diumenge, 14 de gener del 2018

Una nota sobre uns assaigs de Fishman

Regirant papers, recupere una nota que vaig escriure, ja fa temps, sobre Llengua i identitat, una selecció d’estudis de Joshua A. Fishman (1926-2015) publicada per Edicions Bromera. Considerat un dels fundadors de la sociolingüística, la seua influència es va fer notar de seguida al nostre país via Aracil. L’edició de Llengua i identitat va estar a cura de Xabier Erize, que, de comú acord amb l’autor, va seleccionar una sèrie d’estudis que ofereixen una panoràmica representativa dels principals temes que va tractar al llarg de la seua amplíssima bibliografia, com ara l’intent de delimitar els factors que provoquen el manteniment o el desplaçament d’una llengua, la relació entre llengua i identitat, el futur de les llengües més petites en un món cada vegada més internacionalitzat, així com les possibilitats i el sentit del manteniment de la identitat dels pobles davant l’impuls de la modernització i la globalització. 

Fishman s’enfronta constantment en els seus escrits a una mena de sentit comú que apareix sovint en la literatura acadèmica sobre moviments socials i que es retroba amb poques diferències en les columnes d’opinió de molts mitjans de comunicació. Aquest sentit comú caracteritza, d’una manera displicent i irritada alhora, els moviments de normalització lingüística com a anacrònics i irracionals, responsables de conflictes civils i, fins i tot, de la disminució del producte nacional brut. En un dels estudis d’aquest volum Fishman examina les principals variables que intervenen en els conflictes arreu del món i demostra que, quan la diversitat lingüística es confronta amb tots els altres possibles elements de predicció del conflicte civil, és eclipsada per aquests completament. D’altra banda, destaca les conseqüències positives que es desprenen de la diversitat lingüística: «sempre m’ha semblat —escriu— que l’heterogeneïtat lingüística era un gran regal i un recurs potencialment molt valuós per a la vida nacional i internacional, que ofereix recompenses educatives, econòmiques, diplomàtiques i culturals per a aquells països que cultiven aquest recurs adoptant una política positiva envers ella».

Fishman recorda que la mort imminent de les minories lingüístiques s’ha predit prematurament una i altra vegada durant els dos segles passats. Però aquesta predicció, en gran part, no s’ha confirmat. En canvi, s’ha produït el fet que la internacionalització de l’anglès per a finalitats de caràcter supralocal ha anat acompanyada d’una normalització cada vegada major de llengües més petites. Hi ha la sospita que aquest últim fet s’ha vist afavorit pel primer.

De tota manera, no deixa de remarcar que molt sovint els moviments de recuperació lingüística i cultural són una empresa desesperada, impossible, com una mena de malalts xacrosos, que ni moren ni milloren del tot i per qui aparentment ja no es pot fer res d’efectiu. Fishman assenyala que la normalització d’una llengua que ha patit una forta regressió és molt difícil que tinga èxit, perquè els veritables processos de normalització lingüística impliquen refer la realitat social, cosa que resulta molt difícil de dur endavant per a les minories.

Jueu nord-americà i parlant de jíddix, Fishman insisteix en els factors que ajuden a mantenir la consistència i la transmissió d’una comunitat cultural a banda del control d’un territori i d’uns aparells estatals propis. Per això remarca la naturalesa supèrflua del dret i la legislació en el procés global de manteniment i substitució lingüístics. La prioritat de tot moviment de normalització lingüística ha de ser dirigir els intents que asseguren la transmissió directa de la llengua entre les generacions.

Per a Fishman —i aquesta és la confiança que l’anima—, la sociolingüística pot ajudar a millorar clarament els mètodes i les prioritats que sovint s’utilitzen actualment en els moviments de normalització lingüística. Aquesta confiança, abans, també ens animava a nosaltres. Tant se val. Quan ja s’ha dit tot, Fishman afirma que, davant la constatació de la dificultat o la impossibilitat de l’empresa, resta «la voluntat d’estar implicat en una lluita ennoblidora, encara que siga una lluita que no es pot guanyar completament».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada