Paraules per a Josep Iborra
No ho volíem creure o no ho volíem pensar, i ara som ací per acompanyar la teua esposa Joana, els teus fills Enric, Maria Eugènia i Joaquim, així com Aurora, Begonya i els teus néts i el teu germà Julià, totes les teues persones volgudes, all (your) pretty ones, podríem dir recordant un dels personatges del teu, i del nostre, admirat Shakespeare.
Tots reunits per acompanyar i per acompanyar-nos en aquest darrer adéu que et dediquem, Josep. En el meu cas –ja saps-, són més de cinquanta anys des que et vaig conèixer. No és fàcil parlar en aquests moments de l’amic pel qual, a més de l’afecte, sempre vaig sentir un respecte profund. Perquè, Josep –potser pensaràs que està mal que ho diga-, eres, ets, un savi: narrador, crític, assagista... i mestre sobretot, un maître à penser; i no puc deixar de pensar en l’aforisme fusterià: “Benaventurats els qui han tingut un mestre –maître à penser, s’entén-, perquè ells podran renegar-lo.”
Jo he tingut un mestre: ho puc dir ben alt, com ho poden dir molts dels qui et van conèixer; però no ens vas donar suficients motius i arguments per renegar-te, perquè els teus coneixements i la teua saviesa sempre es van mostrar suaument, sense imposicions ni estridències, sense pedanteries, fruit de les converses amables i les reflexions profundes, no gens acadèmiques venturosament, del teu esperit subtilment escèptic, ben sovint davant d’una tassa de cafè. Mestre i amic, una simbiosi no gens fàcil, que tu sempre sabies rubricar amb una exquisida dolçor i una congènita bonhomia.
Una de les persones més sàvies i lúcides que he conegut. De la mateixa generació de Joan Fuster, de la seua mateixa estirp intel·lectual. Junt amb Fuster i Estellés, has estat creador de l’autèntica modernitat literària d’aquest país. Les teues narracions en Paràboles i prou, els teus petits assaigs publicats a “Raixa” ens mostraven una sensibilitat literària més pròpia d’un intel·lectual de la culta Europa que no de la trista, esperpèntica i macabra Espanya, creada i imposada pel feixisme i la dreta més reaccionària.
Igual que tots els teus companys entre els quals vull incloure’m, has format part d’una de les generacions més maltractades per la història recent, pel franquisme i per una anomenada transició que ara més que mai se’ns revela com una traïció i una estafa al poble. I a pesar de totes les dificultats, les col·lectives i les individuals, te’n vas saber sortir amb la teua perseverança, callada ben sovint. Els teus articles de crítica i reflexió literàries en són una bella i eloqüent mostra; i els teus llibres Paràboles i prou, Fuster portàtil, la Trinxera literària, Inflexions i Breviari d’un bizantí. Fa molts pocs dies parlàvem sobre l’assaig un bon amic comú i jo i vam voler plantejar-nos qui era el millor assagista del PaÍs Valencià. Tots dos arribàrem a la mateixa resposta: tu, Josep; al mateix nivell de Joan Fuster, potser no més, però tampoc menys. Probablement, ell més contundent i càustic; i tu més cerebral i elegant, més a prop del que volem entendre com assaig humanista o filosòfic.
Anit, en l’acte de presentació a Dénia de l’últim número de la revista L’Aiguadolç i la posterior lectura per la meua part d’uns poemes del llibre Solatge, vaig sentir novament la punxada i l’esgarrifança de la teua desaparició, que ja coneixia des de les primeres hores del matí, i gairebé de manera inconscient vaig dedicar en públic, a la teua memòria, el poema que estava llegint. He recordat després -i les he comprés íntimament-, aquelles paraules del carter de Neruda quan deia que la poesia no era de qui l’escrivia sinó de qui la necessitava. Tu no la necessites, n’estic segur; però jo sí: la necessitava ahir amb urgència per tal d’oferir-te-la. Un present ben humil, ja ho sé, però la darrera vegada que et vaig veure a la porta de la filmoteca amb Joana, la teua companya de tota la vida, em vas dir que et devia el meu darrer llibre de poemes, que no te l’havia donat. Vaig pensar que t’enganyaves. Ara ja no n’estic tan segur. Et deixe ací, definitivament ara, aquell poema que vaig llegir a Dènia:
retrat del poeta als
seixanta anys
A la memòria de Josep Iborra
(variacions sobre uns versos de
Francesc Parcerisas,
i un record de Joseph Brodsky)
És així que vindrà la llum al teu encontre
per camins sense espera? O és un somni,
un bé sense mesura, dolç com un llarg oblit,
Flonja la cabellera, t'adorms en el seu pit,
abandonant la mà,
fruint amb aquest do que us eternitza.
Fa temps que nit i dia et persegueixen,
sense poder tocar-te definitivament:
la sang flueix per quatre canonades
i s'han glaçat els vents d'antics auguris.
Ara tens seixanta anys:
són altes les muntanyes que et circumden;
serpegen els camins entre botges i espígol.
Neva sobre els teus ulls, sobre la teua boca.
Encara panteixant, dibuixes llunyanies,
mots que s'obrin com crits o com roselles,
nits que es donen la mà,
amb plenitud de llunes i maragdes.
Jaume Pérez Montaner
València 25 de febrer de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada