dissabte, 28 de gener de 2017

L’andante cantabile que va fer plorar Tolstoi

Cap a la ratlla dels cinquanta, Tolstoi va patir una gran crisi personal i moral que el va portar a criticar radicalment la realitat social —política, religiosa, familiar— del seu temps. Alhora, va concebre una mena d’ideologia cristianoanarquista i va renegar de tots els valors que més havia estimat, com l’art i l’orgull nobiliari. Aquesta crisi ja apareix reflectida en Anna Karènina.

El crític rus Boris Eikhenbaum va tractar aquest punt d’inflexió en la vida i en l’obra de Tolstoi com un cas particular de l’evolució que experimenta tot escriptor. Eikhenbaum assenyalava que el pas de la ratlla dels quaranta representa l’entrada en una edat difícil per a qualsevol persona, perquè és el començament de la lenta aproximació, física i psicològica, a la vellesa. A més, en aquesta època un escriptor ha de resoldre la seua posició històrica i el seu destí per segona vegada. Una nova generació està entrant en l’edat adulta i la història posa noves qüestions a l’home madur, que encara està lligat a una època anterior. L’escriptor se sent obligar a fer un balanç de la seua obra, a plantejar-se’n la continuïtat o la direcció que ha de prendre, i ha de reaccionar davant la nova generació, davant les noves tendències i els nous gustos literaris, que el poden deixar de banda. 

La solució o la resposta als interrogants que va desencadenar aquesta crisi Tolstoi la va trobar —o va creure que l’havia trobada— en una convicció que ja era antiga. Cada vegada va estar més persuadit que les persones més simples —camperols, soldats— mantenien una actitud més correcta i «natural» envers la vida que els homes més cultivats. Aquesta convicció, que va esdevenir obsessiva cap al final de la seua vida, ja apareix en Els cosacs, en Guerra i pau i Anna Karènina, fins que domina sobre els altres temes en Resurrecció i La mort d’Ivan Ílitx: la vida de la classe social privilegiada era artificiosa, pervertida i es basava en la hipocresia i en la injustícia, mentre que la gent que vivia del seu treball i en contacte directe amb la naturalesa era la salvaguarda dels autèntics valors. Camperols i soldats eren moralment superiors, més feliços i estèticament més harmoniosos.

L’aspiració a la simplicitat i a la senzillesa també va afectar el seu estil literari. El desig d’anar directament a les qüestions importants el va impulsar a buscar un estil més directe, més despullat, més eficaç d’acord amb la seua manera de veure les coses. Va considerar com a pecats les obres anteriors, fruit de la creació artística solitària i egoista, i per tant, immoral, i va decidir que només escriuria contes senzills per al poble, per als camperols i els escolars. Tolstoi no va portar a la pràctica aquesta convicció al peu de la lletra, si més no sistemàticament. Encara escriuria obres tan importants com Resurrecció, La sonata a Kreutzer —aquestes dues de càrrega moralista molt accentuada—, Hadji-Murat o La mort d’Ivan Ílitx.

La sonata a Kreutzer és una requisitòria sense pal·liatius contra la sexualitat i contra el matrimoni, si més no tal com es vivien en l’època de l’autor, i, de passada, contra l’art. Per a Tolstoi, l’art pertanyia en el fons als recursos de la carn. En la majoria dels casos no era més que un subterfugi per facilitar la fornicació, com il·lustra aquesta novel·la. Dos dels seus personatges fan servir la interpretació conjunta de la sonata Kreutzer per a violí i piano de Beethoven per tirar endavant la seua relació adúltera. A més, Tolstoi subratlla que la música representa la quintaessència de la immoralitat de l’art, perquè en ella tot queda reduït a una excitació sense objecte, que només pot conduir a l’extraviament i a la desviació. El personatge narrador ho explica amb gran eloqüència, utilitzant com a exemple el primer moviment de la sonata de Beethoven que dóna títol a la novel·la: 

«Què és la música? Quin efecte fa? I per què? La música, diuen, opera sobre la nostra ànima, tot elevant-la. Mentida, absurditat! Opera terriblement (parlo per mi), però de cap manera elevant la nostra ànima. No l’eleva ni l’abaixa; l’excita. Com us diré? Las música em fa oblidar la meva persona, la meva situació veritable; em transporta a una altra situació que no és la meva; sota la influència de la música em sembla sentir allò que en el fons no sento, comprenc el que no comprenc, puc el que no puc. […] El que ha escrit, per exemple, La Sonata a Kreutzer —Beethoven— ell sabia prou per què es trobava en aquell estat; aquell estat l’impulsava a determinats actes; de manera que per a ell aquell estat tenia un sentit, mentre que per a mi no en té cap. Vet ací per què la música excita sense objecte. Toquen una marxa militar, els soldats passen al so de la banda i la música té un objecte. Toquen una dansa, jo ballo i la música té un objecte; canten una missa, combrego, la música també en aquest cas té objecte; però aquí no hi ha sinó excitació, i el que cal fer sota aquesta excitació no està indicat enlloc. D’aquí l’acció de vegades tan terrible, tan espantosa, de la música.» 

El lector no pot deixar de pensar que Tolstoi condemnava la música amb tanta virulència perquè era molt sensible als seus efectes. La seua consciència moral, que a penes el deixava respirar, exercia una forta violència contra ell mateix. Eppur, si muove. Una vegada, cap al final de la seua vida, li vam oferir un concert d’homenatge, en què es van interpretar, entre altres obres, el primer quartet per a corda de Txaikovski. El compositor hi va assistir i va seure al costat de Tolstoi. Txaikovski conta en el seu diari, amb una comprensible satisfacció, que durant la interpretació de l’andante cantabile del quartet, Tolstoi es va posar a plorar. 

El podeu sentir en aquesta interpretació del quartet Borodin. La melodia, inspirada en una cançó popular russa, és melancònica i molt bella, però no cal que ploreu:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada