El vent, el vent llagotejà ma nau feliç,
el vent que mesurava de banda a banda el freu
¿Quin amor aquell dia domà l’imperi greu
del vent, que sobre el mar m’obrís un calladís
d’ones blaves, per on volés ma nau feliç?
Com a un fat que somriu t’abandoní ma fe,
oh vent! i m’asseguí sota el velam inflat.
Tot d’una, com un vel amb què es cobrís el fat,
va entenebrir-me un son profund com el no-re;
de mi només vetllava, nua i ardent, ma fe.
I, per ventura, al llarg de l’onejant camí
l’abís guaitava sota cada alegre esqueixai;
s’esbatia l’ocell, com un pols de l’espai;
i el núvol gras, com altra nau feliç damunt mi,
vogava: un mateix vent ens dava a tots camí.
Jo dormia… No fores per mi, joia vivent,
no sotjàreu per mi, ulls foscos de la mort!
Em deixondí la mansa felicitat d’un port;
i hi vaig bastir ma casa de cara al vent, al vent!
… Son del freu, tu ets ara ma llibertat vivent.
el vent que mesurava de banda a banda el freu
¿Quin amor aquell dia domà l’imperi greu
del vent, que sobre el mar m’obrís un calladís
d’ones blaves, per on volés ma nau feliç?
Com a un fat que somriu t’abandoní ma fe,
oh vent! i m’asseguí sota el velam inflat.
Tot d’una, com un vel amb què es cobrís el fat,
va entenebrir-me un son profund com el no-re;
de mi només vetllava, nua i ardent, ma fe.
I, per ventura, al llarg de l’onejant camí
l’abís guaitava sota cada alegre esqueixai;
s’esbatia l’ocell, com un pols de l’espai;
i el núvol gras, com altra nau feliç damunt mi,
vogava: un mateix vent ens dava a tots camí.
Jo dormia… No fores per mi, joia vivent,
no sotjàreu per mi, ulls foscos de la mort!
Em deixondí la mansa felicitat d’un port;
i hi vaig bastir ma casa de cara al vent, al vent!
… Son del freu, tu ets ara ma llibertat vivent.
Carles Riba (1893-1959)
(Carles Riba, Primer llibre d’Estances (1918), dins Obra completa, I. Edicions 62)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada