dimarts, 3 de gener de 2017

Una terrible tempesta braolava i xiulava entre les rodes dels vagons

Els capítols 29, 30 i 31 de la primera part d’Anna Karènina marquen el veritable inici de la relació entre Anna i Vronski. Anna Karènina havia acudit a casa del seu germà, Stiva, a Moscou, per posar-hi pau, ja que la muller d’aquest li havia descobert una infidelitat i no volia saber-ne res. Irònicament, tenint en compte el que passarà després en el seu cas, Anna aconsegueix la reconciliació del matrimoni i, acomplerta la seua missió, agafa el tren per tornar a casa, a Sant Petersburg. Durant l’estada amb el seu germà, ha conegut Vronski, que ha pres el mateix tren. I no per casualitat. 

Una vegada instal·lada al vagó, Anna s’embolica les cames amb una manta i es posa a llegir una novel·la anglesa. Però no pot concentrar-se. La distreuen la gent que va amunt i avall, els sorolls del tren que es posa en marxa i la neu que topa contra el vidre de la finestra. Hi ha una tensió entre l’espai del vagó, càlid i confortable, protector, i el brogit del món exterior. La tempesta de neu és un símbol de la passió que pren força ben endins de l’ésser d’Anna, que acaba deixant el llibre. Aleshores, «passà el tallapapers pel vidre. Després s’aplicà a la galta aquella superfície llisa i freda i mancà poc que no es posés a riure de la joia que tot d’una va abassegar-la sense motiu». El tallapapers es pot considerar com un detall que significa la possibilitat destructiva de la passió, especialment en un context que és clarament sexual.

El reconeixement simbòlic de la passió en la seua vida sembla produir una transformació en la seua percepció del món. No sap si el tren va endavant o endarrere, o si està aturat. Si Annuixka és la seua criada o una estranya. Si el que hi ha al penja-robes és un abric o una fera. I, sobretot: «I jo mateixa, sóc jo o una altra?» De fet, una dona nova ha sorgit dins seu. Només li queda desfer-se dels embolcalls de la seua vida anterior i encarar-se agosaradament a la tempesta que braola dins i fora d’ella. Mentrestant, un mugic, que havia entrat a revisar la calefacció, «es posà a gratar no sabia ben bé què a la paret; la vella estirà les cames per tota la llargada del vagó i l’omplí d’un núvol negre; després, quelcom cruixí i espetegà terriblement, com si hom estripés alguna cosa; després un foc vermell l’encegà i una paret ho tapà tot. Anna tingué la sensació que s’ensorrava. Tot això, però, no era terrible, sinó joiós». En comptes de descriure o comentar directament l’estat psicològic d’un personatge, Tolstoi presenta un fet exterior que s’hi pot relacionar metafòricament o simbòlicament.

Anna decideix sortir a fora per prendre l’aire fresc, enfrontant-se amb el reconeixement de la passió, simbolitzada en la seua turbulència per la tempesta de neu i la vida fora del compartiment calent. Una vegada a l’andana, es troba amb Vronski. Li diu que no sabia que viatgés en el mateix tren, i li pregunta: «per què heu vingut?» Vronski li contesta que ja sap que ha vingut per ser allí on és ella. «I en aquell mateix instant —apunta el narrador— , com si hagués vençut un obstacle, el vent s’emportà i féu caure a terra la neu del sostre dels vagons, sacsejà unes planxes de ferro arrencades, i al davant del tren udolà, llastimosament i ombrívola, el xiulet espès de la locomotora. A Anna, tota la puixança de la tempesta ara li semblava encara més magnífica. Ell li havia dit allò que més desitjava la seva ànima, però que en temia la raó». Anna l’adverteix que no està gens bé el que li acaba de dir, i es retira al vagó. 

