dimecres, 15 de febrer de 2017

A la setmana que ve començarem amb «El quadern gris»

Dimarts passat vam dedicar tota la sessió del curs de literatura universal a llegir i comentar una petita antologia que havia preparat dels moralistes francesos, concretament de La Rochefoucauld (Reflexions o màximes i sentències), Chamfort (Màximes i pensaments), Joubert (Pensaments. Ed. Proa) i Paul Valéry. M’hauria agradat afegir-hi una tria dels Pensaments de Pascal, de La Bruyère, i també alguns aforismes de Lichtenberg (n’hi ha una selecció publicada en català: Quaderns de notes) i de Nietzsche, però no he pogut per falta de temps. 

Amb una certa recança, hem deixat Montaigne. És un d’aquells pocs autors que val la llegir de tant en tant. No cansa mai. El seu efecte és sempre tònic i refrescant. Abans de comentar l’antologia dels moralistes, vaig remarcar que l’obra de Montaigne inaugura dues línies que seran molt fructíferes en la literatura posterior. D’una banda, la literatura del jo, la que té com a matèria el propi autor, formada per autobiografies, memòries, diaris i, de vegades, epistolaris. De l’altra, la literatura dels moralistes, la flor de la literatura de França, en paraules de Josep Pla. Un moralista, si més no des de la tradició que inaugura Montaigne, no és el mateix que un moralitzador. Un moralitzador diu el que s'ha de fer, el que està bé i el que està mal, basant-se en uns principis que suposadament tots reconeixen o han de reconèixer. Prescriu unes regles. Els moralistes de la literatura francesa, en canvi, posen en qüestió la possibilitat d'afirmar uns models de conducta. El terme «moralista», en el seu cas, no fa referencia a la prescripció moral, sinó a la descripció i a la reflexió crítica sobre el comportament humà.

L’estil d’escriptura dels moralistes, que s'aproxima a la conversa, imposa els criteris estètics de la varietat i la brevetat. Aquesta qualitat, que consisteix a aplegar molt de sentit en poques paraules, s'anomena també energia o força. Poques paraules i moltes «coses». L'escriptura dels moralistes és abrupta i breu, del tot oposada a la retòrica ciceroniana. Aquest style rompu és alhora el més simple i el més elaborat; és el més clar, perquè refusa l'obscuritat de les ampificacions, i el més obscur, perquè deixa de banda l'argumentació i deixa implícites les explicacions necessàries. La concisió afavoreix les formulacions paradoxals i la unió de termes contradictoris. 

Abans de llegir la tria d’aforismes de cada un dels autors, els he presentat breument. Sobre La Rochefoucauld, he recordat el que en pensava Madame de Lafayette, en una carta que va escriure a una amiga: «Nous avons lu les maximes de M. de La Rochefoucauld. Ha, Madame! quelle corruption il faut avoir dans l’esprit et dans le coeur pour être capable d’imaginer tout cela!» La Rochefoucauld és el precedent més directe de Nitezsche, del que Lionel Trilling anomenava l’època del desemmascarament que va culminar amb l’obra de Marx i de Freud. Aquesta màxima és una de les que més ens va agradar: «Tothom es queixa de la seva memòria, i ningú es queixa del seu judici». Montaigne es lamenta sovint en els Assaigs de la seua mala o poca memòria. Al mateix temps, estava molt pagat del seu bon sentit. De vegades, les màximes de La Rochefoucauld són fruit de la seua aguda capacitat d’observació social, com ara aquesta: «¿Per què hem de tenir memòria per recordar fins els més petits detalls del que ens ha passat i no en tenim per recordar quantes vegades ho hem explicat a una mateixa persona?» 

