diumenge, 5 de juny de 2016

Un altre Pla, si us plau

El curs s’està acabant, i, inevitablement, he començat a fer-me llistes de lectures per a l’estiu. Aquestes llistes, és clar, no passen de ser una declaració de bones intencions. Són molt poc realistes, però m’ho passe molt bé fent-les i desfent-les, afegint-ne i llevant-ne títols. És un entreteniment innocent. Enguany, les lectures triades estan una mica condicionades pel segon curs de literatura universal que, si tot va bé, començaré a l’octubre. He de tornar a llegir, llapis en mà, en profunditat i pensant en l’enfocament que els donaré en classe, l’Odissea, Anna Karènina, Montaigne, El quadern gris… També m’he fet una llista de bibliografia sobre aquestes obres, que també vull llegir. Una part important de la feina sobre Anna Karènina ja està enllestida: fa tres o quatre anys vaig llegir l’estudi del formalista rus Boris Eikhenbaum en tres volums sobre Tolstoi, segurament l’obra més important que s’ha escrit sobre l’autor rus. El tinc tot subratllat. Ara és només qüestió de repassar-lo i prendre’n notes. 

De moment, però, m’he oblidat d’aquestes llistes i he agafat un Pla: el quart volum de l’Obra Completa, Sobre París i França. Tenia ganes de llegir d’una manera despreocupada, sense esforç, sense pensar en l’aula, únicament pel meu plaer. Tenia ganes de llegir Pla. Vaig ja per la meitat d’aquest llibre, que conté textos sobre Proust, Valéry, Gide, Picasso, els cubistes, els ballets russos, la llum de París, els hotels meublés, els jardins de Luxembourg, la Comèdia Francesa, l’Acadèmia, les Halles, la tardor a París… O un dinar amb Eugeni Xammar i Julio Camba (dotzena i mitja d’ostres per cap, boeuf à la mode, formatge de Brie, vi de Borgonya). També hi ha un capítol sobre la place de Saint-Sulpice i l’església del mateix nom amb els frescos de Delacroix, que recorde molt bé. La descripció que en fa Pla, tant de l’espai com de l’ambient, ha fet reviure poderosament el record que en tinc. O, més probablement, l’ha esborrat i reemplaçat. 

Pla anava sovint a la biblioteca de Sainte Geneviève, a prop de la Sorbona, i es posava a llegir el Diccionari filosòfic i crític de Pierre Bayle, «sobre una taula situada davant un finestral que dóna a la plaça —gairebé sempre mig deserta. En aquesta plaça, una mica freda, tot és de pedra. L’aigua de la pluja l’esfuma i la desfà una mica. Amb la llum del sol és severa. La lectura del Diccionari, en aquest lloc, té un encant particular. L’escriptura de Bayle em produeix una impressió de malenconia, hi sento la silenciosa i tenaç fatiga del seu autor, la convicció que en aquest petit món en què vivim no hi ha res a fer, absolutament res a fer». M’agradaria molt tenir aquest llibre de Bayle, que no s’ha reeditat des del segle XIX, llevat d’alguna reimpressió en facsímil, a un preu excessiu, descoratjador. N’he llegit alguna antologia, però no és prou. Voldria tenir els volums complets i fullejar-los a l’atzar, botant d’un article a un altre. 

El quart volum de l’Obra Completa de Pla està format per dos llibres: Notes sobre París (1920-1921) i Petits assajos sobre França. El primer és el millor. Està elaborat a partir de les cròniques que va enviar des de París quan feia de corresponsal de La Publicitat. Supose que les va refer amb profunditat, però no sé fins a quin punt. Seria molt instructiu comparar els articles de La Publicitat amb la versió publicada en aquest volum. 

En el capítol dedicat a la Sainte-Chapelle, hi ha aquesta pàgina esplèndida. Me n’ha recordat una altra, igualment memorable, de Girona, un llibre de records


»Jo sóc molt sensible als vitralls de les esglésies gòtiques. N'he vistos alguns del meu país. De la meva adolescència, passada al col·legi de Girona, el record més inoblidable que en conservo, la cosa més meravellosa que he vist, són els vitralls de la catedral d'aquesta ciutat. Quan penso en aquells anys i recordo els colors dels vidres de Girona tinc la sensació d'haver vist una llum de paradís. Jo no sé pas quina consideració tenen aquells vitralls entre els coneixedors. En realitat m'és igual. No en sabria pas parlar des d'un qualsevol punt de vista erudit. L'única cosa que sé —que sé físicament— és molt més candorosa i pueril: és la sensació d'haver vist per primera vegada en la vida i en uns anys tan favorables a transformar les coses hiperbòlicament, una realitat diferent no donada per la quantitat (la visió d'aquella catedral, per exemple), sinó per la qualitat —per una qualitat no pas lligada amb alguna forma de la sensibilitat religiosa, irreal, moralitzant o mística, sinó per una forma de bellesa terrenal, de plaer intel·lectual i físic. Fou una sensació inhabitual que per contrast em féu trobar vulgars i adotzenades les altres coses que em voltaven en aquell moment i que em portà a pensar, davant de la sublimació d'una cosa tan material com el vidre, fins a quin extrem de sublim pot ser portada la matèria. No seria pas capaç d'afegir una paraula més a la literatura que s'ha fet —les pedres precioses, les joies d'orient, etc.— sobre els prodigis dels colors metàl·lics sobre el vidre realitzats per obscurs artistes medievals infinitament més coneixedors dels recursos i habilitats del seu ofici que totes les formes de l'art dels nostres dies. El que en tot cas se'm produí, davant d'aquells vitralls, fou la meva inextingible ànsia de materialisme, si voleu el meu materialisme, que espero que em durarà mentre visqui, és a dir, la creença que només la matèria pot produir els prodigis imaginatius més elevats de la terra —la llum i el color d'una de les fantasies líriques més prodigioses que existeixen. Són les coses d'aquest món —el vidre, els colors metàl·lics, els blaus que deixen passar la llum, els roigs que la filtren, els blancs, els colors de taronja, la irregularitat d'espessor i de densitat d'aquests colors, la seva complementarietat permanent, la interdependència amb els altres vitralls… —són aquestes coses físiques, pesants, existents el que permet l'aparició d'una llum de paradís, d'una transparència somniada, d'una qualitat aèria inusitada, d'una bellesa sorprenent. […]

»Així, els meus primers contactes amb la Sainte-Chapelle em feren enyorar els vitralls de la meva adolescència. El punt de grisalla lleugerament malva i violeta que flotava en la seva llum, la vaig atribuir a la dolçor d'estany de la llum de París. Els francesos, als quals agraden les esglésies clares, han invectivat la foscor de Notre-Dame, que consideren excessiva. En fi…. A còpia de visites, la llum de la Sainte-Chapelle acabà per agradar-me, encara que no tant com la que portava en la imaginació —i d'agradar- me sobretot a la tarda, quan la llum es fa menys intensa i comença la declinació i s'inicia la mort de cada dia i a la capella hi flota una grisalla riquíssima i indescriptible, una llum que es descompon meravellosament en una vaguetat incerta. La Sainte-Chapelle, m'ha donat a comprendre la matisació inacabable a què pot arribar el gris.»



2 comentaris:

  1. L'editorial KRK d'Oviedo té un pla d'edició del Diccionari de Bayle, en castellà. De moment ha publicat només el primer volum (A-AFRO). L'edició és de gran format i molt curada, no debades va rebre el premi al llibre millor editat en 2012 del Ministerio de Cultura. Però em sembla que el projecte està aturat per l'alt preu de tot plegat i la crisi actual. (Al principi d'aquest primer volum es detalla quin és o era el projecte.)

    Jo tinc aquest primer volum i és un goig llegir-lo, picant d'ací d'alla. Hi ha el text principal, les notes (que són molt més extenses que el text principal) i unes notes a les notes (que van en columnes al costat, molt breus). La composició de la pàgina és ben curiosa, i seria impossible de llegir si no és pel format de 23x33 que han fet servir.
    Per ser només el primer volum, és car. A mi me'l van regalar.

    Un plaer llegir-te.

    Salutacions,
    Sergi Rosell

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per aquesta informació bibliogràfica, que no coneixia.

      Elimina