dissabte, 6 de maig de 2017

D’Homer a Tolstoi: una xarxa de relacions creuades


En l’última sessió del II Curs de literatura universal a l’Octubre, vaig fer una recapitulació del que han estat les vint-i-cinc sessions d’aquest curs. En primer lloc, vaig recordar tots els llibres que hi hem llegit i comentat. Il catalogo è questo:

Odissea (Bíblia, Dante, Riba, Kavafis, Bellay, Ritsos, Carner)
Tolstoi, Anna Karènina
Montaigne, llibre III dels Assaigs (La Rochefoucauld, Chamfort, Joubert, Valéry)
Josep Pla, El quadern gris (d’Ors, Fabra, Verdaguer, Guerau de Liost, Carner, Sagarra, Fuster)
Èsquil, Agamèmnon. Fundació Bernat Metge. Traducció de Carles Riba
William Shakespeare, El rei Lear. Traducció de Joan Sellent
William Shakespeare, La tempestat. Editorial Selecta. Traducció de Josep Maria de Sagarra

Entre parèntesi, hi he anotat els autors dels quals també hem llegit alguns textos. Totes aquestes obres les hem comentat, és clar, separadament, però al mateix temps les hem relacionat entre elles a partir de diferents fils temàtics i estilístics. Vam començar amb l’Odissea, un dels textos fundacionals de la literatura occidental, considerat pel crític italià Pietro Citati com una enciclopèdia del relat, que es va llegir des de molt aviat en clau simbòlica com una imatge de l’experiència humana. Al començament del cant I s’hi al·ludeix breument a una història, el retorn d’Agamèmnon, esmentada i contada repetidament al llarg del poema: «i li vingué al pensament la memòria d’Egist, tan il·lustre, / mort per Orestes, el fill celebrat i famós d’Agamèmnon». És una de les moltes històries de nostoi, de retorns dels diversos herois grecs a la pàtria després de la caiguda de Troia.

El retorn d’Agamèmnon va ser particularment desastrós. La seua dona, Clitemnestra, amb l’ajuda d’Egist, amant seu, el va assassinar durant el banquet de benvinguda. Al cap d’un temps, Orestes va venjar la mort del pare. Aquest relat reprodueix com una imatge invertida el retorn d’Ulisses. Quan aquest arriba a Ítaca, no anuncia la seua arribada imprudentment, sinó que es disfressa de captaire i observa quina és la situació del seu palau abans d’actuar. Penèlope, a diferència de Clitemnestra, ha mantingut a ratlla els nombrosos pretendents, i Telèmac, com Orestes, ajuda Ulisses en la venjança contra els pretendents, que seran morts, igual que Agamèmnon, durant un banquet.

La història és contada també per Nèstor, quan Telèmac acudeix a visitar-lo, pel mateix Agamèmnon, quan Ulisses el veu a l’Hades, i torna a ser contada en l’últim cant de l’Odissea. La seua funció de leitmotiv contribueix a cohesionar el poema i a ressaltar-ne la forma. Té també una funció de premonició, que augmenta la tensió del relat. I recorda un fet fonamental en tota narrativa: cal una història per contar una història.

De l’Odissea vam passar, fent un bot en el temps, a El coronel Chabert, de Balzac, una altra història del nostos. El coronel Chabert, com un Ulisses homèric, torna a la seua Ítaca, al seu París, al cap de deu anys d’aventures i de penalitats. A diferència d’Ulisses, que retroba a Ítaca el seu món intacte, pertorbat per les pretensions i els abusos dels pretendents, certament, que s’han aprofitat del buit de poder que ha deixat la seua absència, Chabert no retroba la seua casa, que ha estat enderrocada. Ni la seua dona, que, casada amb un altre, es nega a rebre’l. El món social i polític de l’Imperi napoleònic també ha desaparegut i ha estat substituït pel de la Restauració. El retorn de Chabert és impossible, perquè el lloc d’on se’n va anar ja no existeix. El seu món ha estat totalment reemplaçat per un altre. 

El coronel Chabert il·lustra una de les novetats fonamentals que introdueix la novel·la realista respecte a la narrativa anterior: el fet d’escriure novel·les d’història contemporània. Gabriel Ferrater, en una de les conferències sobre literatura catalana que va impartir a la Universitat de Barcelona, va assenyalar que «això ara ens sembla la cosa més natural del món, però abans del segle XIX, la noció d’història contemporània hauria semblat quasi una contradicció. La història era el relat dels fets del passat i no té sentit que es faci una història justament de l’època contemporània, del moment present. Però al segle XIX, Stendhal, o Balzac, o tots els russos, o Dickens, van veure que la societat es transformava i això significa que tenien una consciència claríssima que es trobaven en un conflicte de diferents societats».

«Doncs bé —continuava Ferrater—, si tenien consciència que de la seva pròpia època se’n podia fer una història, no és perquè veiessin realment d’on venia la seva època i on anava sinó perquè veien que, simultàniament a la seva època, hi havia societats diferents, amb sistemes d’apreciació intel·lectual absolutament diferents. I és aquest conflicte sincrònic, el conflicte contemporani, el conflicte de simultaneïtat, el que interpretaven en termes diacrònics, o sigui, en termes d’evolució històrica.»

Aquest conflicte entre societats diferents és el tema principal d’El coronel Chabert. Irònicament, el període de la Restauració en què se situa l’acció de la novel·la, és també un retorn, polític i social. En aquest cas, al passat prerevolucionari. El personatge del coronel Chabert, per la seua banda, representa una inversió del retorn dut a terme per la Restauració. La inversió es reprodueix també entre Chabert i la seua dona: ell vol recuperar el seu passat, mentre que ella vol s esborrar-lo i convertir-se en una dama de la noblesa. Cap dels dos està ben situat en el període que vol representar. Per a Chabert és massa tard per ser un coronel de l'Imperi. Ella encara no ha aconseguit l'estatus d'una comtessa de la Restauració.

L’entrevista de Chabert amb l’advocat Derville amb què s’inicia la novel·la té lloc de nit i és la representació d’un malson històric, d'un conflicte entre mons socials i històrics diferents, que es donen simultàniament. La història no avança sempre en una única línia recta, sinó a través d’un seguit d’avanços i retrocessos i, encara més, d’encavalcaments. El temps de l’actualitat, propi de la novel·la moderna, a diferència del temps absolut de l’èpica, és inestable, elusiu, inacabat.

Després d’El coronel Chabert vam comentar La dona d’en Martin Guerre, de Janet Lewis, una altra novel·la breu sobre el motiu del nostos, basada en aquest cas en un fet històric a què es va referir Montaigne en un dels seus assaigs. I, com a plat fort, Anna Karènina, una de les obres mestres de la novel·la realista. No es pot relacionar amb Homer, com les dues anteriors, pel patró narratiu del nostos o retorn, sinó per una afinitat més profunda: el caràcter homèric del realisme de Tolstoi. Tant en Homer com en Tolstoi la realitat és descrita a partir dels sentits. Tacte, vista i olfacte la recreen i l’omplen a cada moment d’una rica intensitat. Entre tots dos i el seu món, però, s’estableix una relació paradoxal. Tots dos són omniscients i omnipresents, però al mateix temps es troben deslligats del món que descriuen, impassiblement i implacablement objectius. A més, el realisme literari d’Homer i Tolstoi és immanent: presenta un món arrelat en la veracitat dels nostres sentits, del qual Déu es troba absent.

Quan vam acabar amb Anna Karènina, vam fer marxa enrere cronològicament i vam passar al llibre tercer dels Assaigs de Montaigne. Es tracta, és clar, de dues obres literàries radicalment diferents, però coincideixen en l’anàlisi del comportament humà, en l’enfocament moral. La frase amb què comença la novel·la de Tolstoi —«Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera»— enuncia els dos temes principals d’aquesta obra: la família (les relacions en parella) i la felicitat. És a dir, com cal viure per ser feliç, per viure bé? És un dels temes principals de Montaigne. Els Assaigs inauguren dues línies que seran molt fructíferes en la literatura posterior. D’una banda, la literatura del jo, la que té com a matèria el propi autor, formada per autobiografies, memòries, diaris i, de vegades, epistolaris. De l’altra, la literatura dels moralistes, la flor de la literatura de França, en paraules de Josep Pla. Després de comentar el llibre tercer dels Assaigs i una petita antologia de la literatura dels moralistes, vam passar a El quadern gris.

I de nou un altre bot en el temps, ara cap enrere. Amb Agamèmnon d’Èsquil vam reprendre el motiu narratiu del nostos i al mateix temps vam preparar el pas a la tragèdia moderna de Shakespeare. En El rei Lear i en La tempestat hi vam retrobar la lliçó de Montaigne. Com va escriure Kenneth Clark, «les obres de Shakespeare són, entre altres coses, el compliment poètic de l’honradesa intel·lectual de Montaigne; efectivament, sabem que la traducció de Montaigne per Florio el va impressionar profundament. Però l’escepticisme de Shakespeare era més complet i més incòmode. En lloc del distanciament de Montaigne, hi ha un esperit de participació apassionada; i en lloc de l’assaig, hi ha la comunicació urgent de l’escena». 

Vaig projectar en la pantalla aquest esquema que resumeix el joc de relacions creuades entre les obres llegides durant el curs:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada