dimecres, 2 de novembre del 2016

Sobre les pròximes sessions del II Curs de literatura universal


La sessió del dia 8 de novembre la dedicarem a comentar diversos textos que reprenen el tema d’Ulisses: de Josep Carner, de Dante i de Kavafis, de Joachim Du Bellay i de James Joyce. Prèviament, i a manera de conclusió, remarcarem alguns aspectes generals de l’Odissea. La sessió del dia 15 se centrarà en El coronel Chabert, de Balzac, i La dona d’en Martin Guerre, de Janet Lewis, dues novel·les curtes que tenen com a motiu principal el tema del retorn, cosa que ens permetrà lligar-les amb el poema homèric. Utilitzarem també aquestes dues obres, sobretot la de Balzac, per reflexionar sobre el sorgiment i les característiques de la novel·la moderna, i sobre el concepte de realisme literari. Segons la marxa que portem, en la sessió del 22 o del 29 de novembre començarem amb el plat fort del curs: Anna Karènina. Agafeu-vos fort! Crec que el comentari d’aquesta obra donarà molt de si. 

Ara estic acabant de llegir uns quants llibres sobre Tolstoi i aquesta novel·la. Llegint i prenent notes, perquè si no, no serveix de res. Ja he enllestit els tres volums de Boris Eikhenbaum (The Young Tolstoi, Tolstoi in the Sixties i Tolstoi in the Seventies), el capítol sobre Tolstoi de D.S. Mirsky en A History of Russian Literature (Nabòkov va recomanar aquesta obra als seus estudiants com «the best history of Russian literature in any language, including Russian»), les pàgines que li dedica el mateix Nabòkov en el seu Curso de literatura rusa, i diversos articles solts. Tinc pendents encara de lectura o de relectura llibres d’Isaiah Berlin, John Bayle, Edward Wasioleck, George Steiner i una antologia crítica sobre Anna Karènina preparada per Harold Bloom, que he comprat per Internet i que encara no m’ha arribat. I uns articles de Lenin sobre Tolstoi! 

Dissabte de vesprada, d’una tirada, totalment enganxat, vaig llegir la Confessió de Tolstoi, obra redactada poc després d’Anna Karènina, que ajuda a entendre els problemes morals que es tracten en aquesta novel·la, particularment els que es planteja Levin i la «solució» que troba en l’últim capítol. Sempre havia pensat que Confessió devia ser una obra doctrinària, avorrideta. Però res d’això. És un text d’una gran categoria literària. Com se m’havia pogut passar per alt fins ara?

En la pròxima entrada resumiré una mica la quarta sessió del curs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada