dimarts, 27 de juny de 2017

«El País Valenciano» de Fuster, revisitat

El 1962 ha estat definit sovint com l’annus mirabilis de Joan Fuster. Aquell any, a més d’algunes traduccions, va publicar quatre llibres —El País Valenciano, Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i Poetes, moriscos i capellans— la influència dels quals, del segon sobretot, en la societat del nostre país ha estat enorme. El seu primer efecte, però, el més immediat i visible, va ser la reacció furibunda dels sectors deixats penosament en evidència en aquells llibres. A partir d’aquell moment, Fuster va ser expulsat de les seues col·laboracions en la premsa periòdica valenciana, el seu nom es va convertir en anatema i fins i tot es va organitzar un acte de desgreuge públic que va culminar amb la crema, típicament inquisitorial, d’un ninot de falla que el representava. Se sol pensar que les ires es van concentrar, com seria lògic i raonable, en Nosaltres els valencians, però en realitat el llibre que va suscitar la indignació de l’establishment local va ser El País Valenciano, en principi una guia turística. I el motiu principal que va provocar la còlera no va ser la defensa que hi feia Fuster de la inclusió del País Valencià en el conjunt de l’àrea nacional catalana, sinó algunes observacions, que es van considerar impertinents, sobre el vestit típic de fallera. 

En un pas d’aquest llibre, Fuster hi havia escrit que «si ustedes pasan por Valencia en ocasión de alguna solemnidad pública, tropezarán probablemente en la calle con grupos de muchachas vestidas de llauradora: son, en realidad, jóvenes de ciudad, que hablan en castellano, y que llevan ese atuendo porque es un atavío lujoso y porque hemos convenido que sea el uniforme femenino para las festividades locales. En general, la indumentaria típica es cosa pasada y archivada. Quizá en algún lejano villorrio de montaña los abuelos siguen fieles a los modelos tradicionales. Pero, fuera de eso, ya se trata de un mero disfraz». Una mica abans d’aquest fragment, exactament en la pàgina 53, Fuster hi havia deixat anar que «las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano». Doncs bé, aquesta va ser la frase fatídica. En la Cavalcada del Ninot de les Falles del 1963 dues falleres van arrossegar una gran pàgina 53 d’El País Valenciano i un ninot amb la cara de Fuster va ser cremat com a acte expiatori. 

La confusió en el record d’aquesta anècdota és il·lustrativa del lloc secundari que El País Valenciano ocupa en el conjunt de la producció de Fuster, eclipsat per Nosaltres els valencians. De fet, El País Valenciano està descatalogat en l’actualitat, des de fa molts anys, tant en la versió original en castellà com en la traducció al català que va publicar Edicions 62 en la primera versió de les Obres Completes de Fuster. El lector interessat haurà de recórrer a biblioteques o adquirir-ne algun exemplar en les llibreries de vell.

Tot això ho recorda Daniel P. Grau en El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori, publicat recentment, estudi en profunditat i reivindicació alhora d’aquell llibre de Fuster i d’altres aportacions seues a la descripció del nostre país. El dit sobre el mapa, que té l’origen en una tesi doctoral, respon a l’intent, en paraules de l’autor, de contribuir a corregir la imatge que el gran públic sol tenir de Joan Fuster, «mediatitzada per una concepció parcial —i parcel·lària, extremadament simplista— de la seva obra i fins i tot de la seva figura», que l’ha presentat com un intel·lectual amb dues facetes diferenciades i antagòniques, el Fuster polític i el Fuster assagista. A aquesta classificació s’hi superposen unes altres, basades en aspectes temàtics i en gèneres textuals, i encara s’hi afegeix la distribució de la seua producció d’acord amb la llengua de redacció emprada. Daniel P. Grau denuncia que part de la seua producció «ha quedat reclosa en blocs més o menys estancs, que semblen no tenir connexió entre si». 

El dit sobre el mapa descriu i analitza molt detalladament El País Valenciano, des del context editorial en què es va publicar, la col·lecció «Guías de España» de Destino, fins als nombrosos paratextos gràfics del llibre (sobrecoberta, mapes, fotografies i peus de fotografia), passant per aspectes com el tractament de les dades econòmiques, la terminologia per referir-se a l’art i a l’arquitectura, els referents bibliogràfics i, és clar, el mateix contingut del llibre, tant la Introducción general com els diversos itineraris amb què Fuster organitza la descripció del territori valencià i de la seua gent. L’autor també dedica una part del seu estudi a examinar la traducció al català d’El País Valenciano, que es va publicar amb el títol de Viatge pel País Valencià en el tercer volum de les Obres Completes editat per 62 el 1971, nou anys després de l’edició espanyola de Destino, a alguns assaigs que s’hi van publicar com a material complementari, i a altres llibres d’encàrrec, com L’Albufera de València i Veure el País Valencià, així com el programa que Fuster va gravar per a TVE, dins la sèrie Esta es mi tierra, que va produir l’inevitable rebombori. 

Tots aquests textos, que Daniel P. Grau engloba sota l’etiqueta genèrica de «descripció del territori», comparteixen la voluntat de lluitar contra els tòpics i el provincianisme. En el cas d’El País Valenciano, un dels aspectes en què més es mostra el to antifolklòric és la insistència de Fuster a lamentar la falta del progrés necessari per a fer canviar determinats aspectes del seu país. Fuster, com destaca Daniel P. Grau, no defuig la descripció dels aspectes més tradicionals que pervivien al seu país en el moment en què escrivia aquest llibre, però no feia l’elegia de la desaparició del món rural, sinó que posava l’èmfasi en l’escassa incidència al País Valencià de la revolució industrial. Per això, Alcoi era l’excepció positiva, una ciutat per la qual Fuster va mostrar una predilecció especial, potser perquè per a ell representava el model a seguir. Siga encertada o no aquesta apreciació, «el que és ben cert és que Alcoi és per a Fuster la ciutat en què ha passat allò que ell hauria volgut que passés en el conjunt del país». 

El País Valenciano i Nosaltres els valencians són dos llibres que sovint han estat presentats com a radicalment diferents. En realitat, tenen punts de convergència més que evidents. El País Valenciano, afirma Daniel P. Grau, és «com l’alter ego de Nosaltres els valencians però en versió, diguem-ne, més relaxada, més literària». La Introducción general amb què comença, dividida en cinc apartats —«La tierra», «La historia», «La gente», «La vida» i «La riqueza»— presenta una connexió claríssima amb Nosaltres els valencians, sobretot l’apartat «La historia». Fins i tot algunes frases s’hi repeteixen de manera pràcticament idèntica. Tots dos llibres «formen un binomi descriptiu i analític que faríem bé de considerar de manera més o menys unitària». El País Valenciano se’n diferencia pel seu caràcter més literari, més decantat cap a la literatura del jo que no pas cap al manual acadèmic, amb un estil molt marcat, que combina llenguatge culte llenguatge col·loquial, i una adjectivació molt peculiar. En definitiva, les característiques estilístiques del millor Fuster. 

Daniel P. Grau defineix El País Valenciano com una «guia d’autor», entre la guia turística més tècnica, més informativa, i el llibre de viatges. Un gènere híbrid, per tant, amb una clara voluntat literària, com es mostra en la gran importància que tenen en aquesta obra les citacions d’altres escriptors. Algunes de les pàgines més interessants i valuoses d’El dit sobre el mapa són les dedicades a l’anàlisi d’aquests referents bibliogràfics. Fuster hi fa servir una combinació de citacions que corresponen a dos grans blocs d’autors. D’una banda, els que podríem qualificar com a autors erudits, com Cavanilles. D’altra banda, els autors literaris. En aquest segon bloc hi ha tres autors molt citats al llarg del llibre: Blasco Ibáñez, Gabriel Miró i Azorín.

El lector té la impressió que els itineraris que segueix Fuster al llarg del territori valencià estan determinats, en bona mesura, per un escriptor o altre. Blasco Ibáñez per a l’Horta i part de la Ribera, Gabriel Miró per a les Marines, Azorín per a Monòver. Aquests tres autors són les principals fites d’aquell «hilo literario» amb què Fuster volia unir «los lugares más bellos, sugestivos y valiosos de nuestra geografía». Grau remarca que aquests tres autors presenten «la característica —tan idònia per als usos que en farà Fuster— de tenir el paisatge, el seu paisatge, com a rerefons continu de la seva obra. Per això li resultaran tan útils. Potser per això els cita tan profusament». 

Fuster té ben clar que, «en cada moment de la seva guia el cicerone literari adequat és un escriptor concret». De vegades, ens fa visitar un territori més pel valor de l’autor que ens vol reportar que pel valor intrínsec del lloc visitat. Monòver i Azorín en són l’exemple perfecte. Les referències a aquest últim són les més insistides del llibre. «Ens el presenta —diu Daniel P. Grau—, en certa manera, com una excepció a la concepció castellanista que havia associat a la Generació del 98 i, alhora, en reclama la seva valencianitat». De tots els autors que esmenta Fuster, Azorín és «el que té major impacte sobre el llibre». 

Les referències a tots aquests escriptors fan que moltes pàgines d’El País Valenciano es llegeixen com «un compendi de crítica literària. Són com una breu història de la la literatura valenciana —disseminada i molt personal—, en qualsevol de les dues llengües que han fet servir els escriptors del país». En diversos passos del seu estudi, Daniel P. Grau, per la seua banda, ha afegit a aquest «compendi» una sèrie d’observacions molt suggestives sobre la connexió Pla-Fuster, a partir de la comparació de l’estil amb què tots dos van encarar la redacció de les guies respectives publicades en la mateixa col·lecció de Destino. No se li escapa l’estima que tots dos sentien per l’obra d’Azorín. 

El dit sobre el mapa no és sols un estudi meticulós, exhaustiu, d’El País Valenciano. És també una reivindicació d’aquest llibre, segurament un dels millors de Fuster, i un dels més personals.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada