Porte ja uns mesos indexant i organitzant els escrits del meu pare. Ni tan sols els qui estàvem més a prop d’ell ens podíem imaginar que havia escrit tant. Inflexions i Breviari d’un bizantí ofereixen, fins ara, una selecció mínima de tot aquest material inèdit. Són quaderns i més quaderns de reflexions assagístiques, sense comptar-hi els seixanta blocs del dietari, i carpetes que apleguen fulls de totes les mides. Aprofitava qualsevol paper per a escriure. De vegades, la tarja d’invitació a la presentació d’un llibre o a la inauguració d’una exposició. Quan se li acabava l’espai, la línia de l’escriptura, fina i menuda, canviava de direcció i començava a discórrer pels marges, fent com un marc que envoltava el text central.
Mentre faig l’índex dels manuscrits, procure no parar-me a llegir massa, perquè, si no, seria impossible avançar en la catalogació. Però ahir, revisant una carpeta plena de mitges quartilles, em va cridar l’atenció una nota en què assenyalava quines eren, per a ell, les millors novel·les de tots els temps. N’havia triat una per a cada segle, del XVII al XIX, i dues per al segle XX.
Ací teniu aquesta nota de Josep Iborra, per si la voleu aprofitar per a llegir o rellegir durant les vacances:
“La millor novel·la del segle XVII, el Quijote; del XVIII, el Tristram; del XIX, Guerra i pau; del XX, La muntanya màgica.
No és La muntanya màgica de Thomas Mann la millor novel·la del segle XX? Altres grans obres com la Recherche de Proust o l’Ulisses de Joyce són monstres literaris.
Ara, fent parella amb la novel·la de Mann, com a contrapunt, la novel·la Contrapunt d’Aldous Huxley. Totes dues es van publicar en la dècada dels anys vint, crec que la de Mann a principis i la de Huxley a finals. Dues visions antitètiques de la burgesia: l’alemanya, per un costat, i l’anglesa, per l’altre.
Huxley i Mann: dos autors paradigmàtics de la novel·la del segle xx, de la burgesia europea en el seu moment més crític, entre les dues grans guerres. És, sobretot, la dècada dels anys vint, la d’una belle époque que és ja un carnaval.”
Sempre que algú fa una tria de "les millors...", sobretot si és un escriptor que inspira tant de respecte com Josep Iborra, la lectura d'eixa tria -i les obres que forçosament en queden fora- té un punt interessant. No és la primera vegada que trobe en alguna selecció semblant "La muntanya màgica", i, sincerament, sempre m'ha sorprés, perquè és una novel·la que em semblà -parle a títol personal, i sense ànim de fer de la meua opinió un anatema, evidentment- fracassada. Devia ser la dolenta traducció a l'espanyol dels anys seixanta, les prevencions de Nabòkhov sobre "les novel·les d'idees" -que també m'han dut a no pñoder llegir pràcticament res de Dostoievski-,la caducitat de certs debats que mantenen Naphta i Settembrini, el final estrany i sobtat, però el cas és que es tracta d'una novel·la que no em despertà massa entusiasme, i ni tan sols em sembla la millor de Mann (preferisc Doctor Faust). De tota manera, comprovar tanta unanimitat al voltat de "La muntanya màgica" almenys serveix perquè intente rellegir-la, perquè no hi ha res de més plaent que veure que estaves equivocat en una apreciació i, de sobte, una obra que per a tu no valia res es converteix en una d'imprescindible. Esperem que em passe amb "La muntanya màgica"!!!!
ResponEliminaPer cert, que hi ha una sèrie alemanya, titulada òbviament "Los Mann", curiós experiment, que recomane a qui siga, entre el biopic i el documental (hi parlen els fills vius -vius fa deu anys, és clar- i la dona del novel·lista, i està rodada als escenaris reals, amb abundants testimonis fotogràfics i videogràfics), imprescindible per als seguidors del novel·lista alemany.