divendres, 3 de juny de 2016

«Rotterdam, provisionalment», un nou llibre d’Octavi Monsonís


(Text llegit en la presentació de Rotterdam, provisionalment, d’Octavi Monsonís, que va tenir lloc el passat 26 de maig al Centre Octubre.)

Ara fa tres anys, l’obra literària d’Octavi Monsonís va experimentar un punt d’inflexió amb l’aparició de Carrer de pas. En primer lloc, per l’ambició d’aquesta obra, una novel·la que tenia la ciutat de València com un dels seus protagonistes principals, i també per les condicions en què es va publicar: en una editorial catalana de prestigi com Edicions de 1984. La publicació, ara, de Rotterdam, provisionalment, confirma i consolida el camí que va obrir aleshores, i representa tant una represa com una evolució. De fet, la primera de les dues parts en què està dividit és anterior en l’escriptura a Carrer de pas, i la segona, posterior.

Abans de passar a parlar amb una mica de deteniment de Rotterdam, provisionalment, cal advertir que, contra el que podria semblar, no ens trobem exactament davant un recull de contes. Les dues parts en què està organitzat s’han de considerar, en realitat, dues novel·les breus. El cas de la primera, la que dóna títol al llibre, és molt clar. La segona, és cert, està formada per set relats independents, però que permeten i en últim terme obliguen a fer-ne una lectura unitària, sobretot pel motiu temàtic de la música, que apareix en tots ells.

El relat que obri el llibre m’ha recordat un dels contes més memorables de la literatura universal. M’estic referint a Wakefield, de Nathaniel Hawthorne, l’autor de La lletra escarlata i un dels primers clàssics de la literatura nord-americana. La història d’aquest relat, que tant agradava a Borges, és molt simple i es pot resumir en una sola frase: un home, Wakefield, se’n va de casa per fer un curt viatge i només torna al cap de vint anys, retrobant la seua dona com si no haguera passat res. El conte de Hawthorne està format més que per la narració d’una trama, per les reflexions i hipòtesis que provoca al narrador aquesta història simple i enigmàtica alhora. El narrador, de fet, és el punt central del relat. Situat en un primer pla, s’interroga, gira i regira totes les possibilitats de la història.

El personatge de Rotterdam, provisionalment no fa com Wakefield. No desapareix durant vint anys. Però quan torna de Rotterdam, al cap de dos mesos, alguna cosa s’ha trencat en la relació amb la seua parella, però és una cosa que no es formula clarament, sinó a un tercer personatge, que tampoc no ho acaba d’entendre del tot. Per davall de les accions quotidianes, hi ha tot allò que no es diu i que, per això mateix, ressona amb més força. La veu del narrador omple molts d’aquests buits, amb observacions i interrogants, com el narrador de Wakefield, cosa que produeix un contrast entre el narrador, fortament intrusiu, i una realitat que no s’acaba de dir. Es tracta d’un procediment que té avantatges i inconvenients. 

La segona part del llibre, titulada La música exògena, consta, com he dit abans, de set relats. El títol al·ludeix al motiu temàtic de la música compartit per tots set. No són, però, relats sobre la música. Alguns dels personatges d’aquests relats són músics, d’altres, simplement, escolten música en una situació altra. En el primer relat, Erika, concertino invitada, els assistents a un concert s’adonen que entre la primer violí i el director hi ha una fredor i un distanciament evidents. En El piano de l’arxiduc, un pianista toca Chopin en sessions per a jubilats que fan turisme a Mallorca. En La Capella Palatina, una parella assisteix a una interpretació del Rèquiem alemany de Brahms. En eixir, la noia aprofita per a dir al seu nòvio que se’n va a Milà a ampliar els seus estudis de confecció. Se’n va, provisionalment, com aquell altre que se’n va anar a Rotterdam. Són tots personatges una mica grisos i, alhora, enigmàtics. El motiu de la música apareix, gairebé sempre, com un teló de fons, ambiental o circumstancial, d’uns temes que oscil·len entre el que es diu i el que es calla, entre les diferents possibilitats, sempre obertes, d’una realitat opaca. 

L’omnipresència de la veu del narrador, fa que es pose sovint en un primer pla, en una mena de joc pirandellià, el mateix procés de la fabulació, sobretot en La Capella Palatina, un relat de quatre pàgines que s’amplifica en setze més a partir de les notes explicatives a la narració, que l’amplien i la qüestionen alhora, una mostra clara de la passió de novel·lar d’Octavi Monsonís, de donar cos i forma a les diferents possibilitats que ofereix qualsevol situació humana. Aquesta passió és una de les característiques principals de la seua obra, i una de les més atractives.

Moltes més coses es podrien dir d’aquest nou llibre d’Octavi, però una presentació no consisteix, o no hauria de consistir, en una dissecció exhaustiva de l’obra, sinó en una incitació a la seua lectura. Per això, el millor que puc fer, crec, és cedir la paraula a l’autor. Us llegiré, per tant, les primeres pàgines de Rotterdam, provisionalment, amb la confiança que després continuareu i completareu la lectura pel vostre compte:





»Ell arriba a casa i assaja el respir satisfactori adient. És molt enjorn encara; tal vegada un fil de llum estiga apareixent per algun indret però, allà dins, la foscor és completa. Deixa la bossa de viatge al rebedor i de seguida li entra el neguit, i és com una sensació indefinible que el sorprén i l'engrapa.

»Fa dos mesos que és fora; només dos mesos —pensa— no donen per a tant. O potser sí, i aleshores el neguit estaria justificat. En la seua absència res no s'ha mogut de lloc, i observa l'ornamentació de l'entrada, els quadres penjats al corredor. La casa manté l'escalfor de la nit, les olors nocturnes que no s'han esvaït encara… I li estranya, això. Pepa té el costum d'obrir les finestres només alçar-se. Avui no ho ha fet i pensa que no deu haver anat a treballar, que s'hi ha quedat per rebre'l. I s'il·lusiona amb la idea de veure-la, el domina la imatge del seu cos tremolant als seus braços i sent que el cor li va de pressa. Però ell és una persona gens donada a les efusions emocionals i refrena el pas. S'atura a la cuina, un café amb llet ben calent el posaria més a to —cavil·la—, i guaita cap endins. El sobta la deixadesa que hi ha, l'escurada per fer apilada dins la pica, l'aixeta degotant… Pepa ha abandonat el paper de mestressa, es diu, i fa l'intent d'alegrar-se'n, però troba que no pot. La neteja, el fet d'estar cada cosa al seu lloc, sempre han estat màximes que tant ell com Pepa han seguit escrupolosament i, encara que en el fons sap que per a Pepa han estat més màximes que per a ell —el qual, al capdavall, sempre ha sabut empescar-se raons de rang superior que li les han estalviades un nombre incomptable de vegades—, en condicions normals no li hauria permés aquest desgavell de cuina. I no se n'alegra, i tant que no! Però ¿quin dret ha d'invocar per justificar el seu enuig? Qui no hi participa no té dret a opinar —rumia—, i ell s'ha estat dos mesos sense participar-hi, ben lluny de la casa que ara troba canviada.

»Finalment exclama que és boig, que ell el que de veritat vol és veure-la, abraçar-la, fer l'amor i contar- li coses, moltes, com feien abans, poc després de posar-se a viure junts, quanja s'havien acostumat a les manies mútues, i passaven hores i hores xarrant i no s'adonaven que ja era tan tard que ni els abellia fer un mos abans de colgar-se al llit.

»Fa una llambregada mortífera al desordre de la cuina, i la torna més suau tot seguit. Bruta o neta, ¿què hi fa? El que compta és que aquella és la seua cuina, la seua casa, el tros de territori que li pertany, de la mateixa manera que li pertanyen els peus, el fetge o el nas. Somriu pel seu sentit de pertinença i no s'està de reviure la sensació d'estrangeria que l'ha acompanyat a Rotterdam aquests dos darrers mesos.

