Vittorio Gassman i Roberto Benigni reciten el cant I de l’Infern

A classe, hem començat aquesta setmana la lectura i el comentari de l’Infern de Dante. N’hem fet la lectura a l’aula, en veu alta, en la traducció de Joan Francesc Mira. Els passatges més importants i memorables els hem llegit també en italià. No és tan difícil.

Després d’acabar el comentari ens hem permés el luxe de veure i sentir el gran Vittorio Gassman recitant  el cant I de l’Infern. I encara hem tingut temps i ganes per comparar la seua recitació amb la d’un altre actor italià, Roberto Benigni.

En la dècada dels 90 Gassman va filmar una sèrie d’episodis per a la RAI recitant i presentant diversos cants de la Divina Comèdia que van obtenir un èxit enorme d’audiència. Alguns d’aquests episodis van arribar a ser seguits per més d’onze milions de teleespectadors. Roberto Benigni, per la seua banda, ha fet diverses gires per ciutats italianes recitant Dante. En el vídeo que vam veure a classe recita aquest primer cant en una plaça enorme, crec que a Florència, plena de gom a gom d’un públic entusiasta. Res a veure amb les lectures maratonianes que a Espanya de vegades es fan del Quijote. Que no escolta ningú ni interessen a ningú. A Itàlia, Dante és un clàssic viu.

Val la pena de comparar les recitacions de Gassman i Benigni. La de Gassman és una recitació d’actor, una interpretació dramatitzada i deliberadament expressiva. La de Beningni, en canvi, és molt més sòbria. Es limita, i això és molt, a dir el text. Són dues aproximacions molt diferents. Als alumnes els ha agradat més la de Gassman.

Vittorio Gassman recita el cant I de l’Infern (1ª part):

Vittorio Gassman recita el cant I de l’Infern (2ª part):

Roberto Benigni recita el cant I de l’Infern:

Nel mezzo del cammin di nostra vita

Nel mezzo del cammin di nostra vita

mi ritrovai per una selva oscura,

ché la diritta via era smarrita.

Josep Maria de Sagarra, en el seu comentari del primer cant de l’Infern, escrivia que “encara que no siguin moltes les persones que posseeixin de cap a cap la divina comèdia, com una arma espiritual completament coneguda i digerida, són escassíssims aquells que, partint d’una mitjana cultura, no sàpiguen de cor els tres primers versos del poema. Aquests tres compassos magnífics que volen dir tantes coses, i en els quals es troba la clau del perquè de tota l’obra”.

Sense cap preàmbul, amb l’energia, la franquesa i la precisió tan característiques de Dante, el lector es troba des d’aquests versos inicials immers en una ràpida successió de sentiments, en un tumult d’experiència, en una crisi de l’ànima que és alhora un final i un començament.

Quin és el mezzo del cammin di nostra vita? Segons declara el mateix Dante en el Convivio, la “nostra vita procede ad immagine d’arco, montando e discendendo” i “il punto sommo do questo arco, nelli perfettamente naturati, è nel trentacinquesimo anno”. Els trenta-cinc anys correspondrien, per tant, al moment de plenitud de les facultats humanes. Paradoxalment és justament en aquesta edat de culminació i de maduresa quan Dante sent que el terra li falla sota els peus. Hi té a veure, potser, que el mezzo se situa en el punt més alt d’un arc, no enmig d’una línia recta, de manera que la culminació és també el començament de la decadència. Hi ha, però, un fet més decisiu: el mezzo del cammin  de la vida de Dante coincideix amb el seu exili de Florència, que va partir la seua vida en dos. Aquest trencament biogràfic, inevitablement, va comportar un trasbalsament moral, un replantejament de la direcció i del sentit de la seua vida. 

El tercet inicial sintetitza, alhora, l’experiència de perdre’s i de retrobar-se. El mi ritrovai del segon vers assenyala el desvetllament sobtat de la consciència. Fins aleshores havia viscut ensonyat, tant’era pien di sonno a quel punto, dirà uns versos més avall. El primer pas per a la salvació de Dante va ser adonar-se de la condició de vici i ignorància, la selva oscura en què havia caigut. El seu intent de pujar a la muntanya, vestite già de’ raggi del pianeta,   representa l’aspiració esperançada d’una vida millor, i inicia el moviment de la foscor a la llum que recorre tot el poema.

Al mateix temps, el nostra vita del primer vers atorga a l’experiència intensament personal de Dante  un caràcter genèric. De fet, aquest motiu de la crisi individual, de l’ensorrament d’un món i d’una identitat personals, el retrobarem en moltes obres fonamentals de la literatura universal, com ara La mort d’Ivan Ílitx de Tolstoi, o El procés  de Kafka, o La mort a Venècia de Mann.

Quina és la diritta via? Quina és la vida recta, la vida correcta? Com s’ha de viure? Els comentadors de la Divina Comèdia fan referència a la vida que s’allunya del vici i de la ignorància, de la selva oscura. Però Dante no en concreta el significat, i el vers ressona per al lector ple de suggestió.

Una reunió de professors

Dijous passat hi va haver una reunió de coordinació de l’assignatura de literatura universal a la facultat de filologia de la Universitat de València. El coordinador, Ricardo Rodrigo, va presentar i  comentar els resultats acadèmics d’aquesta assignatura en les PAU de juny i setembre, que han estat bons en línies generals.

I van començar a intervenir els professors. De seguida allò va semblar, més que una reunió de professors, una reunió d’alumnes, en el mal sentit de la paraula. I que em perdonen els alumnes. Una i altra vegada, amb una persistència digna de millor causa, molts professors insistien que el coordinador facilitara una bateria de preguntes  per als diferents temes que podien eixir en l’examen i, de pas, algun model d’examen resolt. Es feia referència a l’angoixa i a la inseguretat metafísiques que provoca no saber quin tipus de preguntes pot eixir en l’examen.

D’una manera o altra, reiteredament, el que molts professors plantejaven, en una mena de regressió infantil, era la pregunta predilecta dels alumnes: què va per a l’examen? Què es preguntarà? I com serà la pregunta? El que té de curiós el cas és que els alumnes que s’han examinat en les passades convocatòries no han tingut cap problema ni amb les preguntes, ni amb l’examen ni amb res. La majoria han aprovat i han tret bona nota. Deuen ser tots molt llestos.

Passades les set de la vesprada,  i en vista de la fastigosa obsessió per l’examen de la selectivitat, me’n vaig anar. A l’endemà un company em va dir que encara van estar-se prop d’una hora pegant voltes al nano. Què va per a l’examen? Què va per a l’examen?

Adéu als clàssics grecs i llatins

Demà començarem la Divina Comèdia i direm adéu, per tant, als clàssics grecs i llatins. La veritat és que  no puc evitar de sentir una certa recança. Hi ha tants autors que valen la pena i que ni tan sols hem esmentat! Hi ha, d’entrada, els poetes, com ara Arquíloc, Safo  o Píndar, en la literatura grega; o Lucreci, Marcial i Catul en la llatina. (En el web de Mag Poesia podeu llegir una petita selecció de poesia llatina). De la naturalesa de les coses  de Lucreci és una obra comparable a la Divina Comèdia  per la voluntat de donar una visió completa del món. És el clàssic per antonomàsia de la poesia de la ciència, una de les vies de la literatura que, incomprensiblement,  ha tingut menys seguidors.

Lucreci, De rerum natura / / Aquest elegant manuscrit del poema filosòfic de Lucreci, copiat per un frare agustí d'un Papa, és un exemple de l'interès del Renaixement pels tractats antics sobre la naturalesa. L'obra, escrita al segle I aC, conté una de les principals exposicions de l’atomisme antic. El poema era poc conegut a l’edat mitjana i el seu autor menyspreat per ateu i boig, però després del descobriment d’un manuscrit a principis del 1417 per l’humanista i secretari papal Poggio Bracciolini, va circular àmpliament a Itàlia.  Aquesta és una de les nombroses còpies que es van fer en aquell moment. L'escut d'armes de Sixt IV apareix en aquesta pàgina.

I hi ha també, i sobretot, els historiadors: la Història  d’Heròdot,  la Història de la guerra del Peloponès  de Tucídides,  les Vides paral·leles  de Plutarc, que vaig llegir en la traducció de Riba quan era adolescent,  Els deu mil de Xenofont, en què es narra la fugida de Pèrsia de 10 000 mercenaris grecs amb aquell passatge tan emocionant, quan albiren el mar entre les muntanyes i, amb això, la seua salvació, perquè el mar significava colònies gregues i, per tant, protecció i allunyament de la guerra:

“Quan els capdavanters assoliren el cim del mont, es produí una gran cridòria. En sentir-ho, Xenofont i la gent de reraguarda van creure que els atacaven pel front uns altres enemics, car eren encalçats per darrere per habitants de la regió incendiada [...] Com que la cridadissa creixia i s’acostava, i a mesura que la gent s’apropava corria vers els qui no deixaven de cridar, i els crits es feien més grans com més gent era, Xenofont va creure que passava quelcom d’important. Pujant a cavall i prenent Lici i els seus genets, es llança a portar socors. I aviat senten els soldats que criden:"El mar, el mar!", i que s’ho transmeten els uns als altres. Llavors tothom va córrer, fins i tot la reraguarda, hom arriava també les atzembles i els cavalls. Quan tots van arribar al cim, llavors estrategs i lòcags s'abraçaven els uns als altres, tots plorant. I de sobte -qui sap qui en va donar l'ordre- els soldats portaren pedres i aixecaren un gran túmul.”

En la historiografia llatina, a més de Titus Livi, tenim les xafarderies de les Vides dels dotze cèsars  de Suetoni, tan divertides. I, sobretot, Tàcit. Òbric a l’atzar un volum dels Annals  i llegesc aquest fragment que hi tinc subratllat:

“Hom deia que Subri Flavus havia pres la sobtada decisió d’atacar Neró mentre cantava a l’escena o quan, durant l’incendi del seu palau, corria d’ací i d’allà de nit, sense escorta. Aquí la circumstància de la solitud, allí la concurrència mateixa, meravellós testimoni de tan alta proesa, havien agullonat el seu ànim, però el n’havia retingut el deler de la impunitat, oposat sempre als grans propòsits.”

En una altra pàgina, m’hi trobe senyalada aquesta sentència: “Aquest, sense provocar l’enemic i sense ésser-ne atacat, imposà l’honrós nom de pau a una indolent inacció.” I en una altra encara, aquesta: “No seria escaient de donar el nom de batalla arrengada o de combat a un encontre en què uns vagabunds mig armats foren occits, sense efusió de sang nostra.”

La concisió i l’energia de l’estil de Tàcit fa temps que m’obsessionen. Cap lector no pot restar insensible a l’efecte d’aquest estil, que, per a Lionel Trilling, és una conseqüència de la passió i l’objectivitat amb què Tàcit veia alhora els esdeveniments. Odiava la Roma dels emperadors, però no tenia cap esperança en el retorn de la república. Com més examinava la seua època, més desesperava de veure complert el seu ideal, i més l’estimava. Trilling el compara a Proust, per la capacitat de crear figures meravelloses com la de l’emperador Tiberi. I també a Flaubert, perquè l’interés de Tàcit per la història no és polític, sinó moral, com en L’educació sentimental.

L’estil de Tàcit es caracteritza per l’ús de frases curtes i concentrades, unides per juxtaposició, mitjançant la supressió de tota conjunció copulativa, condensades en els passatges més importants en una sentència emfàtica. Aquest estil tallat, tens i ràpid, es manifesta també en la supressió dels verbs en les descripcions. D’altres vegades, en canvi, Tàcit allarga la frase. Quan sembla que ja estiga acabada, i quan realment podria estar-ho, hi afegeix una nova idea, i una altra encara, i una altra.

Adéu als clàssics grecollatins, de tota manera. O fins aviat, perquè els llibres sempre ens esperen. Sempre podrem començar-los o tornar-hi i reprendre’ls. Encara que això, en bona mesura, no deixa de ser una il·lusió. Els llibres, com les oportunitats, també passen de llarg. Però vinga, no ens posem tristos. Demà  serem a l’Infern!