diumenge, 16 d’octubre de 2016

Segona sessió del II Curs de literatura universal

Dimarts passat, després de les diverses qüestions generals tractades en la sessió anterior, vam comentar els quatre primers cants de l’Odissea. En aquesta part, que té com a protagonista Telèmac i per això és coneguda com a Telemàquia, no hi apareix encara Ulisses. No hi apareix, però hi és fortament present, sobretot per les històries que se’n conten a la cort de Nèstor i a la de Menelau, on viatja Telèmac per obtenir notícies del seu pare. Des del principi de l’Odissea, per tant, el lector s’adona d’una de les característiques fonamentals d’aquest poema homèric: el fet de ser un relat de relats. Vaig remarcar que al començament del cant I s’al·ludeix breument a una història, el retorn d’Agamèmnon, que apareix esmentada i contada repetidament al llarg del poema: «i li vingué al pensament la memòria d’Egist, tan il·lustre, / mort per Orestes, el fill celebrat i famós d’Agamèmnon». És una de les moltes històries de nostoi, de retorns dels diversos herois grecs a la pàtria després de la caiguda de Troia. 

El retorn d’Agamèmnon va ser particularment desastrós. La seua dona, Clitemnestra, amb l’ajuda d’Egist, amant seu, el va assassinar durant el banquet de benvinguda. Al cap d’un temps, Orestes va venjar la mort del pare. Aquest relat reprodueix com una imatge invertida el retorn d’Ulisses. Quan aquest arriba a Ítaca, no anuncia la seua arribada imprudentment, com Agamèmnon, sinó que es disfressa de captaire i observa quina és la situació del seu palau abans d’actuar. Penèlope, a diferència de Clitemnestra, ha mantingut a ratlla els nombrosos pretendents, i Telèmac, com Orestes, ajuda Ulisses en la venjança contra els pretendents, que seran morts, igual que Agamèmnon, durant un banquet. 

La història, que és contada també per Nèstor, quan Telèmac acudeix a visitar-lo, pel mateix Agamèmnon, quan Ulisses el veu a l’Hades, i que torna a ser contada en l’últim cant de l’Odissea, conté en síntesi, de manera especular, l’aventura d’Ulisses. La seua funció de leitmotiv contribueix a cohesionar el poema i a ressaltar-ne la forma. Té també una funció de premonició, que augmenta la tensió del relat. I recorda un fet fonamental en tota narrativa: cal una història per a contar una història.

Per la seua banda, l’aventura de Telèmac reprodueix al seu torn la d’Ulisses. De la mateixa manera que la història d’Ulisses és el relat del retorn a casa, a la vella identitat, la història de Telèmac conta la forja de la seua identitat com a persona adulta, dificultada o impedida per l’absència del pare. Telèmac intenta afirmar la seua personalitat en el cant II convocant una assemblea. Debades. Els pretendents es mostren insolents, el menyspreen i l’amenacen. Mèntor, l’únic que li es fidel, s’encara amb el poble que no diu res davant de l’abús i la injustícia dels pretendents, en uns versos impressionants, enormement actuals:

Qui ara m’indigna no són tots aquests pretendents orgullosos,
per la violència i per totes les seues intrigues malignes:
ells arrisquen el cap, prepotents, violents, quan es mengen
béns i riqueses d’Ulisses, pensant-se que aquell ja no torna.
Qui em fa ràbia i acuse, és la resta del poble: en silenci,
tots asseguts, no goseu ni tan sols aturar amb paraules
els pretendents, a pesar que són pocs, molts menys que vosaltres.
(II, 235-241)

Telèmac, aconsellat per Atena, emprèn un viatge a les corts de Nèstor i Menelau, que representa per a ell un viatge d’aprenentage. El bon ordre i la riquesa de les corts de Nèstor i Menelau ressalten per contrast el desori que es viu a Ítaca. A les dues corts es conten moltes històries d’Ulisses, que lliguen l’Odissea amb la Ilíada. A la de Menelau hi ha Helena, reformada, que ha tornat amb l’espòs. És ella qui conta la història del cavall de Troia i com Ulisses va entrar primer a la ciutat disfressat de vell captaire per fer-se càrrec de la situació. Així entrarà al seu palau, quan arribe a Ítaca. Sempre aquesta tècnica de la premonició i de la repetició, de manera que només el que es repeteix i s’anuncia té algun sentit i s’acompleix veritablement. Helena es mostra com un personatge encantador i un pèl ambigu. Quan conta la història del cavall, no queda clar si volia afavorir els grecs o els troians. Menelau, enmig de la seua riquesa i havent recuperat la dona, apareix trist i una mica absent. No pot oblidar la mort de tants companys. Un sentiment de melancolia recorre tota l’Odissea. Trobarà la seua expressió més intensa en el moment en què es retroben Ulisses i Penèlope.

En aquest cant, Homer posa en boca de Telèmac uns versos en què descriu Ítaca:

No hi ha a Ítaca prats, i tampoc camins amples per córrer:
terra de cabres, que estime molt més que si fóra de poltres!
Cap illa nostra, en pendent sobre el mar, no té bones pastures
ni prou espai per als carros, i Ítaca menys que les altres.
(IV, 605-608)

Una illa pobra i rocallossa, doncs. A propòsit d’aquests versos vaig observar un aspecte que potser va desil·lusionar més d’un: les referències a Ítaca que es troben en l’Odissea no coincideixen amb l’illa grega que porta aquest nom, de manera que Ítaca sembla més un lloc simbòlic que una illa que es pot localitzar en un mapa. Això ens va portar a plantejar la realitat que hi ha darrere dels poemes homèrics. Va existir Troia realment i hi va haver una guerra que la va destruir, tal com conta la Ilíada? Els viatges d’Ulisses es poden resseguir en un mapa? Vaig contar-los la història de Heinrich Schliemann, aquell alemany que estava convençut que, seguint les indicacions que proporciona Homer en els seus poemes, es podia descobrir Troia. I la va descobrir, després d’unes excavacions que va dur a terme a l’est de Turquia. La va descobrir o va creure que l’havia descoberta. En tot cas, és una història molt bella: la d’un home que no oblida el somni de joventut i dedica tota la seua vida a fer-lo real. Sobre aquesta qüestió, l’únic que puc fer és recomanar la lectura de la Introducció a la Ilíada, de Jaume Pòrtulas, llibre extraordinari, d’una gran categoria intel·lectual. 

Per a Pòrtulas, l'origen històric dels poemes homèrics se situa en un món no tan sols molt allunyat del nostre; el món d'Homer ja resultava llunyà per als grecs mateixos, en l'època d'esplendor de la polis clàssica. Assenyala que, a despit dels progressos de l'arqueologia, els homeristes estan més en desacord que mai sobre quin món i quina realitat històrica és la reflectida pels magnes poemes, si és que reflecteixen de debò alguna realitat històrica precisable i concreta. Potser en els poemes traspua, més enllà de l'embolcall romàntic dels herois de la saga, l'única realitat que el poeta oral coneixia d'una manera directa: la realitat dels seus propis dies. Vaig recomanar també als assistents Homer (Empúries), de Carles Miralles, i El món d’Ulisses (Empúries), de M. I. Finley (n’hi ha traducció al castellà en el Fondo de Cultura Económica: El mundo de Odiseo), una reconstrucció del món cultural i social de l’Odissea a partir de la informació que es pot extreure del mateix llibre. 

