Pàgines

diumenge, 22 de maig del 2011

6.2. La novel·la nord-americana: la “Generació perduda”

Hem arribat al final! Qui deia que no? Ja tenim completa la col·lecció de temes de literatura universal, con ilustraciones a todo color. Ací teniu, doncs, el tema 6.2. La novel·la nord-americana: la “Generació perduda”.

Fa ja temps que vaig llegir algunes de les novel·les de Scott Fitzgerald, de Dos Passos i de Hemingway. No estic segur que hi torne. Sí que m’agradaria rellegir Per qui toquen les campanes de Hemingway, una de les millors novel·les que s’han escrit sobre la Guerra Civil. N’hi ha traducció catalana de Jordi Arbonès, publicada per Proa. D’aquesta novel·la m’ha quedat en el record, sobretot, una referència que hi fa Hemingway a València. L’he fullejada, i m’ha sorprès la fixació que mostra pels toreros, cosa que no recordava. Ai, els guiris! Ai, Hemingway! Al cap de poc hi he trobat el fragment en què un personatge fa un elogi entusiasta de València i diu que “no toleraré que ningú parli malament de València”. Crec que val la pena reproduir-lo. Tot siga com a modesta contribució des d’aquest bloc al reforçament del patriotisme municipal.



«—Fernandito —li pregà la María —, parla'ns d'aquella vegada que vas anar a València!
—No em va agradar València.
—Per què no?— inquirí ella, estrenyent de nou el braç a en Robert Jordan—. Per què no et va agradar?
—La gent és mal educada i jo no els entenia. Només sabien dir-se xe els uns als altres!
—I ells t'entenien, a tu? —li preguntà la María.
—Feien veure que no —contestà en Fernando.
—I què hi vas fer, a València?
—Me'n vaig anar sense ni haver vist el mar —explicà en Fernando—. No m'agradava la gent.
—Oh, fot el camp d'aquí, vella comare! —exclamà la Pilar— Fot el camp, abans no em facis posar malalta! A València vaig passar la millor època de la meva vida! ¡Vamos!  València! ¿Què n'has de dir, tu, de València?
—Què hi feies, allí? —li preguntà la María. La dona d'en Pablo s'assegué a taula amb un bol de cafè, un bocí de pa i un altre bol ple d'estofat.
—Que què hi fèiem, allí? Hi vaig anar perquè en Finito tenia un contracte per a tres corridas durant la Feria. Mai no he vist tanta gent ni els cafès tan plens. Durant hores i hores era impossible poder trobar una taula buida i no es podia agafar ni el tramvia. A València hi ha moviment de dia i de nit.
—Però què hi fèieu? —insistí la María.
—De tot! —contestà la dona -. Ens n'anàvem a la platja i ens ficàvem a l'aigua, bo i  observant com una rècula de bous treia les barques de vela del mar. Els feien entrar dintre l'aigua fins que no tocaven fons i s'havien de posar a nedar; aleshores, els fermaven a les barques i, quan tornaven a fer peu, grimpaven trontollant per la platja. Deu parelles de bous arrossegaven una barca de vela fora del mar, de bon matí, mentre les onades s'estavellaven contra la platja: això és València!
—Però què més vas fer a part de contemplar els bous?
—Menjàvem als merenderos de la platja; ens servien uns pastissets fets amb peix esqueixat, pebrots vermells i verds i unes avellanes petites com un gra d'arròs. Uns
pastissets deliciosos i suaus, i el peix... era una cosa increïble! Llagostins acabats de treure del mar ruixats amb suc de llimona. Eren rosats i dolços, i te'ls menjaves en dues mossades. En vam menjar d'allò més. Després, vam menjar la paella, amb marisc, cloïsses amb petxina i tot, musclos, crancs i anguiles petites. També vam menjar unes anguiles encara més petites, fregides, i eren tan primetes com les mongetes tendres, cargolades en totes direccions, i eren tan toves, que es fonien a la boca sense mastegar-les. I tot això acompanyat d'un vi clar, fred, suau, riquíssim, que costava trenta céntimos l'ampolla. I per postres: un meló! És la terra dels melons.
—El meló de Castella és millor —afirmà en Fernando.
—¡Qué va! —féu la muller d'en Pablo—. El meló de Castella serveix per a fer anar de cos. El de València és per a menjar. Quan em recordo d'aquells melons llargs com el braç, verds com el mar, tendres i sucosos, i més dolços que un matí d'estiu ... ! Ai, quan penso en aquelles anguiles, petites, delicioses, amuntegades al plat! I la cervesa, que no paràvem de beure en tota la tarda, la cervesa que traspuava de tan freda, en aquelles gerres grans com cubells!
—I què feies quan no menjaves ni bevies?
—Ens fèiem l'amor a la cambra, la persiana del balcó abaixada i la brisa filtrant-se per la finestrella de sobre la porta. Ens fèiem l'amor, allí, a ple dia, l'habitació a les fosques, les persianes tirades; del carrer pujava la flaire de les flors del mercat i la fortor de la pólvora cremada de les piules de la traca, que feien esclatar pels carrers cada migdia, mentre durava la Feria. Era una línia de focs artificials estesa per tots els carrers de la ciutat, amb els petards units els uns amb els altres, i anaven petant seguint els pals i els cables dels tram, després demanàvem una altra gerra de cervesa, amarada d'aquelles gotes traspuades per la fredor. Quan la noia la portava, la prenia de la porta estant i, tot seguit, posava aquella gerra freda en contacte amb l'esquena d'en Finito, que dormia profundament, i ell exclamava: «No, Pilar! No, dona! Deixa'm dorrnir!» I jo li deia: «No, desperta't i pren això, veuràs que freda que és!» I ell bevia, sense obrir els ulls, i es tornava a adormir de seguida, mentre jo, reclinada als peus del llit sobre un coixí, el contemplava, tan moi amb el cabell tan negre, tan jove i tan plàcidament adormit. Aleshores, em prenia la resta de la gerra de cervesa, bo i escoltant la música d'una banda que passava pels carrers. I tu —digadreçant-se a en Pablo—, ¿què en saps, d'aquestes coses?
—També n'hem fetes, de coses, plegats —contestà ell.
—Sí —féu la dona—. És clar! I en els teus bons temps eres millor que en Finito. Però mai no vam anar a València. Mai no vam restar ajaguts al llit escoltant una banda a València...
—Era impossible —explicà en Pablo—. No vam tenir mai l'ocasió d'anar-hi. Ho comprendries, si fossis raonable. Però mai no vas fer volar cap tren amb en Finito.
—No! —replicà la dona—. Això és tot el que ens queda: el tren! Sí, sempre el tren! Ningú no pot parlar en contra d'això. És l'única cosa que ens queda de tota la ganduleria, de tota la deixadesa, de tots els fracassos. Això és el que ens resta després de la covardia d'ara. Hi hagué d'altres coses abans, també. No vull ser injusta. Però no toleraré que ningú parli malament de València. Em sentiu?»

(Ernest Hemingway, Per qui toquen les campanes. Proa.)

Fotograma de For Whom the Bell Tolls (1943)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada