Una ullada al Paradís

Salvador Dalí, Pregària de sant Bernat a la Verge Maria

Mentre llegíem l’Infern els alumnes van mostrar més d’una vegada curiositat pel Paradís. Què hi troba Dante? Què hi veu? Com el representa?

Els vaig comentar que el Paradís de Dante no és tan visual, ni tan precís, ni tan atractiu literàriament com l’Infern. I que això, segurament, no podia ser d’una altra manera, perquè Dante intenta expressar en el Paradís una experiència única i inefable, que, a diferència de l’Infern, no té res a veure amb el que podem viure i veure a la Terra. L’Infern és más de lo mismo, intensificat i concentrat, però no és res que no es puga tastar prèviament ací. Tenim la sensació, en canvi, que qualsevol idea que ens fem del Paradís serà grollera, rudimentària, decepcionant… I, sobretot, avorrida!

Un altre factor que pot explicar l’atractiu major de l’Infern és que la maldat i la perversitat sempre donen més joc literari, que no la bondat, tan previsible. A més, el bé i el plaer sovint només es deixen caracteritzar negativament. Penseu, si no, (i disfruteu!), en el plaer inefable de sentir que no us fa mal el cap o la panxa.

De tota manera, perquè els alumnes no diguen que els amaguem res, una vegada acabat el comentari de l’Infern hem llegit, com a traca final, l’últim cant del Paradís per fer-nos una idea més completa del que és la Divina Comèdia.

Aquest cant xxxiii del Paradís comença amb la pregària que sant Bernat adreça a la Verge Maria, construïda amb una sèrie d’antítesis que revelen i condensen les seues qualitats més altes:

Verge mare, i filla del teu fill,

alta i humil més que cap criatura,

terme immutable d’un designi etern,

tu ets aquella que la natura humana

la vas ennoblir tant, que el creador

no desdenyà de fer-se’n criatura.

El ritme solemne i lent d’aquests primers versos s’accelera a partir del vers 19, quan s’esmenten les virtuts de Maria, síntesi de totes les perfeccions de l’Univers:

En tu misericòrdia, en tu pietat,

en tu magnificiència, en tu es concentra

la perfecció de tot allò creat.

Amb aquests versos acaba la primera part de la pregària, la part encomiàstica; la segueix la sol·licitud de la gràcia perquè la Verge Maria deslligue Dante de “tot núvol mortal / i se li puga obrir el bé suprem”.

La resta del cant és el relat de la visió del “bé suprem”. Dante insisteix més d’una vegada en la insuficiència del llenguatge per descriure aquesta experiència última del seu viatge. En el que puga recordar d’aquesta visió, el seu llenguatge serà molt més curt

que el d’un infant que llepa la mamella.

A la insuficiència de les paraules s’hi afegeix la impossibilitat de refer aquesta experiència en la memòria:

Com el qui veu alguna cosa en somnis,

i que després li’n queda la impressió

però no té cap record de la resta,

així sóc jo, que està quasi extingida

ja la meua visió i dins del cor

goteja encara la dolçor que en naix.

Dante ens conta que en aquesta visió va poder contemplar la realitat fragmentada i incomprensible de l’Univers, reunida i condensada en Déu, com els fulls solts d’un llibre que es relliguen en un sol volum:

Veia el seu fons, on penetra i s’uneix,

relligat amb amor en un sol volum,

allò que en l’univers es desfà en fulls.

La contemplació de Déu, però, no va ser avorridament estàtica, perquè

el meu esperit, tot en suspens,

mirava fixament, atent i immòbil,

i mirant s’encenia encara més.

De manera que

la vista, tot mirant,

em creixia, i la mateixa imatge,

amb el meu canvi, anava transformant-se’m.

Dante ha arribat al terme del seu viatge i al punt culminant del seu poema. Ha arribat allà on cap altre escriptor havia arribat abans: la visió directa de Déu. Com si Dante fóra ja una sola cosa amb la divinitat i l’Univers, Déu fa girar com una roda l’anhel i la voluntat del poeta:

i em feia girar ja el desig i el velle,

com la roda uniformement moguda,

l’amor que mou el cel cel i les estrelles.

Al final de la classe, una alumna, en pla blasfem, em va comentar que, si això era el Paradís, ella preferia anar a l’Infern. Així estan les coses!

Salvador Dalí, La constel·lació dels esperits benaurats

Salvador Dalí, La joia dels benaurats