Lectures de literatura universal

Aquesta és la llista de lectures obligatòries de l’assignatura de literatura universal fixades per la Universitat de València:

Sòfocles, Èdip rei. 

Dante, Infern (cants I-VIII). 

William Shakespeare, Hamlet. 

Gustave Flaubert, Madame Bovary. 

Charles Baudelaire, Les flors del mal. 

Franz Kafka, La metamorfosi. 

Evidentment, no té molt de sentit discutir la bondat d’aquesta tria. Se’n podrien fer tantes! De tota manera, no em puc estar de dir-ne alguna cosa: posats a llegir Shakespeare, m’hauria agradat molt més Macbeth, o algunes de les cròniques reials, com Ricard II o Ricard III, o La tempestat, o qualsevol comèdia. I respecte de Madame Bovary… Com a tonto, m’hauria estimat molt més Anna Karènina (però, ai! és molt més grossa i hem de pensar en els nostres alumnes). Fins i tot El cosí Basílio d’Eça de Queirós m’hauria agradat més. Ja en parlarem amb detall quan arribe el moment. 

Passe a comentar una mica les edicions i traduccions d’aquestes obres al català:

1) L’Èdip rei que utilitzarem a classe és una traducció en prosa de Joan Castellanos , publicada en la col·lecció L’Esparver Clàssic de La Magrana, que compta ja amb un catàleg extens i molt ben triat. És, per entendre’ns, l’alternativa escolar i barata als volums de la Fundació Bernat Metge. Aquesta edició de La Magrana és molt vàlida, però faríem bé de no oblidar les traduccions que va fer Carles Riba de totes les tragèdies de Sòfocles. Les va traduir dues vegades, una en vers i l’altra en prosa. Recentment, el Grup 62, en coedició amb l’editorial Alpha, ha inaugurat la col·lecció “Biblioteca Grècia i Roma de la Bernat Metge” amb la intenció de reeditar de manera més assequible els títols més importants de la Fundació. El primer títol que ha aparegut és, precisament, les Tragèdies tebanes de Sòfocles, concretament Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos, en la traducció en prosa de Riba. El volum conté, a més, una introducció de John P.A. Gould i dos assaigs del mateix Riba, un sobre les tragèdies de Sòfocles i un altre centrat en Antígona i Èdip rei. Tots dos tenen un enorme interés.

2) l’Infern( Divina Comèdia): utilitzarem la traducció de Joan Francesc Mira, que té la virtut de cara als alumnes de la claredat. El preu a pagar, de tant en tant, per aquesta claredat, encara que està en vers, és un cert prosaisme. Però no es pot tenir tot! Una altra cosa que fa recomanable aquesta traducció és que porta notes, però molt poques. Només les estrictament imprescindibles. A més, cada cant va introduït per un text del mateix Mira, molt breu, que és tant una síntesi com un comentari del cant. Ah, i reprodueix també el text de l’original italià.

De cara a aquest curs, el Grup 62 ha reeditat l’Infern en Labutxaca, a un preu molt acceptable. I ha fet el mateix amb Les flors del mal . S’ha d’aplaudir la reacció tan ràpida que ha tingut el Grup 62 davant de les necessitats editorials específiques del sistema educatiu, concretament de l’assignatura de literatura universal. No hauríem pogut utilitzar aquestes traduccions si només haguérem disposat de les edicions en tapa dura, molt més cares.

De tota manera, el professor o la professora farà bé de servir-se de les dues altres traduccions de la Divina Comèdia al català. Hi ha la de Josep Maria de Sagarra. Aquesta traducció ha estat reeditada per Quaderns Crema. L’admiració que tinc, diguen el que diguen, per les traduccions que Sagarra va fer del teatre de Shakespeare, no la puc estendre a la de la Comèdia. La seua traducció de la Comèdia cau en el defecte contrari de la de Mira. Sagarra va voler fer una traducció poètica, però sovint la conseqüència és que s’aparta massa de l’original. De vegades, llegim versos de Sagarra, més que de Dante. Però Sagarra va acompanyar la seua traducció d’uns extensos comentaris a cada cant, que poden resultar molt útils per a les nostres classes.

En Proa hi ha també una traducció en prosa de tot l’Infern, publicada en la col·lecció “Les Eines”. No és gens recomanable. La Divina Comèdia necessita el tercet amb què va ser escrita i concebuda. El tercet de la Comèdia marca un ritme de lectura, de respiració mental, si em permeteu l’expressió. A més, contra el que es podria pensar en un principi, la traducció en vers de Mira és molt més intel·ligible que aquesta. Per cert, la coordinació de la universitat, en la versió en castellà d’aquesta obra ha posat una traducció en prosa. Per a ells el pollastre!

Finalment, hi ha la que potser és la millor de les tres: la traducció que en va fer Andreu Febrer al segle XIV. Aquesta traducció és la primera que es va fer a Europa íntegra i en vers. Febrer la va fer amb una llibertat total, tirant mà sense manies de l’italianisme, en una llengua exhuberant i barbuda. Aquesta traducció ha estat publicada per l’editorial Barcino.

3) Hamlet: la coordinació de la universitat ha fixat la traducció de Salvador Oliva. Jo preferisc la que n’ha fet Joan Sellent per al Teatre Lliure i que ha estat editada per Quaderns Crema, més viva i més imaginativa que la d’Oliva.

4) Madame Bovary: en català n’hi ha dues traduccions. Una la va fer ja fa temps Ramon Xuriguera, en un català una mica encarcarat. Proa l’ha reeditada en la col·lecció “Les eines”, revisada i modernitzada per Joaquim Sala-Sanahuja. L’altra està feta per Lluís Maria Todó, i està publicada en Labutxaca. Crec que totes dues són igualment vàlides.

5) Les flors del mal: ja he comentat més amunt que la traducció de Jordi Llovet, íntegra i en edició bilingüe, ha estat reeditada en Labutxaca. En català hi ha també la traducció que en va fer Benguerel (Ed. del Mall, 1985). Benguerel va voler mantenir la rima i ho va aconseguir, però a canvi d’allunyar-se’n de l’original. A més, hi ha un altre problema: la traducció de la rima d’un poema no consisteix, o no hauria de consistir, a fer que en el poema traduït els versos rimen. Les paraules que rimen en l’original haurien de ser exactament les mateixes que rimen en la traducció, cosa pràcticament impossible. Perquè la funció de la rima no està, com pensen alguns, a produir un efecte purament musical, sinó a establir associacions semàntiques entre les paraules que rimen, forçar aquestes associacions. És la mateixa funció que té el vers. Podeu llegir alguns poemes de Baudelaire en la traducció de Benguerel.

Last but not least, esmentaré també traducció parcial de Les flors del mal de Pere Rovira, publicada amb el títol de Vint-i-cinc flors del mal per la Universitat de Lleida. Des del punt de vista poètic, és superior a la de Llovet.

6) La metamorfosi: he comptat tres traduccions al català que estan a l’abast en aquest moment. Hi ha la traducció de La metamorfosi de Jordi Llovet, publicada per Proa en la col·lecció “Les eines”. La de Joan Fontcuberta, inclosa en el volum Narracions de Kafka editat per Quaderns Crema. Aquesta traducció apareix reproduïda també en La metamorfosi i altres contes de Vicens Vives, amb introducció, propostes de treball i notes d'Eustaquio Barjau. I, finalment, La metamorfosi editada per Bromera en traducció de Heike van Lawik i Enric Sòria. Totes tres són molt bones. L’edició de Proa va acompanyada d’una bona guia per al comentari.