En el cant V apareix Ulisses per primera vegada. És a l’illa d’Ogígia des de fa set anys, on la nimfa Calipso el té presoner. Aquests set anys és una de les màximes omissions de l’Odissea. No en sabem res. Homer introdueix Ulisses d’una manera totalment antiheroïca: ens el mostra sol, plorant a la vora del mar: «seia, plorant, a la vora del mar, en el seu lloc de sempre, / amb l’esperit destrossat pel dolor, els gemecs i les llàgrimes». Però els déus han decidit que ja és hora que Ulisses torne a la pàtria i ordenen a Calipso que el deixe anar. Calipso encara fa un últim intent i li ofereix la immortalitat si es queda amb ella. Ulisses hi renuncia; no vol oblidar el retorn ni gaudir de l’anònima immortalitat d’Ogígia. En definitiva, no vol renunciar a la seua humanitat. Així li ho diu a Calipso, amb unes paraules plenes d’habilitat i de tacte:

Reina i deessa, tu no t’irrites amb mi per aquesta
causa, que jo sé molt bé que qui veu l’assenyada Penèlope
ha de trobar que no val tant com tu en alçada i bellesa.
Ella és mortal, i tu ets immortal i mai no envelleixes.
Jo, a pesar d’això, cada dia desitge i espere
veure el moment del retorn i poder arribar a ma casa.
(V, 215-220)

Calipso és un dels nombrosos personatges femenins de caràcter inescrutable i amenaçador per als homes, com Circe, Arete i la mateixa Penèlope. 

Ulisses construeix un rai per tornar a Ítaca i es fa la mar, però la ira de Posidó fa aixecar una tempesta que el desvia del retorn i arriba, nàufrag, al país dels feacis, on trobarà una existència pura, una societat idíl·lica, feliç i sense història. Quan Ulisses arriba a la platja, prop d’un riu, s’adorm entre uns arbustos: «com quan algú amaga un tió en una pila de cendra / negra, en un camp molt remot i sense veïns, solitari, / per conservar la llavor d’un foc que altrament no encendria, / tal va quedar Ulisses, cobert per les fulles». A l’endemà, es produeix la trobada amb Nausica, filla del rei dels feacis, que ha acudit amb altres noies al riu a llavar la roba. Mentre esperen que s’asseque, es posen a jugar a pilota i Ulisses es desperta amb els seus crits. És una de les escenes més encantadores de l’Odissea. Nausica l’ajuda i li diu que vaja al palau dels seus pares, on és acollit. 

Ja només ens va quedar temps per comentar una mica per sobre la qüestió homèrica, aprofitant l’aparició de l’aede Demòdoc al palau d’Alcínous, «el fidel cantor, que la Musa / va estimar molt i li va concedir una cosa dolenta: / la privació del ulls, i una bona: l música dolça». Qui va escriure la Ilíada i l’Odissea? Homer, és clar, ho diu en la portada del llibre. Però, qui era Homer? Va existir realment? Les respostes al respecte es poden classificar en tres grups. El primer estaria format pels qui en podríem dir unitaristes, que no unionistes. Per a aquests, els poemes que llegim són substancialment el que Homer va escriure. En canvi, per als membres d’un segon grup, els anomenats analistes, els poemes homèrics són amalgames de textos molt diferents, de procedència molt diversa. Finalment, per als separatistes, la Ilíada i l’Odissea van ser escrites per autors diferents. Joan Francesc Mira, en el pròleg a la seua traducció de l’Odissea apunta que «els lectors actuals, sobretot si llegeixen Homer en traducció, sentit en el poema la presència d’un únic geni creador». 

La majoria d’estudiosos coincideixen a afirmar que els poemes homèrics es van posar per escrit cap a mitjan del segle VIII aC, moment en què els grecs adapten l’alfabet. Hi ha qui assegura, romànticament, que els grecs van adoptar l’alfabet per escriure aquests poemes. Siga com siga, el fet és que la Ilíada i l’Odissea pressuposen una èpica oral. Si no fos així, no hi trobaríem tantes expressions formulàries que es repeteixen. Però l’escriptura va permetre la revisió d’aquests textos orals, la introducció de referències creuades, i va donar als poemes un significat i una profunditat que no són obvis en una primera audició. La introducció de l’escriptura, a més, va interrompre la tradició oral, almenys en la seua forma creativa. Es podria concloure, sintèticament, que els poemes homèrics es poden considerar el producte final d’una tradició oral, que van ser modificats profundament amb la introducció de l’escriptura. Aquesta qüestió té moltes implicacions que ara no puc tractar. Us remet al llibre de Jaume Pòrtulas que he citat abans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada