La coordinació universitària de l’assignatura de literatura universal va fixar com a llibre de lectura del bloc 5 de la programació, “Crisi finisecular i segle xx. Poesia i teatre”, els poemes de Les flors del mal inclosos en la primera part d’aquest llibre, la que porta per títol Spleen i Ideal. Posteriorment, mostrant una gran sensibilitat davant l’angoixa de professors i alumnes (per aquest ordre), la coordinació va matisar que en l’examen de la selectivitat només podria aparèixer algun d’aquests dotze poemes:
Ja estem tranquils: ara ja sabem què va per a l’examen, la qual cosa, com tothom sap, és l’aspecte més important de l’obra literària de Charles Baudelaire.
Com que jo també vull col·laborar positivament, he pensat de penjar en aquest bloc un comentari per a cada un d’aquests dotze poemes, per si pot ser d’alguna utilitat per als meus alumnes o per als meus col·legues. Clicant en cada un dels poemes de la llista podeu accedir al text del poema, en francès i en la traducció al català de Jordi Llovet, i al text del comentari. De vegades incloc algun vídeo, i alguna il·lustració per a fer bonic. Encara no els tinc tots. A mesura que els vaja penjant, aniré marcant l’enllaç en color blau sobre cada títol.
He d’advertir que més que d’uns comentaris sistemàtics es tracta d’unes notes o apunts. No hi trobareu cap referència a la mètrica, ni a la rima ni a la forma estròfica. Són aspectes que done per suposats: estic segur que els meus alumnes saben què és un sonet i que, com a mínim, tots saben comptar amb els dits les síl·labes d’un vers. És molt divertit. D’altra banda, no crec que aquesta mena d’exercicis aporten res interessant per a la comprensió dels poemes. Una altra cosa seria preguntar-se per la funció d’aquests aspectes formals, com feien els formalistes russos.
Aquestes notes estan basades en els comentaris orals que faig en classe. Per a preparar-los, prenc notes i utilitze el llapis amb profusió per a marcar tot allò que em sembla que va al cor del sentit del text. No seguisc mai cap esquema. M’agrada improvisar en classe, a partir de les observacions i preguntes que plantegen els meus alumnes. M’ajuden molt a entendre millor els textos que els propose.
Pel que fa al cas concret de Baudelaire, la veritat és que resulta fàcil comentar-lo o explicar-lo. El seu estil és clar i precís: clàssic, per tant. La forma dels seus poemes, meticulosa i transparent alhora.
M’han estat molt útils les notes i els comentaris de l’edició de Les fleurs du mal de La Pléiade, a cura de Claude Pichois, i la que va preparar Antoine Adam per a Garnier, publicada en un volum molt bonic enquadernat en tela. Aquesta edició és molt bona i és la que utilitzava mon pare.
El llibre de Walter Benjamin sobre Baudelaire conté observacions molt lúcides i intel·ligents sobre aquest autor i la seua època. Jordi Llovet, en la part que va redactar de Teoría literaria y literatura comparada, comenta breument alguns dels poemes més representatius de Les flors del mal.
Per acabar, propose un joc innocent als meus alumnes i al públic en general: us invite a triar el poema que més us agrade de Les flors del mal i a justificar amb tres o quatre línies la vostra tria, o a esplaiar-vos sobre l’aspecte que vulgueu destacar d’aquest llibre.
Aniré seguint els teus comentaris. M'agrada Baudelaire (i les cançons de Léo Ferré).
ResponEliminaUououo Enric, la primera!
ResponEliminaDoncs els meus poemes preferits pense que són L'enemic i un dels Spleen. El primer m'agrada molt perque és una concepció diferent de la juventut i del seu corromput passat. La comparació en el jardí i en les flors, a banda de ser una metàfora bastant emprada per ell, li trobo cert encant melancòlic. Pot ser per la força visual que té, el imginar una cosa tan viva i tan desitjada per nosaltres els habitants de les ciutats sempre rodejats de murs freds, i per l'originalitat de trobar una relació entre allò bonic i tendre en un ambient penós que ens fa compadeixer del pobre Baudelaire. El pas del temps també apareix en aquest poema, i el fet que aquest poeta es pare a reflexionar en ell i, fins i tot que s'obsesione en ell, em sembla molt interessant, probablement perque es un conflicte existencial al qual sovint li done massa voltes.
