L’escriptura de Kafka

Franz i Ottla Kafka

A hores d’ara pocs autors de la literatura universal disposen d’una bibliografia tan àmplia com la que hi ha sobre Kafka i la seua obra. La literatura acadèmica hi ha trobat una mina que sembla inesgotable. Segons el crític Erich Heller la culpa de tot això la té el mateix Kafka, perquè va crear la “més fosca lucidesa de la història de la literatura”, aquest contrast que percep tot lector de Kafka entre el seu estil, clar i precís, i la dificultat o la impossibilitat d’interpretar el significat que expressa. El comentari, l’exègesi, per tant, s’imposen com una temptació irressistible. Necessària?

Potser val la pena de precisar una mica en què consisteix aquesta “fosca lucidesa” de què parla Heller. D’entrada, la “lucidesa”, o la impressió de lucidesa, de l’obra de Kafka és una conseqüència en part d’estar escrita en una prosa sòbria i asèptica, que és molt rara en alemany. Kafka escrivia en alemany des de Praga, on la minoria que parlava aquesta llengua a principis del segle passat no deixava de ser una illa artificial enmig d’un mar eslau. La majoria d’escriptors en alemany de Praga es van decantar per l’ús d’una llengua literària recarregada, per una mena de sobreactuació lingüística, en diríem. Una reacció normal per compensar la manca de normalitat, del punt just i natural. Kafka, en canvi, va triar una prosa que adopta el to dels informes de la burocràcia administrativa, que “parodia constantment el llenguatge administratiu”, com va assenyalar Gabriel Ferrater. La prosa recarregada de la majoria o l’asèptica de Kafka, són dues reaccions diferents, però tenen un origen idèntic.

Egon Schiele, Tardor

La “foscor” de Kafka  està relacionada també, paradoxalment,  amb aquesta claredat del seu estil. Les descripcions de Kafka són sovint tan meticulosament precises que provoquen un efecte d’estranyesa, oníric, com si estiguérem somiant. És com si ho miràssem tot a través d’una lupa d’augment, que distorsiona el que és la visió “normal”, si més no la que correspon a la realitat del sentit comú. Es tracta d’un procediment de l’estètica expressionista. En l’actualitat es tendeix a veure Kafka com un escriptor aïllat, però el seu amic Max Brod i el crític i escriptor Robert Musil el vinculaven a l’expressionisme alemany i a autors com Robert Walser, encara que l’escriptura sòbria de Kafka contrasta amb el llenguatge generalment ampul·lós dels expressionistes. És clar que l’obra de Kafka va molt més enllà de l’expressionisme, però això s’ha vist a posteriori. Adorno també va assenyalar que Kafka participa en alguna mesura d’aquest moviment: “Molts passatges fonamentals de Kafka —va escriure— es poden llegir com si fossen la traducció verbal de quadres expressionistes que haurien d’haver estat pintats.”

O com relats de somnis, perquè tot hi transcorre d’una manera tan obsessiva i inevitable com en un somni. Com en els somnis, el significat de les narracions de Kafka és molt sovint opac i deixa la porta oberta a un procés d’interpretació que no es pot resoldre en cap conclusió contrastable. De vegades, fins i tot, Kafka planteja els seus relats com si fossen el relat d’un somni, o d’un malson, o el somni o el malson mateixos. El començament de La metamorfosi n’és un exemple: “Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós.” Aquesta frase inicia el relat abruptament, sense cap antecedent ni introducció, i conté una ambigüitat que es manté fins al final, ja que La metamorfosi es pot llegir com el relat d’uns fets viscuts en la vigília o com el somni mateix. “Allò  no era un somni”, diu el narrador una mica després, però durant els somnis és molt habitual experimentar una incertesa sobre si estem somiant o no. Gregor Samsa desperta realment del seu malson, malgrat que el narrador indica que “allò no era un somni”? O es pot considerar que La metamorfosi és el malson mateix?

La dificultat d’interpretar Kafka és una conseqüència també del que en podríem dir el seu antipsicologisme. Jordi Llovet, en la introducció que va escriure a la seua traducció de La metamorfosi, va escriure que “Kafka fa pensar en els clàssics. No solament els clàssics de l’època moderna, com sostenia Canetti amb encert, sinó especialment els clàssics antics per excel·lència: Èsquil i Sòfocles. Coincideixen en un cert, indefinible antipsicologisme. En ell les coses s’esdevenen totes molt a la vora de la història, és a dir, s’expliquen amb un discurs literari que s’acosta molt al discurs de la història: explicar les coses tal com són, sense detenir-se en la descripció de passions amagades, però aturant-se en el gest més mínim, sempre que aquest sigui decisiu per a la configuració o el desenvolupament d’una història”. De tota manera, Llovet matisa que segurament “hi ha un psicologisme irreductible i indefugible: el psicologisme de l’escriptura presa com un símptoma”. En aquest sentit, les literatures menys psicologistes serien també “les més susceptibles de l’activitat psicoanalítica”.

En aquest mateix text  Llovet es refereix també al detallisme descriptiu, lligat a aquesta mateixa voluntat antipsicològica: “La insòlita exactitud del gest; com si Kafka no estigués escrivint, sinó fent una pel·lícula de cine mut, on l’absència dels mots s’ha de suplir amb l’expressivitat del gest, de la mirada, del tacte.”

M’estranya que Llovet no esmente Kleist, tan admirat per Kafka, que constitueix el precedent més directe de la seua escriptura. En els relats de Kleist només hi ha trama, fets en estat brut, narrats sense comentaris, sense filtre moralitzador ni psicològic. Només anota el que té una relació decisiva amb la mort o la vida dels seus personatges amb un llenguatge dens, sec i nu, que potencia la narració d’un cas psicològic sempre excepcionalíssim, aparentment inexplicable. El narrador dels relats de Kleist manté una objectivitat impassible, que esdevé patològica en el seu esforç inhumà de lucidesa. Es tracta d’un realisme molt particular, que de tant precís esdevé obsessiu.

Finalment, hi ha un últim factor, potser massa prosaic, que convé recordar a l’hora d’intentar explicar la dificultat d’interpretar Kafka : les seues tres novel·les van quedar inacabades, i bona part de les narracions van ser publicades pòstumament. Kafka era un escriptor conscient i rigorós i potser considerava que, d’una manera o altra, aquestes obres havien resultat uns experiments fallits. En el cas de les novel·les, sembla que es va trobar aculat a un impàs. Jo no voldria haver-me perdut l’experiència d’haver-les llegides, i estic molt agraït a Max Brod que no les destruís, tal com volia Kafka. Però és un fet a tenir en compte.

Tornem a la “fosca lucidesa” que constatava o denunciava Heller. Brecht va dir una vegada a Walter Benjamin que les paràboles de Kafka “no són mai suficientment transparents”. El mateix Heller, en el seu llibre sobre Kafka, recorda aquestes paraules de Brecht i assenyala que  “l’aparent precisió de l’estil de Kafka és la precisió d’un somni exacte somiat confusament en un lloc entre la profecia i l’art. L’exactitud de Kafka és l’exactitud del qui és inexacte, del somiador”.

Nota. Es fa difícil recomanar un llibre o altre sobre Kafka. N’hi ha tants! Potser el més pràctic és llegir els diaris i la correspondència del mateix Kafka. Al capdavall, això és el que fan la majoria de crítics: il·lustrar o comentar els relats a partir de la correspondència i els diaris. O a l’inrevés. El lector pot fer el mateix, directament, i evitar-se així els intermediaris. Un llibre complementari és les Conversaciones con Kafka de Gustav Janouch.

De tota manera, i una vegada dit això, no puc resistir de recomanar-vos la lectura d’un assaig breu que és la millor introducció a l’obra de Kafka que conec: el pròleg que va escriure Gabriel Ferrater per a la seua traducció d’El procés. De pas, una vegada posats, podeu aprofitar l’ocasió i llegir o rellegir El procés. I a continuació, si encara teniu ganes de més, podeu veure també l’adaptació cinematogràfica que en va fer Orson Welles. 

Egon Schiele, Quatre arbres