Amèrica, des de la distància del temps i del lloc

Amb una tenacitat admirable, Lourdes Toledo ha aconseguit dedicar-se en poc temps a la literatura en català d’una manera plena. I des del País Valencià. Ho ha aconseguit treballant molt, combinant l’escriptura dels seus llibres amb la pràctica intensiva del periodisme cultural: la ressenya crítica, la columna d’opinió, els articles de fons sobre un autor o altre, les entrevistes, la traducció…

La seua obra literària consta fins ara de tres llibres, de caràcter fortament autobiogràfic. El 2018 va publicar Amèrica endins (XX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alt), un dietari de l’estada de tres anys que va fer als Estats Units entre l’agost del 2014 i el juny del 2017 a l’estat de Nou Mèxic, on va treballar com a mestra en unes escoles públiques. Una estada tan llarga li va permetre de mirar tot el que l’envoltava no únicament endins —en profunditat—, sinó també des de dins, fixant-se en tot el que només es pot copsar vivint i treballant al país. El dietari combina les panoràmiques generals sobre la realitat actual nord-americana amb referències constants a la situació personal de l’autora. Aquesta combinació de crònica i de dietari íntim, de literatura i periodisme, és un dels principals atractius d’aquest llibre.

Va ser seguit, el 2021, per La inquietud (Premi d’Assaig Josep Vallverdú 2020), un altre dietari, en què ressegueix la tornada i la reinstal·lació al seu país, i a la seua ciutat, després de molt de temps —abans havia viscut a Aragó— i de molts canvis de residència. La tornada a València va anar acompanyada de la decisió de professionalitzar-se com a escriptora. Ara acaba de publicar Lluny d’Amèrica (Premi d’Assaig Josep Vicent Marqués 2022), que forma una trilogia, crec, amb els dos anteriors. Representa un retorn, des de la distància física i temporal, a les vivències narrades en el primer, com una manera de tancar el cercle.

El títol d’aquest llibre té un doble sentit: lluny d’Amèrica en l’espai i, com més va més, en el temps. Però l’experiència de viure en un altre país durant un període llarg persisteix amb força en la memòria, a diferència del que sol passar amb els viatgets turístics d’una setmana o dues: «De tant en tant, però, sense avís ni prevenció possible, sense antídot imaginable, com una fiblada, tornen els records i amb ells sensacions que s’apoderen del present. I de colp i volta és com si estiguérem davant d’aquells rostres, sentint les veus de la conversa, admirant un paisatge lunar des de la finestra del cotxe.» El record esdevé més insistent encara perquè el contrast entre l’ara i l’abans comporta el contrast entre dos tipus de vida —cultural, social, política— molt diferents. S’ha de remarcar que la creixent distància temporal no ha fet que Lourdes Toledo mitifique la seua etapa nord-americana. Ben al contrari, el record li permet ara de veure-hi amb més claredat el que va viure en el passat, enmig del tràfec i les distraccions del dia a dia. Com escriu l’autora, «ara ens queda el plaer de dibuixar mentalment allò que potser en aquell moment no vam saber veure ni percebre per la proximitat més rotunda». El resultat ha estat aquest llibre, construït a partir d’una sèrie de textos breus, com unes instantànies, que ofereixen un calidoscopi de diversos aspectes de la vida nord-americana: el drama de posar-se malalt, i no sols per la malaltia, la pràctica absència de cues als establiments públics, la planificació del temps personal, el menjar i com i quan es menja, la soledat de la gent, que els du a portar una vida nòmada, fent camí carretera amunt i avall, l’edat de jubilació…

L’estada als Estats Units li va permetre també d’entrar en contacte amb la literatura nord-americana actual, més enllà, o més endins, dels clàssics que tot lector habitual coneix, encara que només siga d’oïda. Ho conta en el capítol Els meus llibres americans. Lourdes Toledo s’ha sentit atreta sobretot per la literatura escrita per dones, que mostra la complexitat de la identitat femenina en una societat multiracial i multicultural, i que ella mateixa ha contribuït a difondre entre nosaltres amb la traducció de Crazy Brave. Una dona valenta, de Joy Harjo. També repassa els llibres d’altres escriptors viatgers als Estats Units, com ara Simone de Beauvoir, Julio Camba, Josep Pla o Italo Calvino, com una manera de comparar i aprofundir l’experiència viscuda.

L’últim capítol de Lluny d’Amèrica ens porta encara més lluny en el temps. Abans del viatge del 2014, rememorat en Amèrica endins, n’hi havia hagut un altre, el 1994, quan Lourdes Toledo va viatjar als Estats Units per primera vegada. S’hi va estar un any, a Albany, la capital de l’estat de Nova York, treballant d’au pair. Havia fet vint-i-tres anys i acabava de llicenciar-se en periodisme. Va ser la seua «primera volada». Els fulls de dietari que va escriure durant aquell any han sobreviscut miraculosament als constants canvis de residència, i ara, refets i corregits, rescatats de l’oblit, els podem llegir per primera vegada en aquest llibre. Ara, al cap del temps, Lourdes Toledo constata que «aquella Amèrica tan llunyana que vaig descobrir des de la intensitat de la joventut i que torna ara en “càpsules” de records, va ser un viatge iniciàtic que marcà, en part, els anys que vindrien». Aquests tres llibres en són una prova.