E in questo chiaroscuro nascono i mostri

Deu ser una de les frases més conegudes i citades de Gramsci: «Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri.» («El vell món està morint. El nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur naixen els monstres.») Fins i tot a Roma es va fer fa uns anys una exposició d’art públic de l’artista xilè Alfredo Jaar, que va consistir a omplir els carrers de la ciutat amb pòsters verds i vermells que reproduïen aquesta frase. Encuriosit, vaig intentar localitzar el text original d’on s’havia extret. Al final el vaig trobar, però la frase no hi apareixia en la forma que he citat, sinó en una altra de lleugerament diferent: «La crisi consiste appunto nel fatto che il vecchio muore e il nuovo non può nascere: in questo interregno si verificano i fenomeni morbosi più svariati.» No és exactament el mateix. Sobretot, interregno és reemplaçat per chiaroscuro, i i fenomeni morbosi più svariati per i mostri. Què havia passat? Doncs que Jaar havia transcrit la frase de Gramsci no de l’original en italià, sinó de la traducció francesa: «Le vieux monde se meurt, le nouveau monde tarde à apparaître et dans ce clair-obscur surgissent les monstres.» L’artista xilè va comentar en una entrevista que la considerava més potent i poètica que l’original. No entraré a discutir aquesta qüestió. Però és un fet que ara, en anglès, en castellà, i fins i tot a Itàlia, aquesta citació de Gramsci se sol reproduir a partir de la traducció al francès. Hi ha influït també que el filòsof eslovè Slavoj Žižek, un dels qui més ha contribuït a popularitzar-la, l’ha citada sempre a partir d’aquesta traducció. En definitiva, a efectes pràctics l’original ha estat reemplaçat per una traducció d’una traducció.

Una vegada aclarit l’embolic, vaig llegir amb calma el text on apareix aquesta frase. Es troba en una anotació dels Quaderni del carcere de 1930 (vol. I, p. 311) que porta per títol Passato e presente, en aquest paràgraf: «L’aspetto della crisi moderna che viene lamentato come “ondata di materialismo” è collegato con ciò che si chiama “crisi di autorità”. Se la classe dominante ha perduto il consenso, cioè non è più “dirigente”, ma unicamente “dominante”, detentrice della pura forza coercitiva, ciò appunto significa che le grandi masse si sono staccate dalle ideologie tradizionali, non credono più a ciò in cui prima credevano ecc. La crisi consiste appunto nel fatto che il vecchio muore e il nuovo non può nascere: in questo interregno si verificano i fenomeni morbosi più svariati.» («L’aspecte de la crisi moderna que es lamenta com a “onada de materialisme” està relacionat amb el que s’anomena “crisi d’autoritat”. Si la classe dominant ha perdut el consens, és a dir, ja no és “dirigent”, sinó únicament “dominant”, posseïdora de la pura força coercitiva, això significa justament que les grans masses s’han apartat de les ideologies tradicionals; ja no creuen en el que creien abans, etc. La crisi consisteix justament en el fet que el vell mor i el nou no pot nàixer: en aquest interval s’esdevenen els fenòmens morbosos més diversos.»)

La nota de Gramsci és molt intel·ligent i suggestiva, molt més que la frase citada i llegida per separat, que s’ha popularitzat tant. Supose que es tracta d’una fatalitat. El que era la síntesi d’una reflexió prèvia s’ha convertit en una mena de consigna, com més va més trivialitzada a força de repetida. Amb els aforismes de Fuster ha passat una cosa semblant. Amb la millor intenció del món, ho hem de pensar així, s’ha volgut popularitzar l’obra de Fuster repetint ad nauseam alguns dels seus aforismes. Tenen, d’entrada, una virtut incontestable: són textos molt breus, que no costen de llegir. Gairebé no s’han de llegir. Ja tenim solucionat, doncs, el problema principal. I se n’han fet pancartes, domassos penjats als balcons, com si anés a passar la processó, fins i tot s’han reproduït en els sobrets de sucre per al cafè dels bars. La intenció, ho torne a dir, hem de suposar que era bona, però l’efecte no desitjat ha estat la banalització. Un aforisme repetit a tort i dret perd, entre altres coses, el seu efecte de sorpresa, i es converteix en una mena d’eslògan, que és justament el contrari del que és un aforisme. Alguns altres benintencionats han fet un pas més enllà i han proclamat, com una manera de demostrar l’actualitat de l’obra de Fuster, que els aforismes són en realitat uns tuits avant la lettre, i que si Fuster visqués ara es passaria el dia enganxat al twitter amollant tuits —aforismes, en denominació arcaica— com qui es tira pets.

Tornem a la frase de Gramsci. Llegida de manera aïllada, resulta familiar, una mica tòpica i tot. En formes molt semblants, la retrobem en boca d’autors molt diversos a partir del segle XIX, com ara Matthew Arnold, Flaubert o Lampedusa, encara que en cada un es pot distingir alguna diferència de matís important. Ho vaig comentar en una entrada anterior (vegeu Massa prompte, massa tard). Ara voldria afegir-n’hi algunes més per a la col·lecció. En un discurs del 1939, Alfred Rosenberg, teòric del racisme nazi i responsable polític dels territoris ocupats per Alemanya durant la Segona Guerra Mundial a l’Europa oriental, va pronunciar aquestes paraules: «Avui el vell món està morint i estem lluitant per un nou món. En el passat el poble alemany va lluitar amb gran intensitat des d’una perspectiva universal. El mateix està passant ara. Veiem que el que nosaltres ja hem fet comença a ocórrer pertot arreu també.» Rosenberg va ser un dels qui van penjar, el 1946, a Nuremberg. No ens posem les mans al cap. Gramsci no estava repetint les paraules d’aquest nazi, ni falta que li feia. Tampoc no crec que repetís el que va afirmar Lenin, el 1921, en un discurs pronunciat en el novè Congrés dels Soviets: «per desgràcia, ara hi ha dos mons: el vell món del capitalisme, que està en un estat de confusió, però que no es rendirà mai voluntàriament, i el nou món que està sorgint, que encara és molt dèbil, però que creixerà, perquè és invencible.»

Segur que en podríem trobar més exemples. Es tracta, per tant, d’un lloc comú, o gairebé. Aquestes frases de construcció simètrica, de contingut sibil·linament metafòric, són molt efectives des del punt de vista retòric i s’escampen amb rapidesa. De tota manera, les formulacions varien lleument i convé atendre els matisos de cada una, i el context en què es van proferir. Potser, aquest tòpic ha periclitat a hores d’ara. Abans, es pensava que el món vell seria substituït per un de nou i que amb el canvi, o la revolució, es recobraria l’estabilitat inicial, encara que el nou món fos molt diferent de l’anterior. Ara, per contra, costa imaginar-se un món nou que reemplace a l’actual, amb unes característiques més o menys estables. Sembla que tindrà un rostre contínuament canviant.

Mentre el vell món no es resigna a morir del tot, ni el nou es digna a nàixer, què es pot fer? Els revolucionaris, com Lenin o Rosenberg, ho tenien molt clar: pegar una espenta al vell, assassinar-lo sense contemplacions —al vell, foc en ell— i res d’esperar el naixement del nou, sinó fer-lo nàixer tot d’una, amb fòrceps si calia. Gramsci no era tan expeditiu. Sabia que no podia ser-ho. La presó on era li ho recordava cada dia. Calia centrar-se en l’interregno, sense quedar-se de braços plegats, és clar, fent tot el possible per afavorir les condicions que permetran la desfeta del vell món i el naixement del nou. Una altra qüestió és que mentrestant el temps passa, i durant l’interregno, que es fa etern, hi ha el perill d’oblidar el que portàvem entre mans. Per a uns altres, el compàs d’espera és molt còmode. Mentre esperem, no cal que fem res, i ens podem entretenir en el que més ens vinga de gust. No serà per falta de fenomeni morbosi.

Passato e presente, l’escrit de Gramsci en què apareix la frase que he comentat al començament d’aquesta nota, mereix un comentari a banda. Un altre dia, en una pròxima entrada. Més endavant també m’agradaria dir alguna cosa d’una altra de les frases més conegudes de Gramsci, aquella sobre el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat. En realitat, no és de Gramsci, sinó de l’escriptor francès Romain Rolland. Ja en parlarem. De moment, a la llista d’entrades per fer.