»Perquè passats els primers dies, en què s'ocupà de conéixer la ciutat, de recórrer els canals, d'aprendre'n els costums, començà a intuir que no seria gaire divertida la vida en aquella ciutat, que era massa diferent del seu món perquè s'hi arrelés bé. I, com era d'esperar, s'enyorà i, per més vegades que es digués que allò era absurd, que ell era una persona adulta, no influenciable per un element tan irracional com l'enyorança, el fet era que començava a considerar un error haver deixat coses tan prosaiques com prendre's el café al sofà o escoltar qualsevol música una nit d'estiu rebent la frescoreta que s'escola per la finestra oberta de bat a bat.

»I és que tot es redueix a un moment de benestar —es diu—; així són els records, meres falsificacions d'una vida que ha anat per altres verals.

»Per això intenta reconstruir la realitat passada, la realitat veritable, no la fictícia que li transmeten els records. I ha de reconéixer que la convivència amb Pepa va anar convertint-se en la cosa més rutinària, sense daltabaixos, on no cabia la sorpresa. Era un avorriment, vaja; tan sabuda que podia preveure el que succeiria l'endemà, i la setmana vinent, i l'any, i el segle, i el mil·lenni següents.

»¿Què hi fotia, ell, allà? Potser exagera; és el mecanisme de sempre, una visió ben negativa d'una situació justifica el seu abandó. Però ell no va utilitzar aqueix argument quan decidí marxar cap a Rotterdam. Digué a Pepa que era una bona ocasió per ascendir professionalment; una bona raó, sens dubte, la qual, però, no sol convéncer ningú, ni menys encara Pepa, que tant es malfia de les persones enderiades a ascendir, ja que pensa que, en qualsevol moment, te la poden fer. A més, ell mai anteriorment no havia manifestat gens d'interés en cap ascensió. De manera que Pepa sospità que hi havia altres motius i, en comptes d'intentar esbrinar de què es tractava, l'animà a anar-se'n.

»Reconeix que aquella actitud de Pepa el descol·locà. No obstant això, li va estalviar un fum d'explicacions que no hauria sabut exposar amb un mínim de coherència. En acabant,ja no hi va pensar més. Ara, en canvi, sí, com si els fantasmes casolans s'haguessen despertat només xafar casa.

»I com és d'esperar, s'agita convulsivament, i el cor se li accelera tempestuosament. L'evidència de l'engany no se la pot traure del cap i desitjaria trobar un espill per mirar-se la cara i dir-se idiota. Perquè ell s'ha pres aquesta setmana de vacances per retrobar- se amb el seu món conegut i abastable, i amb Pepa, evidentment; i no esperava de cap de les maneres que també se li escolés la desídia i l'avorriment de la quotidianitat. Per això vol dir-se idiota i que se n'assabenten les neurones incontrolades del cap, que ell ha vingut a passar-s'ho bé, exclama, a descansar, a ofegar la pena de l'allunyament en el pit amorós de Pepa, caram! I avança decidit cap al dormitori. Quan té la porta a tocar de la mà, s'atura cavil·lós, «¿I si em descobreix les infidelitats?», es pregunta. ¿Però com? No han quedat estampades al rostre, i ni la mirada ni els gestos ni les paraules, res, no poden manifestar unes accions que, d'altra banda, tothom pressuposa en un home; i ell no n'és l'excepció. No, Pepa no li farà cap pregunta indiscreta per aquest cantó. Igual que a ell no se li acudiria fer-hi una tal pregunta, entre altres raons perquè té una concepció estrictament unidireccional de la fidelitat, segons la qual l'important de la infidelitat no és l'engany, sinó la tornada posterior a la cleda.» 

(Octavi Monsonís, Rottterdam, provisionalment. Pruna Edicions.)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada