Durant els cursos 1965-1966 i 1966-1967, Gabriel Ferrater va impartir dos cicles de conferències sobre literatura catalana per encàrrrec de la Càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Univesitat de Barcelona. El contingut d’aquestes conferències, que van ser gravades en cinta magnetofònica, ha estat publicat pòstumanent de manera dispersa, de manera que s’han de consultar en publicacions diferents. Són aquestes:
-Sobre Josep Carner: Josep Carner, Nabí. (Pròleg de Gabriel Ferrater). Edicions 62, 1971. Pròpiament, el pròleg de Ferrater no és la seua conferència, sinó un text posterior. Però hi coincideix del tot en el contingut i en millora de molt la forma.
-Sobre Guerau de Liost: Gabriel Ferrater, Cartes a l’Helena i residu de materials dispersos. Empúries, 1995.
-Sobre Carles Riba: Gabriel Ferrater, La poesia de Carles Riba . Edicions 62, 1979.
-Sobre J.V. Foix: Gabriel Ferrater, Foix i el seu temps . Quaderns Crema, 1987.
Però les conferències que durant el curs 1966-1967 Gabriel Ferrater va dedicar als prosistes, concretament a Joaquim Ruyra, Caterina Albert (àlias Víctor Català) i Josep Pla, no havien estat publicades encara. Finalment, gairebé mig segle després!, podem llegir-les en Tres prosistes . L’edició del volum ha estat a cura d’Oriol Ponsatí-Murlà.
Juntament amb la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster, aquestes conferències de Ferrater crec que són l’aproximació més intel·ligent i més suggestiva a la literatura catalana contemporània. En aquest conjunt de llibres Ferrater enfoca la literatura catalana en gran, és a dir, la situa i l’explica en relació sempre al sistema general de la literatura europea. I s’hi aproxima amb una gran varietat de procediments, des de la psicoanàlisi a l’apunt sociològic o històric, passant pel comentari estilístic o estrictament lingüístic, o les anècdotes personals. Són una mostra de la varietat de coneixements i interessos de Gabriel Ferrater, de la seua intel·ligència enorme, del seu inconformisme enjogassat, volgudament provocatiu. De Gabriel Ferrater es podria fer el mateix elogi, senzill i profund, que va dedicar ell un dia a Joan Fuster: el d’haver estat «un literat capaç de pensar». L’elogi mostra tant l’admiració que sentia per Fuster com l’opinió que li mereixia la majoria de la gent de lletres.
Aquesta voluntat de situar la literatura catalana en el sistema general de la literatura europea la podem comprovar en Tres prosistes en les pàgines que Ferrater dedica a reflexionar sobre la manca d’una tradició de prosa narrativa en català. D’entrada, planteja la qüestió a l’inrevés: no es pregunta per què en la literatura catalana ha costat que hi hagués “una prosa narrativa catalana prou consistent i amb empenta”, sinó per què literatures com la francesa, l’anglesa o la russa n’han tingut tanta: “són les qüestions positives i que ofereixen una possibilitat de resposta les que mereixen ser plantejades”.
Ferrater observa que el fet més novedós en el sorgiment de la novel·la realista europea, concretament en el corrent que inauguren Stendhal i Balzac, és que aquests novel·listes escrivien novel·les d’història contemporània: “Això ara ens sembla la cosa més natural del món, però abans del segle xix, la noció d’història contemporània hauria semblat quasi una contradicció. La història era el relat dels fets del passat i no té sentit que es faci una història justament de l’època contemporània, del moment present. Però al segle xix, Stendhal, o Balzac, o tots els russos, o Dickens, van veure que la societat es transformava i això significa que tenien una consciència claríssima que es trobaven en un conflicte de diferents societats.” “Doncs bé –continua Ferrater-, si tenien consciència que de la seva pròpia època se’n podia fer una història, no és perquè veiessin realment d’on venia la seva època i on anava sinó perquè veien que, simultàniament a la seva època, hi havia societats diferents, amb sistemes d’apreciació intel·lectual absolutament diferents. I és aquest conflicte sincrònic, el conflicte contemporani, el conflicte de simultaneïtat, el que interpretaven en termes diacrònics, o sigui, en termes d’evolució històrica.” A Catalunya, en canvi, aquesta diferència de societats estava molt més atenuada en relació a un país realment en evolució com França o Rússia.
L’obra i la personalitat de Ruyra i de Caterina Albert, de fet, no s’expliquen si no tenim en compte que tots dos van viure en un cercle molt reduït, resclosit, marcat per la presència asfixiant del catolicisme. Tots dos, també, encara que Ruyra sense l’atreviment de Caterina Albert, el van superar donant una intensitat enorme a aquest cercle petit.
Com a mostra d’aquest tancament i aïllament, Ferrater conta una anècdota de Caterina Albert que és impagable:
“Ella va passar una infància amb una mare. Em sembla que tenia una o dues germanes, no recordo quantes. El seu pare va morir quan ella era jove. O sigui, que va passar la infància òrfena de pare, amb una mare de salut molt delicada i que tenia les filles (naturalment, d’una manera molt maternal, molt afectuosa) tan monstruosament esclavitzades que Caterina Albert, que vivia a l’Escala (tot això passava a l’Escala), tenia dinou anys quan va veure la mar per primera vegada. Això sembla inversemblant, sembla una monstruositat, sembla una cosa absolutament inconcebible, però sembla que és el fet: la casa estava encarada d’esquena a mar i no va veure la mar.”
De Ruyra, tot s’ha de dir, se’n conten coses encara pitjors.
Paradoxalment, Ferrater remarca que és aquest tancament, aquest fet de viure en un món tan limitat, el que explica la intensitat imaginativa que va aconseguir Caterina Albert en Solitud: “des del punt de vista de la seva cultura imaginativa i de la seva capacitat de concentrar-se sobre si mateixa, és evident que li va ser molt més profitosa a Caterina Albert aquesta vida de reclosa que no pas que s’hagués passat les tardes prenent chartreuse al Balmoral o al Saló Rosa. És allò el que li hauria fet perdre la concentració, l’hauria dispersat i l’hauria entontit.”
Josep Pla, en canvi, és ja d’un altre món, tant per l’obertura temàtica de la seua obra com pel model de prosa utilitzat. Ferrater el considera el primer prosador de la literatura catalana moderna, en el sentit que “no deriva de la poesia de cap manera i que intenta de crear una forma artística purament a partir de la prosa.” Per a Ferrater aquesta idea de la llengua no metafòrica, de la llengua tota coses, és a la base de la idea estilística de Pla.
El rebuig a construir la prosa amb recursos metafòrics, a fer-ne una escriptura emfàticament literària, va portar Pla a buscar uns altres procediments. El principal, a més de l’adjectivació, és un mecanisme que, segons Ferrater, està tret, sobretot, de Sterne, i consisteix a “presentar dos nivells deslligats de l’experiència, acusant el contrast, o siga, produint un efecte de topada violenta, de topada incongruent”, com en aquest fragment tan conegut:
“Jo crec que, en efecte, els ametllers són cosa de poesia, figuracions bellíssimes. Són cosa de tanta bellesa que quan, en virtut de la fugacitat de les coses, es produeix el desflorament, jo sento la mateixa buidor fonamental que vaig sentir el dia que a Càller, a Sardenya, em robaven la cartera.” (Josep Pla, Les hores.)
Tres prosistes recull també un informe editorial inèdit de Ferrater, en què recomanava la traducció de Pla a l’anglés.
No vull tancar aquesta entrada sense recordar un altre gran llibre de crítica literària de Ferrater, publicat també pòstumament: es tracta d’Escritores en tres lenguas, un recull de cinquanta-vuit assaigs sobre escriptors de les llengües alemanya, anglesa i francesa, més uns pocs sobre autors de la literatura catalana i espanyola inclosos en apèndix, que Gabriel Ferrater va redactar per encàrrec d’una editorial barcelonina per a una enciclopèdia de literatura universal que no va arribar mai a publicar-se.
Molt bon comentari, Enric.
ResponElimina