De nou, un altre punt del narrador: «Sense recordar ni les paraules d’ella ni les d’ell, comprengué, o, més ben dit, tingué la sensació, que aquell minut de conversa els havia aproximats terriblement, de la qual cosa s’espantava i se sentia feliç alhora». Anna i Vronski s’han trobat terriblement junts, perquè aquí, a l’andana d’una estació desconeguda, enmig d’una tempesta de neu, no tenen cap relació amb ningú ni amb res. L'única realitat que existeix per a ells és una realitat emocional. El seu amor queda marcat per aquestes circumstàncies originals: la manca de relació social, afirmada exultantment en aquest lloc i temps irreals. 

Quan Anna arriba a Petersburg, es troba amb el seu marit, que ha acudit a esperar-la a l’estació. Només el veu, experimenta una sensació de sorpresa: «tan bon punt s’aturà el tren i ella sortí, el primer rostre que li va atreure l’atenció fou el del seu marit, “Ah, Déu meu! Per què les orelles se li han tornat així?”, pensà, esguardant la seva figura freda i representativa i, sobretot, les seves orelles cartilaginoses, que ara la colpien i arribaven fins al caire mateix del seu capell rodó». Vronski, per la seua banda, en veure’l, «tingué una sensació desagradable, semblant a la que experimentaria un home turmentat per la set que, en arribar en una font, hi trobés un gos, una ovella o un porc que hi haguessen begut i enterbolit l’aigua». Com que el coneix, el saluda. El narrador no deixa de remarcar, irònicament, una semblança profunda entre tots dos: «Anna Arkàdievna guaità el marit per veure si coneixia Vronski. Alexiei Alexàndrovitx se’l mirava amb desplaer, esforçant-se distretament a recordar qui era. La calma i la seguretat en ell mateix, que caracteritzaven Vronski, toparen com la falç en una pedra, amb la freda suficiència d’Alexiei Alexàndrovitx».

I ja només vam tenir temps per comentar una mica el personatge de Karenin, que apareix presentat amb profunditat al començament de la segona part. Karenin és el personatge que representa més clarament la vida falsa o artificial, que d’una manera o altra s’apodera de la majoria dels personatges de la novel·la. Karenin és un alt funcionari i com a tal és el representant per excel·lència de la vida oficial, construïda a partir d’una separació radical amb la vida real. Tolstoi ho expressa amb una comparació meravellosa: «Havia passat tota la seva vida en l’esfera dels serveis oficials, en els quals havia de tractar amb els reflexos de la vida. I cada vegada que topava amb aquesta última se n’apartava. Ara experimentava una sensació semblant a la que experimentaria un home que passés tranquil·lament per un pont a través d’un abisme i veiés tot d’una que el pont estava desfet i que als seus peus s’obria una esfereïdora pregonesa. L’abisme era la vida mateixa; el pont, la vida artificial que havia fet. Per primera vegada pensà en la possibilitat que la seva muller estimés algú, i aquesta possibilitat el féu esgarrifar». 

Karenin és una figura que Tolstoi reprendrà més endavant en el protagonista de La mort d’Ivan Ílitx. Ivan Ílitx és també un funcionari, un jutge, que, quan ha d’instruir el sumari d’un procés, «s’afanyava a allunyar d’ell totes les circumstàncies alienes al cas, i sabia simplificar les qüestions complicades, en una forma tal, que l’afer repercutís al paper d’una manera independent, exloent-ne tota apreciació personal». La vida real irromp en la vida de Karenin en la forma de la infidelitat de la seua dona. En la d’Ivan Ílitx, en la forma d’una malaltia mortal, que l’obliga a interrogar-se d’una manera radical sobre el sentit de la pròpia vida i, per extensió, de tota vida humana. 

Al final de la sessió, vaig proposar als assistents que aprofitassen les vacances de Nadal per llegir el llibre tercer dels Assaigs de Montaigne, i El quadern gris de Pla. Després d’Anna Karènina, seran els següents llibres que comentarem. Vaig recomanar d’alternar la lectura de Montaigne amb altres llibres. Montaigne és molt dens, el seu estil és elíptic i sinuós, i demana un esforç de concentració especial.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada