«Un cor furtiu», de Xavier Pla. Vida i miracles d’un gos sense collar

La setmana passada vaig llegir Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, de Xavier Pla. És una lectura que m’ha absorbit i que, per això mateix, m’ha fet postergar diverses feines que tenia pendents. Tot no pot ser. Acabada la lectura, la vaig deixar reposar una mica i al cap de poc en vaig prendre unes notes. Moltes. Ara, em faig petit pensant en les que en deu haver pres Xavier Pla per a escriure aquest llibre, en la massa de documents de tota mena que ha llegit, en l’esforç que ha hagut de fer per a organitzar-los i interpretar-los d’una manera tan àgil i fluïda, que enganxa el lector. De fet, la novetat principal d’aquesta vida de Josep Pla respecte a les que s’han publicat fins ara és l’enorme quantitat de documentació inèdita en què està basada. Aquesta documentació, que es dóna a conèixer ara per primera vegada, comprèn escrits que il·lustren la prehistòria literària de Pla, cartes intercanviades amb els pares i germans, i també les rebudes de les seues parelles, quaderns, quartilles inèdites i esborranys, etc. Xavier Pla ha resseguit els diferents episodis i etapes de la seua vida amb un detallisme meticulós, potser excessiu en algun punt. El resultat ha estat un volum, com hauria dit Pla, d’extensió considerable: més de mil cinc-centes pàgines.

La massa de documents amb què ha treballat l’autor d’Un cor furtiu planteja un problema ben gros. Mal està tenir poca informació a l’hora de redactar una biografia, però potser encara es fa més difícil quan n’hi ha tanta. Xavier Pla constata que «el gavadal de papers de Pla impacta perquè permet alçar acta de la vida d’una persona, gairebé dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any a any. I això és molt. La biografia és allà. Però cal donar-li, com a mínim, forma creativa i una interpretació lògica dels fets». Tot es complica encara més perquè la vida de Pla va ser especialment moguda, frenètica, difícil de relligar, amb talls en la seua trajectòria, que es poden constatar, però que sovint són difícils d’entendre. Més problemes: la documentació s’ha de contrastar amb l’obra literària de Pla de caràcter memorialístic. A la seua enorme extensió, paral·lela a la de la massa documental, s’hi afegeix la dificultat que representa haver estat refeta i reescrita més d’una vegada. A més, entra en conflicte sovint amb la documentació i, sobretot, conté buits i silencis clamorosos. Xavier Pla constata que «Pla s’escapoleix sempre. No es deixa atrapar mai i és esmunyedís com una anguila». En un pas del seu llibre cita aquestes paraules de les memòries del periodista Francisco de Cossío, que va conèixer Pla a París, durant la dictadura de Primo de Rivera: «José Pla ha nacido para que todos nos equivoquemos con él». Deia també que Pla era «un catalán muy catalán». Massa.

Un article de Joaquim Iborra sobre la derivació dels serveis públics cap a empreses privades

La derivació dels serveis públics cap a empreses privades s’ha convertit en un tema recurrent del debat polític. Aquesta derivació es considera que és perversa per se, perquè contradiu i corromp el mateix concepte de servei públic. Els qui hi estan absolutament en contra parlen de privatització. Els qui hi estan absolutament a favor, també. Els més prudents parlen d’externalització o de col·laboració publicoprivada. Usar un terme o l’altre per descriure aquesta estratègia és ja una presa de posició. Notem que els dos bàndols no coincideixen amb els de l’esquerra i la dreta, cada vegada més diluïdes i confuses.

Joaquim Iborra tracta aquesta qüestió i altres aspectes relacionats en l’article que ha publicat avui: La col·laboració públicoprivada. Podeu llegir-lo complet fent clic en l’enllaç.

Uns records de Fuster

Fuster em diu, passant per davant del Principal, que pensa començar un diari. Però dubta si escriure’l en un bloc o en una llibreta.

Raona sense parar, girant, regirant, tranquil·lament!

Feia la impressió que es trobava completament relaxat.

L’espere en una cafeteria del carrer Russafa. Fuster hi acudeix: «No et preocupes per escriure bé.»

Em dóna a llegir El descrèdit de la realitat. «Què hi tens a objectar?» «Res, crec.» Va fer una cara de decepció.

Va estar temptat un dia, en un viatge que va fer no sé on, de comprar-me un llibre de Hegel en alemany. Sarcasme contra la meua dèria per la filosofia.

Fuster em diu: «Al capdavall, millor no tenir voluntat moral.»

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 44-45

Presentació: «El vici de la introspecció» de Josep Iborra. Dimecres 17, a les 19h, al CC La Beneficència

 

Dos poemes de Josep Garcia Richart

Ahir vaig participar, juntament amb Enric Estrela, director de la Institució Alfons el Magnànim, Joan Nogueroles i Francesc Pérez Moragón, en la presentació d’Exercicis de vellesa, el llibre de poemes de Josep Garcia Richart que s’ha publicat pòstumament. L’acte va tenir lloc a la Biblioteca Municipal de Polinyà del Xúquer. En comptes de fer-ne la crònica, em limitaré a reproduir dos poemes d’aquest llibre. Us remet també a la ressenya que en vaig publicar en aquest blog (vegeu La poesia secreta de Josep Garcia Richart):

ESTIC CANSAT DE VEURE FER VIATGES

Estic cansat de veure fer viatges

a ports deserts de naus i olors de mar.

Dormir, no somiar, tancar la boca

i viure de puntetes, ignorat. 

M’agrada estar-me a casa i, en silenci,

deixar sobre la taula antics tresors,

veure el solc de llàgrimes eixutes

i seure a la cadira abans del son.

I no veure mai més, i no m’importa,

la gent que s’atrafega per durar,

el formigueig estèril del que passa

o passarà. Per mi, tot ha passat.

Bona nit, parets blanques de la casa

que amb penes i treballs ens hem bastit.

Serà el darrer rostre que contemple.

Vetlleu per mi, companyes. Bona nit.

                                Desembre 2009

Presentació d’«Exercicis de vellesa» de Josep Garcia Richart a Polinyà del Xúquer

 

Quan el cervell ens corregeix

Mentre revisava les galerades d’El vici de la introspecció, hi detectava encara errades òbvies que m’havien passat per alt. I això després d’haver-lo corregit unes quantes vegades de cap a cap durant el procés d’edició. Errades tipogràfiques, citacions o títols d’obres mal transcrits… Com és que no me n’havia adonat? En realitat, sí que havia «vist» aquestes errades, però sembla que s’havia produït un fenomen curiós: el cervell corregia el que veien els ulls, i em feia «veure» els mots, els títols o les citacions en la forma correcta. No era, per tant, que el cervell m’enganyava, sinó que corregia el que veia per ajudar-me, per fer-me un favor, encara que tractant-se d’unes galerades era un favor contraproduent. Veia les coses —el text escrit— no com eren realment, sinó com havien de ser. Una forma d’idealisme?

No veiem algunes errades tipogràfiques, per molt que salten als ulls. En La carta robada de Poe, els qui la cerquen no la veuen, encara que el lladre l’ha deixada a la vista de tothom damunt d’una taula. La carta passa inadvertida precisament perquè no està amagada; perquè una carta robada ha d’estar amagada. De nou, veiem només el que ha de ser, el que pertoca, no el que hi ha realment. Passa una cosa semblant, en part, amb alguns records, com ara els que tenim dels nostres viatges. Solen agradar-nos més quan els recordem, reintegrats a la comoditat de les rutines domèstiques. És com mirar la pluja darrere d’una finestra. En el record, si no s’esborren del tot, es desactiven les molèsties: la murga dels aeroports, el cansament que produeixen els museus, o la dificultat de trobar i encertar un restaurant a l’hora de dinar, mentre la gana ens posa de malhumor. Un altre aspecte de la qüestió és que l’oblit dels inconvenients o de la inanitat de determinades experiències, ens impulsa a reiterar-les.

Sembla que hi ha una raó que explica aquest fenomen. Segons alguns psicòlegs, els records associats amb emocions negatives tendeixen a oblidar-se més ràpidament que no aquells associats amb emocions positives. És el que s’anomena en anglès Fading Effect Bias (FAB). Aquest efecte, diuen, ens ajuda a viure, a mantenir una actitud positiva en la nostra vida. Els humans encara tenim un recurs més contundent per a tirar endavant: oblidar. L’oblit és el que regula el comportament de Stiva, el germà d’Anna Karènina, l’adulteri del qual ha estat descobert al començament de la novel·la. I ara què faig, es pregunta tot angoixat: «De resposta, no n’hi havia, llevat d’aquella resposta general que dóna la vida a totes les qüestions més complexes i insolubles. La resposta és aquesta; cal viure d’acord amb les exigències del dia, això és, oblidar.» Hi ha persones que obliden més fàcilment que no altres. Stiva, amb el seu caràcter easy-going, oblida amb facilitat.

Quan girem la mirada a la nostra vida passada, per tant, podem fer dues coses: endolcir-ne el record, desactivant-ne les toxines, o oblidar directament. Ara, això no sempre és possible. Determinats fets traumàtics, o especialment penosos per una raó o altra, persisteixen en la memòria i les bones intencions del cervell no hi poden fer res. A més, hi ha records rancuniosos, que recorden el passat pitjor de com es va viure realment i en fan una bola ben grossa, cada vegada més grossa. Com passa sovint quan una parella trenca la seua relació de mala manera. Obliden els bons moments que van passar plegats, com si no haguessen existit. La rancúnia ho planxa tot.

«Un altre elogi de l’envelat», un article de Joaquim Iborra

Un dels elements de les Falles que més crítiques suscita és la proliferació creixent de les carpes als carrers. De les carpes, o dels envelats. Joaquim Iborra reivindica aquest element arquitectònic en l’article que ha publicat avui.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Un altre elogi de l’envelat.

«La consigna», de Josep Iborra («El vici de la introspecció»)

La consigna

No aconselles ningú: és l’únic consell vàlid, en general. Aconsellar és una operació arriscada i perillosa, per incerta. Qui pot estar segur que el mot que es diu amb bona intenció serà un bon consell? En la vida moral de cadascú hi ha massa variables, a curt i a llarg termini. No se sap, no es pot saber si un consell pot esdevenir catastròfic per a qui el demana i el segueix. Per això, el bon conseller s’absté de donar-ne cap. Ell mateix dubta de l’eficàcia o de l’encert del seu consell. Una altra cosa és ensenyar a algú coses provades, tècniques, maneres de resoldre qüestions. El que val ací —o no val— és el seu ensenyament. En la peripècia de la vida d’una persona cal deixar a cadascú la responsabilitat de les seues decisions. L’escèptic no dóna consells, si és conseqüent amb el seu escepticisme. Qui no ho és, qui està segur del valor del seu consell, el donarà irresponsablement. Potser encertarà, però… Algú pot dir: no et demane consell, sinó la teua opinió. És una forma de forçar el consell, perquè en donar valor a l’opinió, la considera, en el fons, com un consell. De fet, vivim entre consells d’uns i d’altres. És el joc d’influències, d’exemples que poden resultar decisius. La vida social, moral i cultural comporta trobar-se en una xarxa o altra que fa el paper de consellera.

Qui demana consell és perquè no sap què fer en un cas que considera important o decisiu. No sap el que vol. I fa el camí a Delfos, al temple d’Apol·lo. Inútilment, perquè si no sap ben bé què vol ningú no podrà donar-li cap consell. I si sap què vol, ja no el necessita. O també? Sé què vull i demane consell per aconseguir-ho… El consell previ, la consigna és «coneix-te tu mateix», és a dir, sàpigues què vols. Però puc anar-hi justament per saber què vull, per saber què vull realment i escapar de la diversitat dels meus volers. Disparitat que és, en el fons, disbarat, confusió, conflicte, dispersió, fluctuació, desorientació. I encara no solament «què vols», sinó «què pots»? Però again: com saber què puc? Això és el que voldria saber. La resposta sempre és la mateixa: nosce… Com és possible? Sempre entre claredats i ombres, entre clarobscurs. Posa’t en pràctica i acabaràs sabent què vols, què pots, què ets. O hi ha la revelació, el camí de Damasc, de Vincennes…

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 175

Jèssica Roca llegeix i comenta «La mort del pare», un relat de Josep Iborra

 

Una carta de Josep Iborra a Josep Garcia Richart (fragment) («El vici de la introspecció»)

Navajas, 27 de setembre de 2006

Benvolgut Richart:

No, de moment no pense tornar a València. Depèn de l’oratge. Aquests dies fa un sol esplèndid i un airet fresquet, agradable. Fa poc va ploure, però com de visita, per quedar bé. A mi m’agrada veure caure la pluja, el temps boirós més que els dies assolellats, sobretot si duren molt. Em cansen, m’enlluernen i pense en els dies dels països del nord, tan verds i mullats. És clar, si jo hi visqués, m’agradaria buscar com un víquing el sud, el mar i torrar-me al sol. Però com que visc al sud…

Ja s’han acabat les festes del poble. Hem tingut una setmana cultural que ha acabat amb la festa de la Virgen de la Luz, que n’és la patrona. Després, la setmana de les vaques… No n’he vist cap.

Dius que tens, com tots, límits i que tractar de travessar-los «és sempre un fracàs». Efectivament, però em fa la impressió que els límits de què parles es refereixen a la capacitat que cadascú té. En aquest sentit, l’únic que es pot fer, si un no és un insensat, és posar-se de puntetes. És l’explicació que dónes a propòsit de la teua solució amb la música moderna. Crec, però, que n’hi ha una altra, que no vaig tenir en compte en els interrogants que et vaig fer. I és entendre els límits en el sentit, no incompatible amb el primer, que és considerar-lo com a constitutius de la naturalesa de cada home. Dic «naturalesa» i no «caràcter», perquè crec que apunta a una realitat més radical. Són límits que defineixen la nostra personalitat i determinen o orienten les nostres opcions.

Vull dir que si a tu no t’agrada Wagner, per exemple, no és perquè ets incapaç de comprendre’l, sinó perquè no concorda amb el que tu ets, no hi estàs emparentat. I si jo m’ho passe bé amb ell no és perquè dispose d’una obertura més ampla, sinó perquè la meua naturalesa —i ara l’argument va en contra meua— és més indefinida, més flou, amb límits que no limiten. Per això estic obert —i això no és bo ni saludable— a tots els vents, i no solament pel que fa a la música. M’atrauen els llibres no sols de literatura, en totes les seues formes, sinó també els de filosofia, d’història, de lingüística, de divulgació científica… (Ara, en els punts suspensius no entren els llibres de cuina.) És clar, de fet, com és natural, no pot ser d’altra manera i la cosa queda reduïda a ben poc, ja que entren en joc molts límits. Però el que et vull dir és que aquestes diverses inclinacions, intenses, ansioses, hi són, els ulls se me’n van darrere autors que volen massa alt. No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha forces, i, en canvi… Encara que tinc l’edat que tinc —en això coincidesc del tot amb tu—, encara tire per molts costats, me’n vaig com un xiquet darrere del primer que passa tocant la flauta. […]

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 568-569.

Jèssica Roca escriu sobre «Espigolant Montaigne», de Josep Iborra («El vici de la introspecció»)

Jèssica Roca ha publicat en el seu blog una entrada sobre Espigolant Montaigne, segona part d’El vici de la introspecció, de Josep Iborra. S’ha fixat en una citació de Montaigne que l’ha remès a una altra de semblant de L’adolescent, de Dostoievski. Totes dues apunten per a Jèssica al que és l’essència del dietarisme.

Podeu llegir completa aquesta entrada fent clic en l’enllaç: llegint "espigolant montaigne", un assaig del josep iborra.

El pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat

Ara deu fer un any vaig comentar en aquest blog (vegeu E in questo chiaroscuro nascono i mostri) una de les frases més citades de Gramsci: «Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri.» Frases o sentències com aquesta, aïllades i extretes del context en què es van dir, esdevenen aviat eslògans. Pel camí, es perd el seu caràcter de reflexions, o d’observacions, més o menys encertades. Passa una cosa semblant amb una altra de les sentències més celebrades de Gramsci, aquella que reivindica combinar el pessimisme de la intel·ligència amb l’optimisme de la voluntat. Reconec que, d’entrada, no em fa molta gràcia. Hi detecte el truc verbal basat en una oposició simètrica, fàcilment reversible, de tantes «frases».

Encara em fa arrufar més el nas l’associació, naturalíssima per a tanta gent, de la intel·ligència amb el pessimisme. Es tracta gairebé d’un lloc comú. La intel·ligència, es diu, desfà les il·lusions, destrueix les esperances, ens descobreix, per a la nostra consternació, que allò que pensàvem sòlid i robust no és més que aparença i vanitat. La intel·ligència és el dimoni, és Mefistòfil, que s’autodefineix com l’esperit que sempre nega. Quan alguna rara vegada en fem ús, la intel·ligència ens suscita dubtes i escrúpols, que ens incapaciten per a l’acció. En fi, recordeu aquells versos de Bartrina, atribuïts també a Campoamor: «Si quieres ser feliz, como me dices, / ¡no analices, muchacho, no analices!»

Així i tot, no puc deixar de pensar que la intel·ligència, sobretot si és àgil i ràpida, invita més a l’optimisme que no al pessimisme. Ens permet adonar-nos del que més ens convé, de quina pot ser la millor manera d’enfrontar un problema o un conflicte. Sovint, quan recapacitem sobre algun fet passat de la nostra vida, ens adonem dels errors que vam cometre. Els vam cometre, és clar, per les circumstàncies, i sobretot per culpa dels altres, això sempre, però també perquè no vam estar massa desperts. No vam ser massa intel·ligents. No la vam encertar! Les nostres modestes neurones aquell dia estaven una mica endormiscades.

Un xalet de Demetri Ribes a la Malva-rosa

Viatjar s’ha convertit des de fa un temps en una obligació social. O gairebé. Si no viatges, ets un desgraciat. S’ha de viatjar, per tant, encara que només siga per a cansar-se i avorrir-se. Quim Monzó, que sempre diu el que li dóna la gana, va escriure un article defensant que viatjar és de garrulos. Però hi va haver un temps feliç en què la gent, en comptes de viatjar, estiuejava. Els qui podien, és clar.

Joaquim Iborra ha dedicat l’article que ha publicat avui a la casa d’estiueig que l’arquitecte Demetri Ribes va construir per a ell mateix en un solar a la platja de la Malva-rosa de València, just davant del balneari de les Arenes. No va tenir sort. Va morir el 1921, quan la construcció no s’havia acabat del tot. La casa va estar abandonada durant molt de temps, gairebé en ruïnes. Hi ha unes obres començades de rehabilitació, que s’han interromput. Aquest edifici és una altra mostra de la trajectòria de Ribes, orientada cap a una progressiva racionalització de la seua arquitectura, evolució que Joaquim Iborra va analitzar en l’article anterior (vegeu Entre el modernisme i el racionalisme).

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Un xalet a la Malva-rosa.

Gustau Muñoz ressenya «El vici de la introspecció»

Gustau Muñoz ha publicat en l’edició valenciana d’elDiario.es un article en què ressenya quatre llibres apareguts recentment, entre els quals El vici de la introspecció de Josep Iborra.

Podeu llegir complet l’article fent clic en aquest enllaç: Escrits per al silenci?

Josep Iborra sobre Montaigne (1) («El vici de la introspecció»)

87

A Montaigne li interessa el tema del coneixement perquè vol conèixer-se ell mateix, per a reglar-se, administrar-se i governar-se de la millor manera possible. Però la qüestió del coneixement és problemàtica, ja que tot —també ell mateix— canvia constantment i la raó vacil·la per un costat o altre. Per tant, el nosce te ipsum que interessa Montaigne comporta una gran dificultat, per no dir impossibilitat. I una conseqüència: no podrà reglar-se.

Tanmateix, ell no hi renuncia, i s’instal·la en aquest coneixement problemàtic, s’hi mou conseqüentment, i fa l’única cosa que pot fer «raonablement» (perquè la raó no s’entén ella mateixa). El que fa, el que pot fer en aquestes condicions, és assajar-se, posar-se a prova, resseguir els moviments d’ell i dels altres, tot sabent que no pot arribar a cap veritat. Aquesta és la seua aventura i la raó d’escriure les seues divagacions discontínues, botant d’una cosa a l’altra. Què més s’hi pot fer?

Passatges —fascinants— de Montaigne en els quals es diu —diu coses— d’una manera profunda, personal, rica de matisos i remarques. Però no acabem sempre de copsar-ne íntegrament, sense residus, el sentit. Es tracta de reflexions pensades i expressades d’una manera, en diríem, esbiaixada, obliqua. La perpendicular, és a dir, el seu sentit inequívoc, clar, sense clarobscur, és més aviat virtual, no real o visible com en altres escrits més comuns o més normals. Montaigne, sense sortir d’un discurs comú, el gira de manera que el fa oblic. Tenim la sensació que se’ns escapa alguna cosa, que no l’acabem d’entendre plenament. Per això és tan difícil de traduir. Quina sintaxi més «ondoyant»! Avança mantenint-se sempre en un equilibri difícil, inestable, sobre la marxa, damunt d’un fil tens. I encara es permet de fer-hi, de tant en tant, alguna sorprenent cabriola.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 520.