Enviat el document word d’«Un son profund» a Viena Edicions

Dimarts vaig enviar a Viena Edicions el document word d’Un son profund perquè comencen a maquetar-lo. L’he retingut tant com he pogut per continuar revisant-lo i corregint-lo. Sempre hi trobe coses que se m’havien passat per alt en la revisió anterior: cacofonies, algunes afirmacions poc meditades, frases despenjades, o poc clares, possessius redundants o innecessaris… És desesperant.

I hi ha també, és clar, els errors de picatge, la paraula que apareix apegada a un punt, sense l’espai blanc corresponent, la falta de la cursiva, l’ús de les cometes, un pronom àton que sobra o que falta, etc. He aprofitat el cap de setmana per dur a terme una revisió i correcció a fons del text, per deixar-lo tan polit com he sabut. De tota manera, Isabel Monsó, responsable de Viena Edicions, m’ha dit que quan el llibre estiga maquetat m’enviarà un joc de proves en paper i el podré tornar a revisar.

Entre la còpia en paper que vaig deixar als editors a finals de juny i el document word que els acabe d’enviar, hi ha diferències importants, i no únicament en la redacció. De vegades, la correcció ha consistit sobretot en supressions: de repeticions, de textos problemàtics, d’algunes entrades que trencaven la unitat del llibre. Deixant de banda la correcció dels errors mecànics, corregir consisteix, més que a modificar, a suprimir, a eliminar. 

Corregir cansa.

Una nota sobre les «Notes disperses» de Pla

En el prefaci a les Notes disperses (OC, 12), Josep Pla hi va escriure que aquest llibre «en certa manera, no és més que un complement d’El quadern gris, però molt més ampliat, d’una volada potser més llarga». La valoració és exacta. Un complement o una continuació d’El quadern gris, continuat o complementat al seu torn per les Notes per a Sílvia (OC, 26) i les Notes del capvesprol (OC, 35). I «d’una volada potser més llarga», perquè sense el dogal de la cronologia que imposa la forma del dietari, les Notes disperses abracen un ventall temporal i temàtic més ampli. Més lliure i més flexible també. El quadern gris, en canvi, grinyola una mica quan es presenta com el dietari d’un jove en procés de formació que escriu com un escriptor totalment format i madur.

Escrites en èpoques molt diferents, les Notes disperses tenen un caràcter de compendi i de balanç. Són una mena de cal·lidoscopi del món literari i personal de Josep Pla. Des d’aquest punt de vista, crec que és el llibre central de la seua obra. El millor? Les notes d’aquest volum 12 de l’Obra Completa són «notes de records», escriu Pla, «de reminiscències, de lectures, de coses vistes, d’escenes que m’han tornat a la memòria, d’obsessions mantingudes en la memòria durant molt de temps, d’impressions immediates i podríem dir fulgurants». De tota manera, no són tan disperses com indica el títol del volum. Si més no, la dispersió queda atenuada perquè molts dels textos es poden agrupar en diferents blocs temàtics, com els records com a corresponsal internacional, amb alguns dels textos fonamentals de caràcter memorialístic o de periodisme literari que va escriure Pla al llarg de la seua obra. Concretament, els dedicats a la marxa sobre Roma i a la inflació alemanya, que haurien de figurar obligatòriament en qualsevol antologia de Pla. Aquests textos són llargs i van més enllà del caràcter d’apunt breu que indica la paraula «nota».

Planiana (13)

He tingut una veritable capacitat per a veure els detalls ridículs —fins els més microscòpics—, per a adonar-me dels tics estranys, de les situacions absurdes, dels contrastos naturals, dels papers desairats, fins a l’extrem que puc dir que totes les situacions desagradables i grotesques en què m’he trobat, me les ha creades aquesta meva abassegadora i gairebé inconscient receptivitat.

Josep Pla, La vida amarga (OC, 6)
Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (12)

És incomptable la quantitat d’elements extravagants i indecents que hi ha en les coses més serioses. L’error consisteix a creure, però, que tot és indecent. El que puc dir, en tot cas, és que aquella frases del primer capítol del Tristram Shandy: «Prega a Déu, fill meu... ja has pensat a donar corda al rellotge?», m’ha suggerit sovint moltes més coses que un cant sublim de la Divina Comèdia. En literatura només m’ha agradat el treball de classificació dels contrastos, i m’han semblat sempre absurds els personatges amb menys de dues cares.

Josep Pla, La vida amarga (OC, 6)

Planiana: una sèrie de la serp blanca