D'altra banda, l'Spleen que m'agrada és aquell tan obscur que esmenta la fredor, la foscor, la mort la brutícia... ja saps, el que parla del cor del poeta que s'enfila per les canonades com si fora una despessa. M'agrada prou perque juga altra vegada en la sinestèsia, i transmet l'efecte que pense que vol acosneguir, quasi imaginart-e dins d'aquella boira i sentir l'humitat al cos, amb el soroll de les campanes oxidades al fons.
Raquel J.
El meu poema favorit de Les flors del mal és el de "Sed non satiata". En general, els poemes que més m'agraden són els que parlen de Jeanne Duval, i aquest en concret. L'amor que Baudelaire sent per ella i alhora eixa espècie de por que també està ahí provoca una mescla de sentiments de lo més intrigants.
ResponEliminaSupose que també és un dels meus favorits perquè el puc comparar amb situacions personals quan parla de l'amor que sent per ella i el compara a la millor droga que es pot trobar. I sembla de lo més interessant l'erotisme que emana d'ell al explicar la força de la dona que l'acaba deixant sense forces.
Nina
Jo em quedaria amb L'héautontimorouménos, no està al temari però l'any passat el vaig llegir i de tant en tant torne a llegir-lo. A més, m'agrada molt el significat de la paraula.
ResponEliminaPer cert, Enric, et segueix encara que siga en les ombres..
Un beset.
Marina.
El poema que més m´ha agradat és Correspondències. Em sembla un poema molt sugerent. Sobretot m´ha impressionat l´imatge que crea Baudelaire al voltat del "bosc de símbols"
ResponEliminaTambé m´interessa el concepte de bellesa que té aquest poeta.
Mar Casanova
Veritablement no sé molt bé quin dels molts poemes que n'hi han en triaría com el que més m'agradat, però com que he de triar un, m'he decantat per L'ideal per què en aquest poema podem observar la voluntat de Baudelaire de trobar una nova concepció de bellesa, gens pareguda a la que hi havia fins aleshores ''No seran mai, aquestes noies de vinyeta''(...) Baudelaire busca la bellesa en uns aspectes molt diferents com per exemple el crim, la nit, la foscor perque per a ell en aquestes caracterísitiques és ón es troba el veritable atractiu.
ResponEliminaAna G.
Hola Enric!
ResponEliminaAis, Baudelaire, Baudelaire, Baudelaire... Quines maníes més tendencioses que tenia aquest home, no? Drogues, dones, més drogues, més dones, carronya y coses així.
La veritat és que, en general i sense entrar en aspectes més epecífics, cap poema m'ha desagradat dels que hem llegit a classe. Però, si haguera d'agafar un parell de tots aquests escolleria els següents: "El verí" i "A una dona que passa". Pense en aquests dos poemes i, com que poden ser aplicables a la meva vida, em resulten curiosos.
"A una dona que passa" narra una situació molt usual en la vida de persones que van fixant-se en tothom, com jo sóc. Una mirada fugaç i veus a una persona extraordinariament bella. Una altra, i ja no la divises. L'amor a última vista, quina llàstima, no? Jo crec que la solució a aquest amor és córrer. Ben mirat, quan li tornaràs a vore? N'hi ha com un setanta per cent de possibilitats de que això no ocorrega.
"El verí", en canvi, és un altre assumpte. Les drogues, com conta Baudalaire, que no jo Enric, ( Per cert, què és això de quant val un gintonic Enric? Que jo no pren eixes coses roïnes... Nomes Baudelaire ho fa, clar? Vinga vinga) són una manera d'apropar-se a l'ideal. Però, como tot en aquesta vida, tenen conseqüències negatives. Al igual que les dones. No obstant això, aquest argument és pot i és deu invertir. Els hòmens clar que tenen conseqüències negatives! I, a més a més, a vegades pitjors que les de les dones. Pregunteu-lo a Emma Bovary,a vore que respon? De qualsevol manera, és clar que tot, per a dir si és bò o roí, cal provar-lo.
Maria Aparisi Galan
La veritat és que el poema que més m'ha cridat l'atenció ha sigut "A una dona que passa". Crec que és degut a que jo, que estava acostumada a no trobar-me a ningú pel carrer que no coneguera, en haver d'anar a l'institut a una ciutat relativament gran sempre m'entra una curiositat pareguda a la que Baudelaire descriu a aquest poema.
ResponEliminaI la versió de Léo Ferré de "La invitació al viatge"... no puc deixar de tararejar-la! jajaj És que és tan dolceta i tranquila!
Mati Boix
Tots els poemes de Baudelaire m'han agradat prou, encara que alguns més que altres ("Una carronya" és el que menys, em pareix massa desagradable!). M'ha costat decidir-me, però crec que el que més m'ha cautivat és "Himne a la bellesa". L'ànsia de trobar bellesa en allò quasi satànic em crida l'atenció. Baudelaire excalça una bellesa caracteritzada pel crim, per l'horror i que camina sobre els morts. En tot el poema, el poeta es pregunta si aquesta bellesa, que porta l'aurora però també el crepuscle a la mirada, ve dels astres o de l'abisme. Però al final conclou dient "De Satanàs, de Déu, ¿qué importa? ¿què hi fa, si converteixes el món en menys horror i menys feixuc l'instant?" Aquest final m'agrada molt, ja que afirma que li té igual que siga una bellesa no divina sinó infernal, ja que el que realment importa és que li alegre la vida i li ajude a conseguir l'ideal desitjat.
ResponEliminaTambé m'ha agradat “L'ideal”, el poema XVIII (el de la pàgina 93), sobretot els primers quatre versos en què explica que les dones “de vinyeta”, és a dir, les dones de la societat burgesa, no seran mai les que satisfaran el seu cor. Torna a resaltar que no busca bellesa en les típiques dones perfectes, sinó en un altre model de dona, diferent de la bellesa ordinària. També em crida l'atenció les diverses referències a altres artistes que han “modelat” aquest arquetipus de bellesa alternativa, tant en literatura, com Shakespeare en Lady McBeth o Esquil, com en escultura, amb l'increïble obra de “La Nit”, tallada per Miguel Àngel en la capella dels Mèdici.
Helena Navarro.
Un poema que m'ha agradat molt ha sigut el de ''La invitació al viatge'', on Baudelaire pensa en fugir a Holanda amb la seua estimada. Em pareix un poema molt bonic i sommiador, lluny de la vida obscura i trista de l'autor, que pareix reflexar en un nombre seguit de poemes. M'ha agradat la mescla de sons, imatges i olors del poema.
ResponEliminaAltre aspecte interessant de Baudelaire és la seua concepció de bellesa, el rebuig que fa a la bellesa acadèmica i la possibilitat de traure bellesa del mal, com es pot observar en el propi títol de ''Les fleurs du mal''.
Anna Corella
El poema que pense que més m'agrada és " a una dona que passa" tracta una experiència urbana, ha vist una dona que li agrada però sap que probablement mai la tornarà a vore.
ResponEliminaI això exactament és el que ens passa a nosaltres tots els dies!
Quanta gent passa pel nostre costat al carrer? quanta està al mateix tems esperant a pagar en una tenda?molta, i damunt molta que saps que no vas a tornar a vore. I veus com deixes passar de llarg a persones que podien haver sigut importantíssimes per a tu, saps que estàs deixant passar oportunitats de conèixer i viure. Però és així, no els coneixes i mai sabràs que podria haver passat.
Cristina P.R
Tal volta , l'aspecte que més m'agradat de Les flors del mal és la nova concepció de la belesa que introdueix Baudelaire , resultat d'una tendència deliberada de crear situacions antiromàntiques. La Carronya exemplifica molt bé la meua opinió personal. La bellesa acadèmica es desmorona introduint un nou concepcte de bellesa lligada a la subjectivitat no a un model esàndard; en aquest cas , Baudelaire vincula la bellesa a l'anormalitat, la desintegració , quelcom estrany , ridicultzant al mateix temps que satiritza i critica la bellesa tècnica i perfeccionista de la que n'havia fet ús el romanticisme.
ResponEliminaPotser Baudelaire s'adelantava a la seva època. La societat deuria de prendre aquest home i la seua subjectivitat com a model de referència per derrivar l'esteriotip de dona anorèxica que s'ens imposa diariament , fent ús de la nostra intel·ligència per adonarse'n que la bellesa es troba en la carronya.
Enric soc Blanca Aparisi Galan
ResponEliminaHe llegit molt pocs, per la qual cosa no puc triar-ne cap com a millor, però m'ha agradat el que he comentat El gat. És simple, transparent (sense floritures pedants) i aconsegueix crear la sensació que vol, la d'una cosa que atrau (com la brillantor del metall) però perillosa, afilada (com les urpes del gat).
ResponEliminaCarles Gómez Alemany
Excel·lent treball i excel·lents col·laboracions. Gràcies a tothom.
ResponElimina