Adéu als clàssics grecs i llatins

Demà començarem la Divina Comèdia i direm adéu, per tant, als clàssics grecs i llatins. La veritat és que  no puc evitar de sentir una certa recança. Hi ha tants autors que valen la pena i que ni tan sols hem esmentat! Hi ha, d’entrada, els poetes, com ara Arquíloc, Safo  o Píndar, en la literatura grega; o Lucreci, Marcial i Catul en la llatina. (En el web de Mag Poesia podeu llegir una petita selecció de poesia llatina). De la naturalesa de les coses  de Lucreci és una obra comparable a la Divina Comèdia  per la voluntat de donar una visió completa del món. És el clàssic per antonomàsia de la poesia de la ciència, una de les vies de la literatura que, incomprensiblement,  ha tingut menys seguidors.

Lucreci, De rerum natura / / Aquest elegant manuscrit del poema filosòfic de Lucreci, copiat per un frare agustí d'un Papa, és un exemple de l'interès del Renaixement pels tractats antics sobre la naturalesa. L'obra, escrita al segle I aC, conté una de les principals exposicions de l’atomisme antic. El poema era poc conegut a l’edat mitjana i el seu autor menyspreat per ateu i boig, però després del descobriment d’un manuscrit a principis del 1417 per l’humanista i secretari papal Poggio Bracciolini, va circular àmpliament a Itàlia.  Aquesta és una de les nombroses còpies que es van fer en aquell moment. L'escut d'armes de Sixt IV apareix en aquesta pàgina.

I hi ha també, i sobretot, els historiadors: la Història  d’Heròdot,  la Història de la guerra del Peloponès  de Tucídides,  les Vides paral·leles  de Plutarc, que vaig llegir en la traducció de Riba quan era adolescent,  Els deu mil de Xenofont, en què es narra la fugida de Pèrsia de 10 000 mercenaris grecs amb aquell passatge tan emocionant, quan albiren el mar entre les muntanyes i, amb això, la seua salvació, perquè el mar significava colònies gregues i, per tant, protecció i allunyament de la guerra:

“Quan els capdavanters assoliren el cim del mont, es produí una gran cridòria. En sentir-ho, Xenofont i la gent de reraguarda van creure que els atacaven pel front uns altres enemics, car eren encalçats per darrere per habitants de la regió incendiada [...] Com que la cridadissa creixia i s’acostava, i a mesura que la gent s’apropava corria vers els qui no deixaven de cridar, i els crits es feien més grans com més gent era, Xenofont va creure que passava quelcom d’important. Pujant a cavall i prenent Lici i els seus genets, es llança a portar socors. I aviat senten els soldats que criden:"El mar, el mar!", i que s’ho transmeten els uns als altres. Llavors tothom va córrer, fins i tot la reraguarda, hom arriava també les atzembles i els cavalls. Quan tots van arribar al cim, llavors estrategs i lòcags s'abraçaven els uns als altres, tots plorant. I de sobte -qui sap qui en va donar l'ordre- els soldats portaren pedres i aixecaren un gran túmul.”

En la historiografia llatina, a més de Titus Livi, tenim les xafarderies de les Vides dels dotze cèsars  de Suetoni, tan divertides. I, sobretot, Tàcit. Òbric a l’atzar un volum dels Annals  i llegesc aquest fragment que hi tinc subratllat:

“Hom deia que Subri Flavus havia pres la sobtada decisió d’atacar Neró mentre cantava a l’escena o quan, durant l’incendi del seu palau, corria d’ací i d’allà de nit, sense escorta. Aquí la circumstància de la solitud, allí la concurrència mateixa, meravellós testimoni de tan alta proesa, havien agullonat el seu ànim, però el n’havia retingut el deler de la impunitat, oposat sempre als grans propòsits.”

En una altra pàgina, m’hi trobe senyalada aquesta sentència: “Aquest, sense provocar l’enemic i sense ésser-ne atacat, imposà l’honrós nom de pau a una indolent inacció.” I en una altra encara, aquesta: “No seria escaient de donar el nom de batalla arrengada o de combat a un encontre en què uns vagabunds mig armats foren occits, sense efusió de sang nostra.”

La concisió i l’energia de l’estil de Tàcit fa temps que m’obsessionen. Cap lector no pot restar insensible a l’efecte d’aquest estil, que, per a Lionel Trilling, és una conseqüència de la passió i l’objectivitat amb què Tàcit veia alhora els esdeveniments. Odiava la Roma dels emperadors, però no tenia cap esperança en el retorn de la república. Com més examinava la seua època, més desesperava de veure complert el seu ideal, i més l’estimava. Trilling el compara a Proust, per la capacitat de crear figures meravelloses com la de l’emperador Tiberi. I també a Flaubert, perquè l’interés de Tàcit per la història no és polític, sinó moral, com en L’educació sentimental.

L’estil de Tàcit es caracteritza per l’ús de frases curtes i concentrades, unides per juxtaposició, mitjançant la supressió de tota conjunció copulativa, condensades en els passatges més importants en una sentència emfàtica. Aquest estil tallat, tens i ràpid, es manifesta també en la supressió dels verbs en les descripcions. D’altres vegades, en canvi, Tàcit allarga la frase. Quan sembla que ja estiga acabada, i quan realment podria estar-ho, hi afegeix una nova idea, i una altra encara, i una altra.

Adéu als clàssics grecollatins, de tota manera. O fins aviat, perquè els llibres sempre ens esperen. Sempre podrem començar-los o tornar-hi i reprendre’ls. Encara que això, en bona mesura, no deixa de ser una il·lusió. Els llibres, com les oportunitats, també passen de llarg. Però vinga, no ens posem tristos. Demà  serem a l’Infern!