Josep Pla considerava Chamfort «el moralista francès més agut i més bon observador» i «un dels més grans escriptors de la llengua francesa». Dins de la tradició de la literatura moralista, la seua obra se’ns apareix com una de les més crítiques i radicals. Seguia l’estela de Diderot. Aquesta màxima va provocar un debat animat entre els assistents: «Les persones febles són la tropa lleugera de l'exèrcit de la mala gent. Fan més mal que l'exèrcit mateix: ells infecten i assolen». Ens va servir per destacar les «febleses» en què de vegades pot incórrer la forma aforística. I la lectura d’aquesta va estar a punt de fer-nos clausurar el curs de literatura universal: «Seria ben curiós un llibre que indiqués totes les idees corruptores de l'esperit humà, de la societat, de la moral, i que es troben desenvolupades o suposades en els escrits més famosos, en els autors més consagrats; les idees que propaguen la superstició religiosa, les males màximes polítiques, el despotisme, la vanitat d'alt nivell, els prejudicis populars de tota mena. Es veuria que gairebé tots els llibres són corruptors, i que els millors fan gairebé tant de mal com de bé».

Per presentar Joubert vaig tornar a servir-me de Pla, que s’hi refereix sovint en El quadern gris: «Les persones de la meva edat —i fins i tot les que tenen algun any més—», escriu, «devem haver llegit M. Joseph Joubert, no solament amb gran profit, sinó amb una autèntica delícia. La insistència que ha posat i posa Eugeni d’Ors a fer-nos-el llegir és un dels més grans favors que li devem». I en un altre pas anota que «Joubert és un home molt enraonat, sense fel ni pedanteria, d’un gust admirable. Com a escriptor és literalment inconcebible en aquestes latituds. Ací els mestres es tornen pedants i els deixebles anàrquics».

Joubert, com a escriptor, tenia un ideal, que va explicar ell mateix en aquest pensament: «Turmentat per la maleïda ambició de posar sempre tot un llibre en una pàgina, tota una pàgina en una frase i aquesta frase en un mot. Aquest sóc jo». Maurice Blanchot va afirmar que Joubert va escriure no per afegir un llibre a un altre, sinó per apoderar-se del punt des d’on li semblava que sorgien tots els llibres, el punt que, una vegada trobat, l’alliberaria de la necessitat d’escriure cap llibre.

Al principi, Joubert va considerar les seues notes com una preparació per a escriure una obra més vasta i sistemàtica, un gran llibre de filosofia. Amb el temps, però, es va oblidar del seu pla inicial i es va adonar que els quaderns eren un fi en ells mateixos i que la seua forma literària era el fragment. Era un escriptor d’alenada curta i intensa. En una d’aquestes notes va deixar escrit que «jo sóc com Montaigne, “incapaç d’un discurs continu”» i en una altra que «jo sóc, ho he de confessar, com una arpa eòlica, que dóna alguns sons bells, però no toca cap melodia». Reconeixia que «les idees intermediàries li manquen o l’avorreixen massa. És de mi que parle». 

De Paul Valéry, un autor que només es pot relacionar en part amb la literatura dels moralistes, vam llegir una petita selecció que tenia traduïda del seu llibre Mauvaises pensées et autres, que ressona, em sembla, en més d’un pas de Consells, proverbis i insolències, de Fuster. 

Dimarts que ve començarem a comentar El quadern gris. Calcule que li dedicarem entre dues i tres sessions, més aviat tres, perquè el complementarem amb un dossier amb textos de molts dels autors que esmenta Pla en el seu llibre. Quan acabem amb Pla, iniciarem la tercera i última línia del curs, De la tragèdia grega a Bertolt Brecht. Al final serà una cosa més modesta del que anuncia el títol, més limitada: llegirem i comentarem Agamèmnon, d’Èsquil, en la traducció de Carles Riba, i El rei Lear i La tempestat, de Shakespeare. El rei Lear, en la traducció de Joan Sellent, publicada per Quaderns Crema. La tempestat, en la versió de Josep Maria de Sagarra. Aquesta última obra em fa molta il·lusió comentar-la. Agamèmnon i La tempestat, com que són de difícil adquisició en aquests moments en les traduccions respectives de Riba i Sagarra, les facilitaré jo mateix als assistents al curs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada