dilluns, 24 d’octubre de 2016

Tercera sessió del II Curs de literatura universal


Continuant amb el comentari de l’Odissea, ens hem centrat d’entrada en el cant VIII, el cant literari per excel·lència d’aquesta obra. En l’Odissea molts conten històries, però és al país dels feacis on el cant i els contes ressonen al llarg de dos dies. El mateix procés de transmissió del poema èpic apareix representat en l’aede Demòdoc, que, com apunta Mira en una nota a la seua traducció, era considerat pels grecs com una figura o projecció d’Homer; d’aquí la llegenda de la ceguesa del poeta:

Un herald s’acostà amb el fidel cantor, que la Musa
va estimar molt i li va concedir una cosa dolenta:
la privació dels ulls, i una bona: la música dolça.
(VIII, 62-64)

Ulisses, acollit al palau del rei dels feacis, no revela la seua identitat. Però, quan sent l’aede Demòdoc cantar un dels fets de la guerra de Troia, la seua baralla amb Aquil·les, es posa a plorar. Per què plora Ulisses? Homer no ho explica. És probable que l’ànima d’Ulisses es veja embolicada en una multiplicitat de sentiments. La glòria, en la qual havia cregut amb passió, ara li sembla una successió de dolors. La seua figura d’heroi èpic, evocada per Demòdoc, li sembla molt lluny de la seua actual condició d’estranger i captaire, d’home sense nom ni pàtria. Demòdoc encara canta una altra història de la guerra de Troia, la del cavall de fusta. I Ulisses torna a plorar, en aquesta ocasió, sembla, perquè sent compassió dels vençuts.

Aquesta escena serà un model insistit en la literatura posterior: en el llibre primer de l’Eneida, Enees i els troians arriben a Cartago i veuen representades en les portes d’un temple escenes de la guerra de Troia. Molt més tard, en la segona part del Quijote, don Quixot es troba amb personatges que han llegit les seues aventures de la primera part. El personatge de ficció —Ulisses, Enees, don Quixot—, llegit pel lector, es converteix ell també en lector d’ell mateix i adquireix així una dimensió doble. El lector sap que és un personatge de ficció, però el personatge també ho sap. Aquesta intrusió de la ficció dins de la ficció té com a efecte immediat qüestionar o difuminar la frontera entre realitat i ficció o entre vida i art, així com plantejar la relació problemàtica entre totes dues. És un tema essencial de la literatura. 

Ulisses revela finalment el seu nom a Alcínous, rei dels feacis. Per consolar-lo de les seues desgràcies, Alcínous li diu aquests versos, justament memorables, que van donar lloc a un animat debat entre els assistents: 

és com els déus decidiren, i varen filar per als homes
la destrucció, perquè en el futur se’n cantaren poemes.
(VIII, 579-580)

Borges, comentant aquests versos, parlava d’una justificació estètica del mal. A l’inrevés, s’ha assenyalat sovint que els pobles feliços no tenen història. Des de la nostra perspectiva actual, filla, en tantes coses, del romanticisme literari, no podem evitar de preguntar-nos si una vida sense història es pot considerar feliç realment. ¿No es tractaria, aleshores, d’una vida una mica plana? Evidentment, no es tracta de plantejar contra la vida sense història la monstruositat de buscar-nos desgràcies o de fer desgraciats els altres per sentir-nos vius, sinó de reivindicar una vida plena d’experiències, intenses i exaltants. En què haurien de consistir aquestes experiències, millor deixar-ho córrer. El fet és que des de Madame Bovary, i com Madame Bovary —una víctima de la literatura, com don Quixot—, molta gent pateix perquè creu que la seua vida no està a l’altura de les circumstàncies d’una vida digna d’aquest nom, bé per culpa d’un mateix o de les circumstàncies, o per totes dues coses alhora. Siga com siga, Ulisses l’únic que vol és tornar a casa, a la seua pàtria pobra i modesta. Retrobarem sovint en la literatura una reivindicació o una enyorança de les vies comunes, de la vida quotidiana, com un tema recurrent, de vegades de costat amb la consciència d’una ambigüitat essencial de la literatura, ja que aquesta ens pot connectar més intensament amb la vida o fer-nos perdre el contacte amb ella. 

Pel que fa a l’observació de Borges, es podria anar una mica més enllà i parlar, en general, d’una justificació estètica de la vida. O, més aviat, de l’art: la vida només val la pena si se’n poden fer cançons, si l’experiència vital es pot trasmutar en experiència estètica. Altrament, queda incompleta. Les implicacions o el que suggereix aquest episodi de l’Odissea són enormes. De tota manera, a l’hora de comentar aquestes contraposicions entre realitat i ficció, o entre literatura i vida, convé recordar que la literatura forma part de la vida i que la realitat, oposada a l’art, està ja fortament estetitzada.

Una vegada revelada la seua identitat, Ulisses comença el relat de les seues aventures, en una sèrie de flashbacks que ocuparan els cants IX, X, XI i XII: els cicons, els lotòfags, els ciclops, l’illa d’Èol, els lestrígons, l’illa de Circe, la baixada a l’Hades, les sirenes, Escil·la i Caribdis, les vaques del Sol i l’arribada a l’illa de Calipso, el punt on havia començat la narració del llarg viatge. Si la poesia és inspirada per les Muses, en aquests cants el relat brolla de l’experiència directa del narrador, que, al seu torn, pot triar en el que diu el testimoni d’altres. 

De totes aquestes aventures la més popular entre el gran públic deu ser la del ciclop Polifem. És el relat de l’Odissea en què les qualitats proverbials d’Ulisses com a personatge es mostren d’una manera més oberta i més plena. La curiositat, en primer lloc, que el porta a voler conéixer els ciclops, malgrat el perill que això implica, i també, l’astúcia, que el fa capaç de tenir tota una sèrie d’idees brillants per escapar de Polifem, com ara enganyar-lo dient-li que el seu nom és Ningú. 

Quan Ulisses afirma que «em dic Ningú, i Ningú m’anomenen», a més de posar en pràctica una estratagema per enganyar Polifem, potser revela, paradoxalment, la seua personalitat més profunda: canviant i flexible. A diferència d’Aquil·les, l’heroi d’una peça, Ulisses s’adapta a les diferents situacions, per adverses que siguen, i busca solucions constantment. Ulisses no s’arma sempre com un guerrer, sinó que es disfressa si cal, com quan arriba a Ítaca. És l’heroi de les múltiples cares. «Em dic Ningú», per tant, no apunta a una falta d’identitat, o a una identitat confusa i vacil·lant, sinó a la seua capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies més diverses, al seu refús a enrigidir-se en un únic paper, previsible i immutable. Ara, també es pot interpretar en un sentit literal: Ulisses és un mariner errant que ha perdut la seua identitat. El seu viatge de retorn és un viatge per recuperar-la.



En el cant XI de la baixada a l’Hades, el to melancòlic que impregna tota l’Odissea deixa pas a l’expressió d’una tristesa desolada. Després de la mort, no hi ha ni benaurança eterna ni càstig etern. Els morts de l’Hades són només unes ombres llastimoses. És commovedora l’escena en què Ulisses veu la seua mare i intenta abraçar-la:

Vaig intentar-ho tres voltes —el cor m’empenyia a abraçar-la—,
i les tres voltes em va volar de les mans, com una ombra
o com un somni. El dolor del meu cor era intens, i creixia,
fins que m’hi vaig adreçar, amb paraules com fletxes que volen:
«Mare estimada, per què no m’esperes quan vull abraçar-te
i, fins i tot ací dins de l’Hades, llançar-nos els braços
l’un a l’altre i poder saciar-nos de llàgrimes fredes?
És que potser m’ha enviat un fantasma la noble Persèfone
només per fer-me sofrir amb sanglots i sospirs, més encara?».
Vaig dir això, i respongué a l’instant ma mare i senyora:
«Ai fillet meu, molt més dissortat que cap altre dels homes:
no és que Persèfone, filla de Zeus, volguera enganyar-te,
és condició de tots els mortals quan acaben de viure.
Els seus tendons ja no aguanten unida la carn amb els ossos:
els desintegra la força violenta del foc i les flames
sempre que l’ànima deixa els seus ossos blancs sense vida
i l’esperit se’n va, vagarós i volant com un somni.»
(XI, 206-222)

O les paraules que Aquil·les adreça a Ulisses, quan aquest se li adreça falaguer en reconèixer-lo a l’Hades:

«I tu Aquil·les,
pensa que més feliç del que ets no hi ha hagut mai cap home,
i no n’hi haurà: els argius, quan vivies, ja t’honoràvem
talment un déu, i ací baix ets tu el que ara comanda
sobre els difunts. Per això, en la mort, no et lamentes, Aquil·les.»
(XI, 481-485)

En la resposta d’Aquil·les no hi ha cap referència a l’ideal heroic. Únicament, l’enyor amarg de la dolcesa de viure, del simple fet de respirar i de sentir-se viu:

Vaig dir això, i ell a l’instant em va dir en resposta:
«No em consoles del fet d’estar mort, Ulisses insigne:
preferiria cavar la terra al servei d’algú altre,
fins i tot si era algú sense herència i d’escassa fortuna,
més que no ser el rei entre tots aquests morts, sense vida.»
(XI, 486-491)

L’Hades és el lloc de mort més terrible representat mai per Occident. Només hi ha esterilitat, espectres, tenebres, petrificació; ni el més mínim rastre de memòria o d’esperança; ni el menor signe que aquí també estem implicats en el procés de la mort i la ressurrecció. Els habitants de l’Hades són com imatges reflectides en un espill, ombres inconsistents. Els inquieta cert desig obscur de vida, certa nostàlgia de tornar a ser com nosaltres participant en les paraules i les consciències del món terrenal. El seu regne no els resulta suficient: és una mancança. No hi veuen, no hi senten, no recorden, no comprenen.

La idea del passatge de la vida a la mort i després de nou a la vida, és un tema familiar en la literatura de tots els temps, des del Poema de Gilgamesh, la Bíblia o la mitologia grega: Teseu, Hèrcules, Orfeu baixen a l’Hades. Enees, com Ulisses, també hi baixa. Dante viatja al món d’ultratomba en la Divina Comèdia. L’episodi de don Quixot a la cova de Montesinos també presenta aspectes que el lliguen amb aquest motiu de la literatura universal.

El cant inefable de les sirenes: un dels misteris de l’Odissea. Tampoc no sabem el que experimenta Ulisses en sentir-lo. Com els lotòfags, les sirenes i Calipso, Circe encarna la força de la desmemòria, el verí de l’oblit que recorre l’Odissea i contra el qual lluita Ulisses. La deessa més pròxima a Circe és Calipso: totes dues canten cançons líriques mentre teixeixen; porten les mateixes robes; són terribles, enganyadores i tenen una veu estranya. Però Circe no concedeix la vida immortal. I, sobretot, Calipso és dolça, suau, afectuosa, mentre que Circe no és suau ni té paraules de mel. És possible que Ulisses estime la seua elegància freda, distant, cristal·lina, sense apassionament, no mai sentimental.

De la mateixa manera que Ulisses no accepta la immortalitat que li ofereix la nimfa Calipso, a canvi de restar amb ella per sempre, tampoc no accepta de casar-se amb Nausica, tal com li ofereix el seu pare Alcínous, rei del país feliç i perfecte dels feacis. Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell:

i per a Ulisses posaren un llenç i una bona flassada
cap a la popa del pont de la còncava nau; que dormira
tranquil·lament. Ell llavors també va pujar, i es va ajaure
silenciós. Els altres van seure ordenats als escàlems
i deslligaren el cable amarrat al forat de la pedra.
Mentre, vinclant-se endavant, xarbotaven la mar amb les pales,
un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles,
un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.
(XIII, 73-80)

Ulisses arriba a Ítaca adormit. Els mariners feacis el deixen a la platja, juntament amb els regals, i se’n tornen. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: Ulisses, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a la seua astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus. Així s’esdevé aquest episodi central, que obsessionava Carles Riba per les seues implicacions profundes i que va refer en la setena elegia de les Elegies de Bierville. Com va explicar el mateix Riba en les notes amb què va acompanyar l’edició d’aquest llibre, aquesta elegia era una «represa, més ambiciosa, d’un tema ja tractat per mi en les Estances (Primer Llibre, 37: El darrer freu): el del son profund que caigué sobre els ulls d’Ulisses, quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis. Adormit va fer Ulisses, l’heroi de la vigilància el seu darrer pas de mar, des del país on Nausica l’havia acollit, fins a Ítaca, l’illa paterna. Son torbador, ple de misterioses significacions.» 

Vam acabar la sessió llegint i comentant «El darrer freu» de Carles Riba, i sentint-lo en la bella versió musical de Rafael Subirachs. Us remet al comentari que vaig publicar sobre aquest poema: «El darrer freu», de Carles Riba: el darrer pas de mar d’Ulisses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada