Pàgines

dissabte, 11 de setembre de 2021

Un dietari d’un viatge a Nàpols

La col·lecció Moment.Memorialística, que dirigeix Xavier Serra, de la Institució Alfons el Magnànim, acaba de publicar un nou volum: Spaccanapoli, de Salvador Vendrell, un dietari d’un viatge de deu dies que va fer a Nàpols el novembre del 2019 en companyia del seu cunyat, Manolo Anaya. Van tenir mal temps. Va ploure gairebé cada dia i els carrers de la ciutat, que té fama de ser molt bruta, es convertien en torrents que arrossegaven immundícies i deixalles diverses, entre les quals paraigües de tota mida i de tots colors. Tant se val. De tant en tant amainava, i Salvador i Manolo es podien dedicar a fer el turista. Van pujar a algun dels castells, amb vistes sobre la badia, van visitar museus i algunes de les més de quatre-centes esglésies de la ciutat, van poder contemplar uns Riberes d’una gran categoria… Abans de dinar, s’asseien en un baret o altre i es feien una cervesa o un negroni —ginebra, campari, vermut negre i gel— per fer venir gana. I dinaven. Un dia van dinar búfala amb olives cuinades, que els va agradar moltíssim. Sempre que podien, remataven la faena amb un Chivas Regal de dotze anys. Això sí, no sopaven. Si de cas, només un iogurt ascètic o un plàtan. I es retiraven aviat, perquè cada dia caminaven molts quilòmetres. L’ofici de turista és molt sacrificat. Van fer també alguna escapada fora de la ciutat, com ara a Pompei i Ercolano. Però no van pujar al Vesubi. Els va quedar la recança de no haver-se abocat una mica al cràter per fer-hi una ullada. A la pròxima. L’estada a Nàpols va ser plàcida: la camorra no els va segrestar. Només una vegada, al metro, van intentar de pispar la cartera a Manolo, però aquest se’n adonar a temps i tot va quedar en una anècdota que ni tan sols val la pena de contar.

Salvador Vendrell ha aprofitat els itineraris turístics d’aquells dies de novembre per a anar lligant tota una sèrie d’històries i digressions, de caràcter històric, literari o de la seua memòria personal. De vegades, la visita d’una església li feia recordar el seu temps d’escolà, a Fortaleny. Va arribar a dirigir fins i tot el rosari de les beates. Per a fer via, es botava algunes avemaries, però no li ho prenien a mal, perquè era un xiquet. La visita de Nàpols li va suscitar també el record d’alguns referents cultes, com ara algunes de les observacions de Goethe en el seu Viatge a Itàlia o el que va escriure el marqués de Sade sobre la ciutat després d’una estada que hi va fer. El diví marqués s’exclamava, ell!, de la depravació congènita dels indígenes. I moltes històries i anècdotes, que l’autor explica directament o posa en boca del seu company de viatge, de vegades purament llegendàries, típicament llegendàries, d’altres vegades històriques, increïblement històriques. Jo em quede, sobretot, amb el report de la festa que van organitzar quan va arribar a Nàpols Maria Carolina d’Àustria a casar-se amb el rei Ferran.

Enmig d’una gran plaça, davant el palau, els fusters van bastir una enorme piràmide amb taulons. Una vegada construïda, la van carregar amb una exageració de menjar: pa, melons, taronges, peres, gallines, pollastres, ànecs, coloms, titots… L’aviram el clavaven de viu en viu de les ales i el deixaven allí penjat amb tota la cridòria que feien. Per acabar, els carnissers van arribar amb una processó de bous, ovelles, cabres, jònecs, porcs… que van lligar, vius, a la base de la muntanya. Milers de lazzaroni, que és com s’anomenava, en paraules del marqués de Sade, «la part més baixa i brutal del poble», s’aplegaven a la plaça, tots armats amb ganivets, dagues i destrals. Mentrestant, soldats armats a cavall vigilaven la muntanya de menjar. Al final, el rei i la nòvia van eixir al balcó, acompanyats de membres de la cort i de nobles convidats. Es va donar el senyal amb una canonada, els soldats es van apartar i la multitud famolenca es va llençar sobre la muntanya per agafar-ne tot el menjar que podia. Esquarteraven els animals de viu en viu, n’hi havia que se’ls menjaven crus, la plaça es convertia en una bassa de sang enmig de crits i d’empentes. Alguns, en lloc de clavar el ganivet a una vaca o a un cabrit, li’l clavaven directament al veí. Els nobles, des dels balcons, aplaudien i cridaven d’alegria, entusiasmats davant aquella espectacular cucanya pantagruèlica. A la nòvia, la Maria Carolina, que era germana de Maria Antonieta, l’espectacle no li va agradar. Els bàrbars del sud! El rei en va prendre nota i va decretar que a partir de l’any vinent els carnissers matarien els animals i els penjarien esquarterats en la muntanya. Vendrell relaciona la cucanya amb Xauxa o terra de Xauxa: aquell país imaginari on hi ha de tot i ningú no treballa, on hi ha rius de llet i de vi, les muntanyes són de formatge i dels arbres penja menjar de tota mena. El marqués de Sade va presenciar una d’aquestes cucanyes, i va escriure que servien «per a perpetuar la seua voracitat i el seu amor al pillatge…» Sobre la proverbial propensió al lladrocini dels napolitans, Salvador Vendrell també narra algunes anècdotes ben divertides. Tot decau, però. A Manolo Anaya no li van poder furtar la cartera.

diumenge, 5 de setembre de 2021

M’he autoconcedit un premi

Anit, després de sopar, al llit, vaig acabar de llegir El crim de mossèn Amaro, d’Eça de Queirós. Tot seguit vaig apagar el llum —no recorde quina hora era— i em vaig adormir. Aquest matí m’he despertat abans de les sis, però encara tenia son, i el cap m’anava amunt i avall dels incidents, personatges i escenes de la novel·la de Queirós, sense poder-ho evitar, d’una manera obsessiva, com si estigués somiant. Potser sí que somiava a estones curtes, i se’m feia difícil distingir somni i vigília. Passades les set, m’he alçat, una mica fatigat. Aquesta novel·la de Queirós és de la mateixa època que El cosí Basílio. Totes dues tenen un aire de família, especular, com si fossen dues variacions d’un mateix motiu central. M’agradaria escriure un assaig comparant-les. Més endavant, més endavant potser. El crim de mossèn Amaro també m’ha agradat molt, però aquesta nit m’ha atabalat massa en somnis. Millor deixar que la novel·la repose, i de pas descanse jo també. Les lectures, com les paelles, s’han de deixar reposar una mica abans d’assimilar-les del tot.

La lectura d’aquesta novel·la ha estat un premi que m’he concedit a mi mateix per haver enllestit un treball que m’havien encarregat —un text sobre Fuster. Això i la correcció de les galerades del Diari 1965-1977 de Josep Iborra —gairebé mil pàgines— a penes m’han deixat temps per a llegir res durant el mes d’agost. Supose que a partir d’ara recuperaré el ritme de lectures habituals. I ara, a què li clavaré queixalada? Despús-ahir em va arribar l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando, que m’ha enviat Vicent Alonso. Està editada per la Institució Alfons el Magnànim en un volum molt bonic de la Biblioteca d’Autors Valencians, en paper bíblia. Vicent Alonso s’ha encarregat de l’edició i la introducció. Es tracta d’una novetat editorial molt important, que ja comentaré en aquest blog després de llegir-la.

Consulte la meua llibreteta. A més del volum de Martínez Ferrando, tinc pendents la recent traducció al català de Peer Gynt, d’Ibsen, el Discurs preliminar de l’Enciclopèdia, de D’Alembert, una tria dels diaris de Thomas Mann i una altra dels de Tolstoi, el Diccionari filosòfic de Voltaire… En una altra pàgina hi trobe el recordatori de les paraules majors: la correspondència de Flaubert, els llibres de viatge de Stendhal, The Principles of Psychology de William James, The Anatomy of Melancholy… Pensant-ho bé, em concediré per unanimitat un altre premi i em llegiré primer de tot un Simenon.