les obres molt llargues: no sempre és fàcil trobar el temps disponible per a llegir obres d’una certa extensió, cosa que pot entrebancar la marxa del curs. L’Odissea, el llibre tercer dels Assaigs de Montaigne i El quadern gris de Pla, no són un problema en aquest sentit, perquè permeten una lectura fragmentària i més flexible. Pel que fa a la narrativa, encara que la meua intenció era triar bàsicament novel·les curtes, al final vam fer una excepció grossa. Després de pegar-li voltes, vam decidir que, a la guerra com a la guerra, i que una de les obres que llegirem el pròxim curs serà Anna Karènina. Ja tenim feina per a les vacances. Marisa Bolta va dir que l’Ulisses de Joyce per al tercer curs. He de dir que entre els assistents he observat últimament una certa radicalització (enteneu-me, literària). Uns altres possibles llibres de lectura per al pròxim curs són:

Puixkin, Eugeni Onegin
Flaubert, Tres contes. Labutxaca
Franz Grillparzer, El pobre músic. Accent
Melville, Bartleby, l’escrivent. Labutxaca
Joseph Roth, El Leviatan i altres narracions. Còmplices
William Faulkner: El llogaret. Edicions de 1984 
Bohumil Hrabal, Trens rigorosament vigilats (o algun altre títol seu)
Virginia Woolf, Mrs. Dalloway. La Magrana
Sherwood Anderson, Winesburgh - Ohio. Viena Edicions

Aquest programa, evidentment, és només un esbós previ que he de precisar bastant. Més endavant, quan es convoque el nou curs, intentaré concretar una mica més.

Fotografia de Jesús Prats
Al final de la sessió, va entrar Jesús Prats i ens va fer unes quantes fotos. Em van regalar un llibre, un totxo de més de nou-centes pàgines amb la correspondència amorosa de Gabriele d’Annunzio a Barbara Leoni. I em van fer un aplaudiment i tot. Tinc motius per estar molt satisfet. La veritat és que vaig començar aquest curs amb una mica de por: només tenia preparades les quatre primeres sessions, i no estava segur de com reaccionarien els assistents. El fet és que he tingut la sort de trobar-me un públic enormement atent i agraït, molt intel·ligent, que ha donat molt de joc.

Com a acte solemne de cloenda, se’n vam anar a sopar a La taverna d’Enric (d’Enric Cassasús, carrer Corona 7, que no d’Enric Iborra!). Isidre Crespo s’havia encarregat d’organitzar-ho tot. Vam sopar molt bé, vam xerrar amb gran eloqüència i ens ho vam passar millor. Després de fer-nos algunes fotos de record, ens vam retirar a una hora relativament prudent, perquè ningú puga dir que la literatura és només una excusa per anar de festa. A més, a l’endemà havíem alçar-nos d’hora per començar a llegir Anna Karènina.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada