Pàgines

dijous, 7 de juliol del 2011

Torniamo all’antico e sarà un progresso!

De la mateixa manera que el concepte de literatura no ha significat sempre el mateix, també les maneres d’ensenyar-la han variat al llarg del temps. Xavier Renedo, en la seua ponència sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura que tanca el llibre De la Bíblia a Joyce. Onze obres del cànon, comentat en l’entrada anterior, planteja una sèrie de reflexions i de propostes prenent com a punt de partida el canvi que experimenta l’ensenyament de la literatura al segle XIX. Renedo assenyala que fins al XIX l’ensenyament de la literatura tenia una dimensió retòrica explícita i declarada, “de manera que l’estudi de la literatura es perllongava en l’aprenentatge de l’art d’escriure, perquè els autors que es llegien a les escoles eren també models a imitar”. La feina dels alumnes no era fer comentaris, lingüístics o literaris, sinó aprendre a escriure i a parlar bé imitant els textos seleccionats. Els comentaris crítics eren competència del professor. 

Al segle XX, en canvi, la literatura deixa de ser un model per esdevenir un objecte. El discurs escolar es va convertir en un discurs crític sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura es va reorientar cap a l’historicisme, cosa que es va traduir en els manuals d’història de la literatura i en el predomini de la dimensió crítica, canalitzada a través de la pràctica del comentari de text. Xavier Renedo, que no entra en l’anàlisi dels factors socials i ideològics que van originar aquests canvis, constata i conclou: “Si abans el punt de referència de l’estudiant era l’obra de Virgili, d’Ovidi o de Sal·lusti, en el segle xx el punt de referència va ser la freda prosa acadèmica dels manuals. La veritat és que no em sorprèn gens que haguem acabat en el cul de sac en què ens trobem!” 

Renedo creu que seria positiu recuperar alguns dels procediments de la vella retòrica per a les classes de liteatura. Extractades i sintetitzades, aquestes són algunes de les seues propostes. Gairebé diria que es tracta de recomanacions òbvies, basades en el sentit comú, si entenem aquest terme com a bon sentit, i no com a sentit general o compartit per la majoria: 

-prescindir dels manuals i anar a les obres originals. 

-prescindir dels comentaris de text i substituir-los pels antics exercicis de paràfrasis, reescriptura i recreació d’uns models seleccionats. Aquests exercicis, en realitat, no deixen de ser un comentari de text: només es poden fer si s’ha entès bé el text a imitar. 

-prescindir de l’obsessió de la interpretació, que acaba despistant els alumnes i convertint el text en un pretext. 

-els professors, en comptes de dictar apunts, haurien de llegir poemes i contes. 

-ensenyar els alumnes a llegir en veu alta. La lectura en veu alta és també una manera d’interpretar un text, donant a cada frase l’entonació i el ritme que demana, marcant bé les pauses, les inflexions o els canvis de veu. 

-recuperar i practicar la memorització de textos, sobretot de poemes. El cultiu de la memòria literària —i de la memòria en general— ajuda a escriure millor i a entendre millor el que llegim. Una memòria ben entrenada ajuda a llegir més bé, a escriure millor i fins i tot a parlar millor. 

Com deia Verdi, torniamo all’antico e sarà un progresso! Es referia, és clar, a la música. De vegades, sembla que, en el camp de les humanitats i de l’art en general, l’evolució o el “progrés” consisteix a perdre un llençol en cada bugada. 

Nota. Xavier Renedo és professor de literatura catalana medieval i d’expressió oral i escrita de la Universitat de Girona. És editor de les obres de Francesc Eiximenis i un dels màxims especialistes en aquest escriptor medieval. El 1992 va presentar la seua tesi doctoral, Edició i estudi del “Tractat de luxúria” del “Terç del Crestià” de Francesc Eiximenis. Durant un temps, Quaderns Crema va anunciar-ne la publicació, però al final sembla que tot va quedar en no res. Jo ja fa anys que espere amb candeletes de poder llegir aquesta obra. Amb aquest títol i tractant-se d’Eiximenis, deu ser un llibre divertidíssim, absolutament pornogràfic.


2 comentaris:

  1. Ja és això, ja és això. Ensenyar a imitar és una feina difícil i feixuga que molts pocs poden (podem) fer.

    pere

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord. Tal i com ensenyem a hores d'ara trobe que el famós CdT fa més mal que pedregada seca. Els alumnes "critiquen" allò que no han llegit. Només desitge que si algun alumne, enginyós i divertit, fa broma en un futur d'aquesta forma ridícula de presentar la literatura no siga jo l'objecte de la burla. Felicitats pel bloc. Juanjo.

    ResponElimina