dimecres, 13 de juliol del 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (2): Horaci



Oda 4.7

No queda neu, reverdeixen les planes, i els arbres
tornen a treure fullam;
la terra canvia de tanda, i els rius, que decreixen,
passen riberes avall;

una Gràcia, junt amb les nimfes i junt amb les seves bessones,
nua, s'engresca a ballar.
T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:
no esperis res d'immortal.

Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona
la primavera, se'n va
quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa
torna el repòs hivernal.

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:
quan a nosaltres l'ocàs
ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,
ombres i cendra som ja.

¿Qui sap si a la suma d'avui han previst d'afegir-hi els celestes
temps per cap més endemà?
Tot allò amb què et regalis el cor, ho preserves
d'un hereu d'àvides mans.

Quan seràs mort i el teu cas amb sentència clara
Minos haurà judicat,
ni el llinatge, Torquat, ni discursos ni benmereixences
no et tornaran al d'abans:

que ni Diana no pot rescatar el cast Hipòlit
de les tenebres de baix,
ni Teseu, les cadenes del Lete, al seu Íntim Pirítous
no les hi pot arrencar.


Horaci (65 aC - 8 aC)

(Traducció de Jordi Cornudella: Jordi Cornudella, Les bones companyies. Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada