diumenge, 24 de juliol de 2016

Un llibre d'assaigs de Stevenson en català

Des que John Florio va publicar el 1603 la seua traducció a l'anglès dels Essais, la literatura anglesa ha estat la que millor ha assimilat la fórmula de l'assaig tal com la concebia Montaigne: com una divagació lliure, no sistemàtica, a partir d'una lectura o d'un fet divers, d’un record o de qualsevol altre motiu, sense aspirar a exposar una síntesi sobre un tema determinat, sinó intentant veure què es pot dir a partir d'ell. Què en puc dir jo? Que sais-je? L’assagista intentarà aconseguir la tensió d'esperit necessària per mantenir la pilota enlaire a propòsit de qualsevol tema, i es reconeixerà en el fragment, sempre provisional, sempre a reprendre. 

Pensar pel propi compte equival sovint a pensar contra el que estableix la tradició, el sentit comú o la maniera literària o cultural del moment. L'assaig es converteix així en una mena d'operació higiènica, una neteja de tòpics i mistificacions, que té com a lema el dictum del doctor Johnson: clear your mind of cant. D'aquí, i del seu enfocament no sistemàtic deriva la capacitat de sorprendre i l’encant d’aquest gènere literari. Tot això, amb un to de conversa, com si estiguéssem passejant. 

La literatura anglesa es pot considerar la més autèntica hereva de Montaigne, amb una producció assagística variada i abundant, d’una gran qualitat, des de Cowley i Bacon, passant per Robert Burton, Addison i el doctor Johnson, fins a culminar en la plèiade de grans assagistes romàntics: Charles Lamb, William Hazzlitt, Leigh Hunt o Robert Louis Stevenson. Al segle XX, aquesta tradició es prolonga encara en altres noms il·lustres, com G.K. Chesterton i Hillaire Belloc, Aldous Huxley i molts altres. 

Conegut sobretot per les seues novel·les, Stevenson va començar escrivint assaigs, que van aparèixer en publicacions periòdiques abans de ser recollits en volum, i llibres de viatges, . El lector en català té ara una ocasió excel·lent de llegir una tria dels assaigs d’aquest escriptor escocès, En defensa dels ociosos, publicada per Viena Edicions i traduïda per Xavier Zambrano en la col·lecció Inquiets de Viena. Aquesta tria inclou sis assaigs: el que dóna títol al llibre, Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística, Sobre l'enamorament, Vellesa rondinaire i joventut, Sobre l'encant dels llocs desagradables i Apunts sobre el bosc: hores ocioses.

En defensa dels ociosos i Vellesa rondinaire i joventut són segurament els millors d’aquests sis assaigs i, casualitat o no, és en aquests dos textos on més es nota l’empremta de Montaigne, sobretot per la voluntat de posar en qüestió el bon sentit tradicional, de fer veure que bona part del que es considera saviesa no és més que xavalla «pensada per a ús dels mediocres, per descoratjar-los d'intentar coses ambicioses i, normalment, per consolar-los de la seva mediocritat». Entre aquesta xavalla, hi ha la laboriositat enfront de l’ociositat, i la prudència i saviesa que només pot donar l’edat enfront de l’eixelebrada i presumptuosa joventut. 

Stevenson remarca d’entrada que «l'anomenada ociositat no és pas no fer res, sinó fer una pila de coses que no figuren als receptaris dogmàtics de la classe benpensant». La propensió a l’ociositat és signe d’una apetència per la diversitat que ofereix la vida i d’un fort sentit de la identitat personal. Estar extremament enfeinat, en canvi, és un símptoma inequívoc d'una vitalitat deficient. Hi ha gent que fora del seu treball no saben què fer, s’avorreixen, etc. Per a Stevenson, l’ociositat consisteix no a seure a la gandula, sinó a vagarejar de branca en branca, atent a tots els estímuls que ens ofereix la realitat que ens envolta. Aquests estímuls, observa, els cercarem debades en els llibres. Els llibres, diu, «estan força bé, però són un esllanguit substitutiu de la vida», frase que pràcticament tradueix aquella altra de Montaigne: «l’étude des livres, c’est un mouvement languissant et faible, qui n’échauffe point». 

Vellesa rondinaire i joventut és més previsible, però així i tot està ple d’observacions divertides que confronten els advertiments de la vellesa sobre les il·lusions de la joventut amb els desencants de l'edat provecta, com ara aquesta: «s'acostuma a dir que cal respectar l'edat avançada perquè és l'última que arriba. Es podria capgirar l'argument sense errar-se, ja que la joventut arriba la primera. I el plat de la balança es decanta de seguida si considerem que l'edat avançada, en la majoria de casos, mai arriba». En fi, «reservar el vi preferit fins que l'ampolla esdevé agra no és pas una política gaire galdosa». 

La lliçó de Montaigne ressona com un basso continu al llarg de tot aquest assaig, sobretot per la negativa a cercar una veritat concloent sobre quina és l’edat de la vida que mereix la corona de llorer. Així, si Montaige advertia que «no puc fixar el meu objecte» i que «no pinte l’ésser. Pinte el trànsit: no el trànsit d’una edat a una altra o, com diu el poble, de set en set anys, sinó dia a dia, minut a minut», Stevenson el corrobora quan assenyala que «l'autèntica saviesa és ser sempre estacionals, canviar amb gràcia davant les canviants circumstàncies». En lloc de concebre la vida humana com un progrés, com un procés d’arribada a la maduresa i la serenitat de la vellesa, afirma que «tenir la mateixa opinió als quaranta que als vint és haver passat dues dècades estupefactes; entossudir-nos a ser, no uns profetes, sinó uns marrecs mesells, assotats i contents de la nostra ignorància». Fins i tot relativitza aquesta «saviesa» estacional, preguntant-se: «i si tot el món fos un laberint sense fi i sense sortida?» 

En la Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística, Stevenson defineix bellament la literatura com «el tast i l'enregistrament de l'experiència». La literatura, per tant, no ha d’incidir en la vida ni rivalitzar amb ella, com volia Proust, per al qual la literatura era la vida veritable, sinó fer-nos-en més conscients enregistrant-ne l’experiència i, per mitjà d’aquesta consciència, viure-la —tastar-la— més plenament. Aquesta concepció literària la va expressar també en l’extraordinària correspondència que va mantenir amb Henry James (n’hi ha traducció al castellà). Quan James li va escriure que «l’única raó d’existir d’una novel·la és que puga competir amb la vida», Stevenson li va replicar que «no hi ha cap art que puga “competir amb la vida” amb èxit; l’art que ho fa està condemnat al fracàs. […] La novel·la que és una obra d’art existeix no per les seues semblances amb la vida, que són forçades i materials, com una sabata ha d’estar feta de cuiro, sinó per la seua incommensurable diferència de la vida, diferència traçada i significativa que és tant el mètode com el significat de l’obra». 

En defensa dels ociosos és la lectura més agradable que he fet fins ara en aquestes vacances d’estiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada