Pàgines

dissabte, 16 de juliol del 2016

La literatura digital, una literatura més enllà de la literatura?

La irrupció d’Internet i del llibre electrònic està produint una transformació profunda en la producció i el consum de la literatura. Es tracta d’un fenomen que no deixa d’evolucionar, acceleradament, i que poques vegades és analitzat amb precisió i objectivitat. Si més no, en el sector de la gent de lletres, on predomina l’amagar el cap sota l’ala o l’emissió d’admonicions apocalíptiques sobre els efectes devastadors que Internet està tenint en els hàbits lectors, per no dir res de les desgràcies que comporta la competència entre el venerable còdex en paper i l’ebook. En una pròxima entrada comentaré aquesta última qüestió. Ara voldria referir-me a un llibre insòlit en els estudis literaris, Poesia digital, d’Oreto Doménech i Masià, que planteja els efectes que la digitalització pot tenir en la producció de la literatura i en el mateix concepte de literatura. 

Oreto Doménech ha centrat la seua investigació sobre la literatura digital en la poesia. El primer capítol del seu llibre, Què és la poesia digital?, està dedicat a traçar un panorama general del que significa i implica aquest nou tipus de literatura. En els capítols segon i tercer, que ocupen la major part del lllibre, analitza, respectivament, l’obra poètica digital de dues autores nord-americanes, Deena Larsen i Stephanie Strickland. Es tracta d’una anàlisi molt detallada que ha degut representar a l’autora un gran esforç. És molt difícil utilitzar les paraules per descriure el que va més enllà de les paraules, encara que l’autora ha il·lustrat sovint la seua exposició amb imatges i gràfics. El quart i últim capítol, Què passa quan llegim poesia digital?, presenta una sèrie de conclusions sobre la literatura digital, un fenomen encara poc conegut i molt restringit a les escasses comunitats acadèmiques en què s’estudia. 

dimecres, 13 de juliol del 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (2): Horaci



Oda 4.7

No queda neu, reverdeixen les planes, i els arbres
tornen a treure fullam;
la terra canvia de tanda, i els rius, que decreixen,
passen riberes avall;

una Gràcia, junt amb les nimfes i junt amb les seves bessones,
nua, s'engresca a ballar.
T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:
no esperis res d'immortal.

Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona
la primavera, se'n va
quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa
torna el repòs hivernal.

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:
quan a nosaltres l'ocàs
ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,
ombres i cendra som ja.

¿Qui sap si a la suma d'avui han previst d'afegir-hi els celestes
temps per cap més endemà?
Tot allò amb què et regalis el cor, ho preserves
d'un hereu d'àvides mans.

Quan seràs mort i el teu cas amb sentència clara
Minos haurà judicat,
ni el llinatge, Torquat, ni discursos ni benmereixences
no et tornaran al d'abans:

que ni Diana no pot rescatar el cast Hipòlit
de les tenebres de baix,
ni Teseu, les cadenes del Lete, al seu Íntim Pirítous
no les hi pot arrencar.


Horaci (65 aC - 8 aC)

(Traducció de Jordi Cornudella: Jordi Cornudella, Les bones companyies. Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors)