Pàgines

dimecres, 24 de maig del 2023

Punts de fuga sobre un paisatge desolat


En la Nota prèvia que ha redactat per a Punts de fuga,  publicat recentment per Lletra Impresa Edicions en coedició amb la Institució Alfons el Magnànim, Enric Balaguer assenyala que ha preferit ordenar els vint-i-un assaigs que el componen seguint la data d’escriptura i no per afinitats temàtiques. De tota manera, tots ells estan estretament relacionats. Encara que admeten una lectura autònoma, s’han de llegir com una sèrie d’intents per a pensar una resposta al sentiment d’insatisfacció i d’incomoditat de l’autor amb la vida que ha succeït l’ocàs del món rural. Un ocàs que Enric Balaguer, nascut a Guadalest, a la Marina Alta, ha viscut des de dins. Ha anomenat el conjunt Punts de fuga perquè «posats tots junts, tenen un aire calidoscòpic, de mosaic, però d’un en un, engeguen un viatge —això espere— amb un mínim de profunditat».

Com una via d’eixida, o d’escapatòria, i sense caure en la temptació de proposar cap bucolisme compensatori, Balaguer intenta pensar una nova espiritualitat. És conscient que aquesta paraula a hores d’ara resulta suspecta per a molts, per l’ús que se n’ha fet per a reprimir la realitat de l’experiència humana o per la vaguetat rutinària amb què s’utilitza. L’espiritualitat de què parla Balaguer té més a veure amb una manera de pensar i de sentir, de relacionar-nos amb el món que no amb una realitat transcendent. És una espiritualitat que apel·la a l’experiència individual per sobre de credos i teologies i que aspira a una confluència entre la cosmovisió oriental i l’esperit de la ciència. Hi té una gran importància el cos, els seus cinc sentits, sobretot els tres que sempre van darrere de la vista i l’oïda, en una posició modestament secundària. Aquest arrelament en el cos l’il·lustra amb alguns exemples literaris, com ara de la prosa de Josep Pla, «atapeïda d’observacions i de dades provinents dels cinc sentits». O de Vicent Andrés Estellés, un altre dels escriptors que ha sabut incorporar aquesta dimensió multisensorial a la seua creació.


Balaguer precisa el sentit de l’espiritualitat, tal com ell l’entén, a partir de la teoria de la ressonància del pensador germànic Hartmut Rosa. La ressonància de Rosa cerca d’aconseguir, com el budisme, «un sentiment d’identificació amb el món que Freud en diria oceànic i que, en essència, constitueix la base de l’experiència espiritual». És una alternativa a l’acceleració —a l’estrés—, a l’angoixa i al nihilisme, a la sensació de separació i d’estranyesa enfront del món que ens envolta. En els moments en què tenim ressonància ens sentim emprats i estimulats. Per contra, en les estones o els dies de desconnexió, tot és gris i fred. I mut, estrany i aliè. En expressió metafòrica de l’autor, «el món esdevé un gran instrument musical en el qual nosaltres toquem la nostra partitura mentre escoltem la composició dels altres. El món ressona en nosaltres i nosaltres ressonem en el món». Un exemple de ressonància és el poema «Sensació» de Rimbaud. O les epifanies de Joyce. L’art, en les seues diverses manifestacions, és per a Enric Balaguer la millor via d’accés a l’espiritualitat. Sobretot, la lectura, molt més que el cinema, la música o simplement la vida, convençut que «si hom pensa —amb profunditat— és fonamentalment perquè llegeix o ha llegit». L’assaig Llegir, ens fa millors persones?, és un elogi de la lectura, ple de confiança en les seues virtualitats.

No és fàcil parlar d’espiritualitat sense caure en el tòpic o sense submergir-se en la nebulosa mental. Els millors assaigs de Punts de fuga, els que més m’han agradat, són aquells basats en imatges extretes de l’experiència viscuda aprofundides amb una gran imaginació. Com ara Marges de pedra, sobre els marges de pedra seca que es poden trobar a la Marina i també en algunes comarques de Catalunya o Mallorca. En contrast amb l’abundant vidre de les construccions modernes, expressió d’igualtat i de transparència, les pedres recorden el passat i són un testimoni «d’allò primitiu que habita en nosaltres».

O com L’habitatge mai no habitat. Balaguer descriu l’aparició d’uns espais residuals «que no acaben de ser pròpiament ni camp ni urbs. Territoris abandonats, erms rurals, ribes dels rius, els terraplens de les vies de tren, les voreres de les carreteres, edificis a mig construir…» La crisi del totxo ha produït una altra mostra d’aquesta mena d’espais: la forma de casa nova construïda, mai no habitada i en un estat desgastat, ruïnós, abans de nàixer. Cases, xalets, adossats sense vendre i abandonats abans de ser habitats, que Balaguer contrasta amb els vells masos de la Marina, els habitatges tradicionals. També abandonats i enrunats: «la discontinuïtat i el xoc de dos mons que no han trobat la manera de succeir-se ni d’enriquir-se». A diferència dels masos, els xalets són habitacles construïts per un afany d’hedonisme i de confort, sense cap vinculació amb la terra, sense cap relació amb els cicles de la natura. Són l’expressió d’un bucolisme bastard. Els xalets abandonats abans de ser estrenats ens parlen d’una vida sense haver-la començada, d’una mort prematura. Les cases velles, per contra, destil·len per a l’autor un ritme lent i un silenci del passat. El contrast entre un passat periclitat, carregat de records, i el present que l’ha substituït, mort abans de començar, constitueix una imatge intensa i suggestiva del contingut més íntim d’aquest llibre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada