Alguns llocs de Londres que m’agraden

(Per a Pepa Savall, que se’n va de viatge a Londres.) 

En l’entrada que vaig dedicar als quadres de la National Gallery, comentava m’agraden els museus petits, a la mesura humana, que es fatiga i s’avorreix de seguida. A Londres n’hi ha un que respon plenament a aquest ideal: la Kenwood House. Per a mi és el millor museu de pintura de Londres, pel lloc on està situat, a Hampstead, en una casa de camp remodelada per Robert Adam a mitjan segle XVIII, amb una vista magnífica al davant, per les seues proporcions enraonades, i, és clar, per l’interès de les pintures. Si visiteu aquest museu no hi ha cap perill de patir la tortura d’un curs intensiu d’història de l’art des dels orígens fins als nostres dies. 

Kenwood House

En aquest museu, que té l’origen en la col·lecció de pintura que el comte d’Iveagh va donar a la nació el 1927, hi ha, a més de La noia de la guitarra de Vermeer, un autoretrat de Rembrandt que justifica per ell sol la visita: 

S’hi pot anar amb metro: s’ha d’agafar la Northern line (la línia de color negre) i baixar a Hampstead. Feu unes quantes passes i de seguida us trobeu enmig el camp, encara que sou a Londres. Molt a prop hi ha la casa de John Keats, una casa de poeta on m’agradaria viure. Hampstead és un dels barris més atractius de Londres. Era el lloc on els londinencs anaven a estiuejar. 

Little Venice

Un altre lloc que se n’ix una mica dels itineraris turístics habituals, i que a més val la pena, és un barri o una zona que s’anomena Little Venice. Per arribar-hi heu d’agafar la Bakerloo line (la de color marró clar) i baixar a Warwick Avenue. Warwick? Deu ser el Warwick o el Vàroic del Tirant lo Blanc. Només eixir de l’estació cal enfilar la Warwick Avenue costera amunt i en cinc minuts o menys ja sou a la Little Venice, que, certament, és little, i s’assembla més a Amsterdam que no a Venècia: 

Podeu passejar-hi tranquil·lament, badar pels canals, seure en algun banc, dinar o prendre alguna cosa en algun pub. A penes hi ha turistes. Després, en comptes de tornar a agafar el metro és millor pujar al waterbus, una mena de barquet que fa el recorregut pel canal que va des de Little Venice fins a Candem, vorejant Regent’s Park. El trajecte dura cinquanta minuts i és distret i plàcid. Baixeu a Candem o, més concretament, a l’enorme i inacabable mercadet de Candem, una de les atraccions turístiques actuals de Londres. A qui li agraden els mercadets i anar bambant de paradeta en paradeta, disfrutarà com un xiquet. Una altra cosa que es pot fer és endinsar-se directament en Regent’s Park, que és gairebé tan gran com Hyde Park i potser més bonic. 

Little Venice

Royal Albert Hall

Si us agrada la música clàssica, Londres és ara el lloc ideal. Eviteu, això sí, els concerts per a turistes que es fan en moltes esglésies del centre, igual que a Praga o a París. No tenen interès. Són només per a turistes, en el pitjor sentit de la paraula. A Londres, des del 15 de juliol fins al deu de setembre es celebren els Proms, the world’s greatest classical music festival. Aquest eslògan publicitari es limita a constatar un fet. Tots els dies hi ha un concert al Royal Albert Hall, un edifici circular, situat enfront de Hyde Park, a la part sud, que a l’estiu es converteix en la sala de concerts més gran del món. En altres èpoques de l’any s’hi fan també curses de gossos i combats de boxa. 

Els concerts comencen tots a les 19’30h, excepte els diumenges, que ho fan a les 19h. Podeu comprar l’entrada per anar a la gallery o a l’arena, sense seient, una mica abans que comence el concert. Estant mig hora o tres quarts d’hora abans hi ha prou. Jo hi he entrat alguna vegada arribant cinc minuts abans. Que no us espanten les cues. Una vegada s’obrin les portes, la cua es desfà ràpidament. Les cues per a la gallery i l’arena són en un lateral de l’edifici, no en la porta principal. A la gallery o a l’arena, la gent sent la música dreta, asseguda o estirada per terra. Allí, per cinc lliures podeu sentir algunes de les millors orquestres i directors del món. Els Proms no tenen res a veure amb l’envarament beneït i reverencial que sovint acompanya la música clàssica. Al mateix temps, són els que tenen un públic més silenciós, més atent i més entès també. 

Un concert dels Proms

Per anar-hi cal que agafeu la Circle line (la de color groc) o la Piccadilly line (la blava). Heu de baixar a South Kesington. D’allí fins al Royal Albert Hall hi ha deu minuts caminant, tot recte, en direcció a Hyde Park. Dels concerts que es faran aquesta segona quinzena d’agost, en destacaria uns quants. El dimecres 17, la Philarmonia, dirigida per Esa-Pekka Salonen, toca Shostakovich, Stravinsky i Txaikovski. El divendres 19 i el dissabte 20 hi ha dos programes en què Bernard Haitink dirigeix Brahms. Compte: el concert del 19 comença a les 19h. Del dilluns 22 al diumenge 28, tots els concerts són molt interessants: el 23 Gergiev dirigeix la London Symphony i el 24 ho fa Sir Colin Davis. 

Per acabar: a la Tate hi ha encara una exposició temporal de Miró, que no he vista. Hi vaig anar, a la Tate, però la veritat és que l’edifici em va agradar més que els quadres que s’hi exposen. De fet, només em vaig fixar en un Cézanne, el retrat d’un home assegut en una cadira. Al costat de la Tate hi ha el Globe Theatre, reconstrucció suposadament històrica del teatre de Shakespeare. Hi havia cua i tampoc no hi vaig entrar. El cas és que ho hauria d’haver fet, per fardar davant dels alumnes quan explique Shakespeare. 

Davant de la Tate hi ha una de les millors vistes de Londres, amb la catedral de Sant Pau a l’altra banda del riu, que uneix el pont del mil·leni. Si aneu amb xiquets, aquest pont els agradarà especialment, perquè apareix en una de les pel·lícules de Harry Potter, en què els malos ataquen el pont i els vianants que el creuen en aquell moment van tots a l’aigua. Creueu el pont, si voleu veure Sant Pau o passar a l’altre costat. Al poc d’eixir del pont, a mà esquerra, hi ha un pub que fa cantonada i que té terrasseta, on es dina molt bé i tiren una cervesa molt bona. No me’n recorde com es diu. No vaig entrar a Sant Pau, que ja conec d’altres vegades. Em va interessar més la plaça que hi ha darrere, la Paternoster’s Square, on es combinen molt bé el volum i l’estil de la catedral amb els edificis moderns de la zona. És una plaça dura, que va provocar una gran polèmica quan es va inaugurar. 

Paternoster's Square