5.2. L’esperit de l’avantguarda. El surrealisme

Els últims dies abans de les vacances de Pasqua, i després d’acabar amb Les flors del mal, vaig donar a corre-cuita els temes 5.2. L’esperit d’avantguarda. El surrealisme i 5.3. Reacció contra el teatre clàssic. Teatre èpic i de l’absurd. Així, quan tornem, podrem començar de seguida amb el comentari de La metamorfosi de Kafka. No sé si tindrem temps per a dir quatre vaguetats sobre els altres autors fonamentals de la narrativa del segle xx. Quin desastre! El fet és que en segon de batxillerat no queda ni un mes de classe i amb un ambient que n’hi ha per pegar a córrer: els alumnes sufocats, amb el rostre desencaixat davant la proximitat del papu de la selectivitat, tots els dies amb un examen o altre, i els professors tocant la trompeta per fer saber a tothom que si no acaben la seua programació es produirà una catàstrofe de proporcions còsmiques. No, no exagere.

Estaria bé que la coordinació universitària de l’assignatura de literatura universal reconsiderés l’obligació de donar 21 ítems teòrics sobre literatura universal. El comentari dels llibres de lectura dóna un resultat òptim, però aquests ítems de la programació fan més nosa que servei. Per a mi el curs de literatura universal de 2n de batxillerat hauria de consistir únicament en la lectura i comentari, en l’aula, d’una sèrie de llibres i de textos. I sobre la marxa ja aniríem explicant el que fes falta i donant les referències pertinents. Deixem-ho córrer.

Kandinsky, Composició X. 1939

De moment, ací teniu el tema 5.2. L’esperit d’avantguarda. El surrealisme. M’he limitat a reproduir les pàgines dedicades a les avantguardes que vaig escriure per al llibre de text Valencià: llengua i literatura. 2n batxillerat de l’editorial Oxford. El tema de les avantguardes literàries és un altre aspecte de la història de la literatura que m’agradaria aprofundir i estudiar de veres.

En les poques classes que li vaig dedicar a penes vaig parlar de literatura. Les avantguardes han estat importants i interessants en les arts plàstiques, en l’arquitectura i en la música. En literatura, els resultats han estat més aviat magres. Segurament és inevitable que siga així: la pintura i la música poden dur a terme una experimentació radical en el pla formal. La literatura, que opera amb paraules, ho té més difícil. Les  paraules no poden evitar arrossegar el seu significat, que és històric en gran part, i això dificulta o impedeix la ruptura que pretén l’avantguarda.

Cap problema. Em vaig dedicar a parlar de música i amb l’excusa vam sentir alguna peça breu de Schoenberg, de Webern i de Scelsi com a il·lustració. No em vaig atrevir a posar-los res de Boulez, però tot arribarà. També vam projectar una selecció de pintura cubista i surrealista.

Pel que fa al surrealisme, que va ser el moviment d’avantguarda més consistent des del punt de vista literari, vam veure Un chien andalou i vam llegir alguns textos de Salvador Dalí que, com a mínim, tenen gràcia. L’obra literària de Salvador Dalí val la pena. Llegiu, si podeu, La vida secreta de Salvador Dalí.

Per a tancar aquesta entrada, us propose l’audició del primer moviment dels Quattro pezzi per a orchestra de Giacinto Scelsi, que vam sentir en classe: