Pàgines

dilluns, 20 de desembre del 2010

2.2. La poesia trobadoresca



Ací teniu el tema 2.2. La poesia trobadoresca, l’últim fascicle que em faltava per penjar corresponent al segon bloc de la programació de literatura universal. És només una versió provisional, molt sintètica, per a eixir del pas. M’he limitat a reproduir el que vaig escriure per al llibre Valencià llengua i literatura. 1r batxillerat de l’editorial Oxford. Volia començar les vacances de Nadal amb els deures fets.

Em sap greu reconèixer-ho públicament, però la poesia trobadoresca és encara per a mi una assignatura pendent. Vull dir que no n’he fet una lectura més o menys sistemàtica i en profunditat. Des de fa molt de temps que tinc a casa els tres grossos volums de Los trovadores, l’obra de referència de Martí de Riquer. I encara no me’ls he llegit. Snif! Excuses: el desconeixement del provençal antic m’obliga a recórrer a traduccions auxiliars, en prosa o en vers, que fan la lectura incòmoda i poc fluïda. I les poques traduccions poètiques que n’hi ha, com les que va fer Alfred Badia en Poesia trobadoresca (Edicions 62, col·lecció de Les millors obres de la literatura universal), les trobe poc convincents. En fi, la poesia trobadoresca demana una lectura pacient, llapis en mà, potser una mica arqueològica. Enguany que tinc prou embastat el curs de literatura universal podria ser el moment d’omplir aquest forat.


En la classe que vaig dedicar a la poesia trobadoresca em vaig limitar a assenyalar-ne alguns punts importants: que és la primera lírica culta en llengua vulgar d’autor conegut que apareix a Europa, que era una poesia cantada, que es caracteritza per la seua especial concepció de l’amor, encara que una part important de la poesia trobadoresca no té l’amor com a tema.

Vam comentar també un fet que s’ha assenyalat sovint: que els trobadors van inventar l’amor. Abans hi havia desig, sí, i passió, i afecte, però la gent no s’enamorava. Els trobadors van fundar una concepció de l’amor que, de manera més o menys directa, ha mantingut una influència de llarga durada sobre la lírica europea, i no únicament sobre la lírica. Sobre aquesta qüestió val la pena llegir l’assaig Amor del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. És un dels millors i dels més divertits d’aquest llibre.

Inventors de l’amor o no, els trobadors van descobrir la infinita capacitat expressiva de la situació amorosa. Com a il·lustració hem comentat les tres primeres estrofes de Can vei la lauzeta mover de Bernat de Ventadorn (per cert, apareix a l’Infern de Dante, amb el cap a la mà). A més de llegir el poema, n’hem sentit també la música en aquest vídeo, en la versió que en va fer Dolors Laffite:


I.Can vei la lauzeta mover
de joi sas alas contra.l rai,
que s'oblid' e.s laissa chazer
per la doussor c'al cor li vai,
ai! tan grans enveya m'en ve
de cui qu'eu veya jauzion,
meravilhas ai, car desse
lo cor de desirer no.m fon.
II.Ai las! tan cuidava saber
d'amor, e tan petit en sai,
car eu d'amar no.m posc tener
celeis don ja pro non aurai.
Tout m'a mo cor, e tout m'a me,
e se mezeis e tot lo mon;
e can se.m tolc, no.m laisset re
mas dezirer e cor volon.
III.Anc non agui de me poder
ni no fui meus de l'or' en sai
que.m laisset en sos olhs vezer
en un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
m'an mort li sospir de preon,
c'aissi.m perdei com perdet se
lo bels Narcisus en la fon.


I. Quan veig l'alosa moure les ales d'alegria contra el raig (del sol), i que es desmaia i es deixa caure per la dolçor que li envaeix el cor, ai! quina enveja més gran que em ve de tothom que veig alegre!; estic meravellat que tot d'una el cor no se'm fongui de desig.
II. Ai las! em creia saber tant de amor, i en sé tan poc!, car no puc estar-me d'amar aquella de qui no obrindré cap favor. M'ha robat el cor, i el meu ésser i tot el món, i finalment m'ha privat d'ella mateixa, i quan me'n va privar, no em deixà res, sinó el desig i el cor assedegat.
III. Ja no he tingut poder sobre mi, i ja no he estat meu, des del moment que ella em deixà mirar en els seus ulls, en un mirall que em plagué molt. Mirall, des que m'he mirat en tu, em maten sospirs profunds: m'he perdut com es perdé el bell Narcís a la font.

En la primera estrofa, amb un símil d’una gran delicadesa, el poeta expressa la seua tristesa enfront de l’alegria de la natura. La causa de la tristesa s’explicita en l’estrofa segona: no pot evitar d’estimar aquella que no podrà aconseguir mai. Reconeix que es pensava que sabia molt d’amor, però ara té clar que no, perquè no pot deslliurar-se d’un desig que no podrà mai dur a terme. No sols no ha aconseguir la dama, sinó que, a més, ho ha perdut tot: l’amor li ho ha arrabassat tot i només li ha deixat el desig. Aquesta estrofa il·lustra la característica essencial de l’amor cortès: la instauració del desig com a valor en ell mateix. Per això sempre hi sol haver una distància respecte a l’objecte amat, perquè el desig es puga així perpetuar. Entre la dona, ésser excel·lent, dotat de qualitats estètiques i morals i, també, de poder, i el poeta, s’interposa una distància insalvable. Això no vol dir, però, que l’amor trobadoresc no tinga una naturalesa eròtica molt concreta. En la tercera estrofa els ulls de la dama es comparen amb un mirall. De qui s’ha enamorat, doncs, el poeta? De la dama, o d’ell mateix? La comparació dels ulls de la dama amb un mirall apunta tant a la identificació amb la persona amada com al fet que una persona només es pot conéixer veritablement quan es veu reflectida en una altra, o en els altres. S’hi estableix, per tant, una dialèctica entre extraviament i retrobament de la pròpia identitat.

Els he parlat també de Guillem de Berguedà, que va ser tot un personatge. En la Vida d’aquest trobador que apareix en els cançoners, es diu que “Guillem de Berguedà fou un gentil baró de Catalunya, vescomte de Berguedà i senyor de Madrona i de Puig-reig. Fou bon cavaller i bon guerrer i tingué guerra amb Ramon Folc de Cardona, que era més ric i més important que ell. I s’esdevingué que un dia es trobà amb Ramon Folc i el matà traïdorament; i per la mort d’en Ramon Folc fou desheretat. Molt de temps el mantingueren els seus parents i els seus amics; però després tots l’abandonaren, perquè a tots els va fer cornuts de les mullers i de les filles i de les germanes, que no hi hagué ningú que el mantingués, tret d’Arnau de Castelló, que era un valent gentil home d’aquella contrada. Féu bons sirventesos en què deia mal dels uns i bé dels altres i es vanava de totes les dames que sofrien amor per ell. Li esdevingueren moltes grans aventures d’armes i de dames, i grans desaventures. I finalment el matà un soldat.”

Guillem de Berguedà, doncs, va ser un gamberro, un poeta gamberro que es pot incloure en la línia d’Arquíloc, François Villon o Bertolt Brecht. Per cert, us acabe d’esmentar alguns dels meus poetes preferits.

La poesia de Guillem de Berguedà està publicada per Quaderns Crema en un volum a cura de Martí de Riquer (Les poesies del trobador Guillem de Berguedà. Text, traducció, introducció i notes per Martí de Riquer.) Una altra referència per a aquest poeta: el 2003, Francesc Ribera, Titot, el cantant del grup Brams va editar un CD doble dedicat a Guillem de Berguedà (Guillem de Berguedà. Obra completa musicada.) Podeu sentir-ne la Cançoneta lleu i plana.

En aquest vídeo de TV3 Francesc Ribera presenta i comenta la seua musicació de Guillem de Berguedà:


Per acabar, voldria recomanar-vos Els trobadors, una pàgina web molt completa i molt útil.



2 comentaris:

  1. Gràcies per pensar i dir que la meva pàgina pot resultar útil. De fet l'hauria de modificar una mica, però ja saps què passa amb les coses que es donen per acabades en un moment determinat: fa mandra tornar-hi.

    Et vaig llegint, encara que sigui silenciós.

    ResponElimina
  2. Gràcies pel teu comentari. Voldria afegir-hi també que, a més d'útil i completa, és una de les millors pàgines web que conec dedicades a un tema de literatura medieval. Professors i alumnes de literatura catalana farien bé d'aprofitar-la.

    ResponElimina