Baudelaire i la modernitat literària

L’any 1857 té un valor simbòlic en la història de la literatura europea: aquell any van ser processades judicialment, acusades d’obscenitat i immoralitat, Madame Bovary i Les flors del mal. Flaubert en va ser absolt, però Baudelaire i el seu editor no van tenir tanta sort: van ser obligats a pagar una multa i a suprimir sis poemes de l’edició del llibre.

El conflicte entre l’escriptor i la societat burgesa, que van viure tant Flaubert com Baudelaire, es va traduir en una nova literatura, la de la modernitat. Amb l’obra de Baudelaire s’inicia el que s’ha reconegut com a poesia moderna, caracteritzada per un context temàtic nou, expressat per mitjà d’unes noves tècniques poètiques i centrat en l’experiència de la vida urbana.

La poesia de Baudelaire, no obstant això, manté encara categories i procediments romàntics. Alguns dels poemes més coneguts de Les flors del mal, com ara L’albatros i Benedicció, expressen la idea tradicionalment romàntica del poeta com a vident i com a ésser inadaptat a les lleis comunes de la societat. En uns altres poemes, per contra, com en Una carronya, Baudelaire adopta actituds deliberadament antirromàntiques: les invocacions a l’estimada ­­­­—“estrella dels meus ulls, oh sol de la natura,/ tu, àngel meu, la meva passió!”— resulten grotesques en recordar-li que un dia serà una “pútrida infecció”. Però Baudelaire se separa del romanticisme, sobretot, perquè per a ell el poema és resultat d’un treball meticulós i premeditat, no d’una il·luminació. La influència dels escrits teòrics de Poe va ser decisiva en aquest punt.

Baudelaire va concebre per primera vegada la noció d’una naturalesa particular de la poesia, que ja no seria efusió sentimental ni didactisme filosòfic a partir d’una realitat donada a priori, sinó intuïció i suggestió. La veritable funció de la poesia per a Baudelaire era la imaginació, considerada, en paraules de Gaëtan Picon, no com “la capacitat d’inventar mons ficticis, sinó com la descoberta d’una suprarealitat que existeix al món, però que només es deixa veure a una potència particular de l’esperit, capaç de percebre el món no tal com apareix, sinó tal com el revelen, en la seua profunditat emocionant i en la seua tenebrosa unitat, les analogies imprevistes de les sensacions entre elles i la corresponddència més profunda encara de la sensibilitat i l’espiritualitat”. El poema Correspondències adquireix un caràcter programàtic d’aquesta nova concepció poètica:

Com llargs ressons que de lluny es confonen

En una tenebrosa i profunda unitat,

Tan vasta com la nit i com la claredat,

Els sons, els perfums i els colors es responen.

Ara bé, la imaginació és imaginació d’aquest món, i aquesta característica enllaça amb el tema de la modernitat expressada en la concepció de la metròpoli com a objecte artístic. La naturalesa, que havia estat el fonament de la producció artística anterior, és substituïda per una nova naturalesa, la gran ciutat, que imposa l’instant i la multitud com a formes del temps i de l’espai. A diferència de la poesia tradicional que es basava en la bellesa serena del món natural per a expressar les emocions, Baudelaire va sentir que la poesia moderna havia d’evocar els aspectes artificials i paradoxals de la vida. Contra les regles i el bon gust, calia capbussar-se "au fons de l'inconnu por trouver du  nouveau".

Constantin Guys, Al bordell

Baudelaire va exposar aquestes idees en diversos escrits. Un dels més importants és Le Peintre de la vie moderne, assaig crític sobre el dibuixant Constantin Guys. En aquest text Baudelaire contraposa a la bellesa general, “expressada pels poetes i els artistes clàssics”, “la bellesa particular, la bellesa de circumstàncies i el tret de costums”, reivindicant una teoria racional i històrica de la bellesa, en oposició a la teoria de la bellesa única i absoluta pròpia de l’art acadèmic: “Malament qui estudia en l’antiguitat únicament l’art pur, la lògica, el mètode general. i abandona el valor i els privilegis proporcionats per la circumstància. Perquè gairebé tota la nostra originalitat ve de l’empremta que el temps imprimeix a les nostres sensacions.”

En aquest mateix assaig Baudelaire va definir la modernitat com  “el que és transitori, fugitiu, contingent, la meitat de l’art; l’altra meitat és el que és etern i immutable.”

Baudelaire reivindicarà també, contra la tradició artística, l’anormalitat, la dissonància, la lletjor, que donen misteri i atractiu alhora. Com ell mateix va expressar concisament en un dels seus Fusées, “el que no és lleugerament deforme sembla insensible —d’aquí que la irregularitat, és a dir, el que és inesperat, la sorpresa, l’estranyesa siguen una part essencial i la característica de la bellesa.”

Constantin Guys, A la llotja