La dilació de Hamlet

Perplexitats sobre Hamlet: quina edat té realment? Està enamorat d’Ofèlia o no? I, sobretot: quina és la causa de la seua dilació?

W.H. Auden, en Trabajos de amor dispersos. Conferencias sobre Shakespeare, afirma que Hamlet no està ben integrat en l’obra i que manca de la motivació adequada. La clau per a entendre’l com a personatge és que és un actor. Sense fe en Déu ni en ell mateix, Hamlet només pot “actuar”, és a dir, jugar amb les possibilitats. Auden afegeix que per aquesta raó ningú no ha aconseguit interpretar Hamlet sense semblar ridícul. Per la seua pròpia naturalesa, el paper de Hamlet no pot ser interpretat per un actor, perquè un actor és capaç de representar-ho tot, excepte un actor: ningú no pot actuar de si mateix, només es pot ser un mateix.

Josep Iborra, en l’assaig reproduït en l’entrada anterior, insisteix també, des d’un altre punt de vista, en aquest caràcter de comediant de Hamlet.

Pel que fa a la dilació de Hamlet, hi ha, és clar, les dificultats externes, però no sembla que siguen massa poderoses. Les veritables dificultats sembla que són les internes: els escrúpols morals, els dubtes, una mena d’apatia… Per a Coleridge i Schlegel, la causa de la irresolució de Hamlet era l’excés d’especulació o de reflexió mental: Hamlet es perd en els laberints del pensament. El crític anglès A.C. Bradley, però, va remarcar que en realitat la causa de la dilació de Hamlet és un estat de profunda melancolia. La reflexió excessiva no seria la causa d’aquesta melancolia, sinó un dels seus símptomes, juntament amb d’altres com ara la inestabilitat nerviosa, els canvis sobtats d’humor, la mateixa apatia o la incapacitat de comprendre per què no actua.

Hamlet no venja la mort de son pare perquè “la seva raó està malalta”. L’horror d’una humanitat condemnada a la mort i a la descomposició ha desintegrat la seua ment. La fragilitat de les convencions i dels afectes humans, representats pel matrimoni de la mare amb el seu oncle, l’enfonsen en un estat ple d’amargor i de cinisme.

Es podria parlar de nihilisme? Molts crítics han caracteritzat com a nihilistes algunes de les grans figures de les tragèdies de Shakespeare, sobretot Emund, en King Lear, que per a Harold Bloom “és possible que siga la primera figura de la literatura a manifestar les qualitats que posseeixen nihilistes dostoievskians com Svidrigailov en Crim i càstig i Stavrogin en Dimonis”. És cert que, deixant de banda personatges concrets, les tragèdies de Shakespeare no neguen els principis morals de la seua societat. Però tampoc no se’n pot extreure cap lliçó. Hi trobem una interrogació radical, apassionada i dramàtica, sobre l’existència humana; la resposta, si n’hi ha, sembla que ens aboca al buit i al no res. Si de cas, s’assenyala com és de precari el lloc de l’home en la terra, que enganyosos els seus hàbits tranquils i ordenats i la seua parla prosaica. En qualsevol moment, tot això es pot capgirar i el món tornar al caos. Al final de Hamlet Fortimbràs restaura l’ordre, però mentrestant s’ha demostrat com és de fràgil la civilització humana.

Kenneth Clark, en el seu llibre Civilización, va destacar que Shakespeare deu haver estat el primer, i potser l’últim poeta autènticament gran mancat de fe religiosa. Ni tan sols té una confiança humanista en l’home:

“En contrast amb la invocació d’Alberti, que es va dirigir a l’home en aquests termes: «A tu ha estat concedit un cos més graciós que el dels altres animals, a tu la facultat de fer moviments aptes i diversos, a tu sentits agudíssims i delicats, a tu enginy, raó i memòria com un déu immortal», tenim el sol·liloqui de Hamlet:

I jo us diré per què, i anticipant-me evitaré que m'ho hagueu de revelar, i el pacte de secret que heu fet amb el rei i la reina quedarà intacte. Des de fa un temps-la causa no la sé-he perdut tota l'alegria i he abandonat totes les ocupacions habituals; i pesa tant, això, en el meu estat d'ànim, que aquesta obra magnífica que és la terra em sembla un promontori estèril, i l'aire, aquest esplèndid baldaquí, fixeu-vos, aquest bell firmament que hi ha sobre nosaltres, aquest sostre majestàtic guarnit de foc daurat, em sembla com si no fos més que una concentració nociva de vapors pestilents. Quina obra mestra, l'home! Que noble en la raó, que infinit en facultats, que expressiu i admirable en la forma i en els moviments, com s'assembla a un àngel en l'acció i a un déu en la intelligència: la bellesa del món, el parangó dels animals ... I tanmateix, per mi, ¿què és aquesta quinta essència de la pols? L'home no m'atrau en absolut... i la dona tampoc, per molt que el vostre somriure ho insinuï.

(Hamlet, II, 2. Traducció de Joan Sellent.)

Hi ha hagut grans pessimistes des d’aleshores: Leopardi, Baudelaire; però, quin altre ha sentit amb tanta força l’absoluta falta de sentit de la vida humana?

L’endemà i l’endemà i l’endemà

pugen poc a poquet, dia per dia,

fins arribar a la síl·laba darrera

del que es recorda. I tots nostres ahirs

han fet de llum per a un grapat de folls

en el camí que du cap a la cendra.

Apaga’t, consumeix-te, curta flama!

La vida és sols una ombra passatgera,

un trist comediant que gasta fums

i s’escalfa damunt de l’escenari

una hora, i no se’l sent piular mai més.

Una història que ve a contar un beneit

inflada de soroll i ferotgia,

que al capdavall no significa res.

(Macbeth, V, 5. Traducció de Josep Maria de Sagarra.)

Que impensable abans del trencament de la cristiandat, del tràgic esquinçament que va seguir la Reforma; i, no obstant això, jo sent que l’esperit humà ha conquerit una nova grandesa en atrevir-se a plantar cara a aquest buit.”