Els lectors en les novel·les

En l’entrada anterior em vaig referir a la representació de la figura del lector o la lectora en la pintura. I en les novel·les? Sovint, és clar, hi apareixen personatges que llegeixen. És típic el procediment de fer que la lectura del diari o d’una carta per part d’un personatge aporte una informació que contribueix al desenvolupament de l’argument. En canvi, quan llegeixen un llibre, és com si estiguessen prenent cafè o donant corda al rellotge. Vull dir que es tracta d’una activitat quotidiana no significativa, en el sentit que no té conseqüències. El que fan més sovint els personatges de les novel·les amb un llibre és tancar-lo. 

No ens n’hauríem d’estranyar. Un personatge literari ha de fer coses: parlar amb la gent, enamorar-se o assassinar algú, anar amunt i avall, perorar sobre el que siga. Dedicar-se a llegir novel·les no deixa de ser, en principi, una contradicció en termes novel·lístics. De tota manera, de vegades la condició de lector és un característica important en un personatge literari, perquè explica o provoca alguns dels seus comportaments. Segurament, la primera novel·la a presentar un protagonista que és essencialment un lector és el Quixot. Si no hagués llegit tantes novel·les de cavalleria, don Quijote no s’hauria llençat a buscar aventures enmig de la pols de la Manxa. 

El Quixot, de fet, és el model de la majoria de les novel·les que remarquen la condició de lector del personatge principal, com ara Madame Bovary i altres novel·les centrades en el tema de l’adulteri femení. D’una manera o altra, s’hi assenyala que la lectura, la lectura de determinat tipus de novel·les si més no, ha contribuït a produir la desviació moral de la protagonista i la seua caiguda posterior en l’adulteri. Per a aquestes lectores, la lectura de novel·les ha representat una evasió i, per tant, una pèrdua del sentit de la realitat. O una inoculació de “males idees”, que han pertorbat la resignació que sempre exigeix la vida quotidiana. O tot alhora. Després, és clar, passa el que passa. Els protagonistes masculins d’aquestes novel·les, per contra, no llegeixen ni el diari, si n’exceptuem l’inefable monsieur Homais, que, més que llegir-lo, se l’aprèn de cor cada dia. 

La veritat és que costa d’entendre aquesta insistència, per part dels novel·listes, en els perills de la lectura de novel·les. D’això se’n diu tirar pedres a la pròpia teulada. D’altra banda, el perill denunciat resulta poc versemblant. Normalment, la gent que es decideix a cometre adulteri, o a assassinar, o a deixar el treball, o a perpetrar qualsevol acció que trenque amb la rutina no necessita l’impuls de la lectura. Ben al contrari, aquesta sol actuar com un fre. 

Dels escriptors del XIX, el menys convencional i el més convincent a l’hora de tractar aquest motiu literari és Tolstoi. Vegeu, si no, aquest fragment d’Anna Karènina, en què Anna està llegint al compartiment del tren, abans d’eixir a fora enmig d’una tempesta de neu, on trobaràVronski: 

«Anna Arkàdievna llegia i comprenia, però li era desagradable de llegir, això és, de seguir el reflex de la vida d’altres persones. Ella mateixa tenia massa ganes de viure. Si llegia que l’heroïna de la novel·la tenia cura d’un malalt, sentia el desig d’anar per la cambra d’aquest amb passos imperceptibles; si llegia que un membre del parlament pronunciava un discurs, aquest discurs l’hauria volgut pronunciar ella mateixa; si llegia que Lady Mary anava a cavall i causava l’admiració de tothom amb la seva audàcia, volia fer tot això ella mateixa. Però no podia fer res. I jugant amb les seves petites mans amb el tallapapers, llegia aferrissadament.» 

Per a Anna Karènina, la lectura no és tant una incitació per a seguir determinades experiències com un motiu d’impaciència: «li era desagradable de llegir.» A Tolstoi, la literatura no li va impedir mai de copsar la realitat. No la veia a través del clixè. Sempre fa la sensació que la descriu com si la veiés per primera vegada. 

Ara ja no s’insisteix, com abans, en els perills de la lectura i en el fet que hi ha llibres bons i llibres dolents segons els efectes que infligeixen als lectors, independentment de la qualitat literària. Si de cas, es recomana que siguen adequats per a l’edat. El perill no és ara el suposat estropici moral, sinó l’aversió per la lectura que un llibre pot provocar. 

Entre els bons efectes que se solen esmentar en l’actualitat per contrarestar aquesta aversió o indiferència, hi ha el plaer que provoca la lectura i el fet que la lectura d’un llibre ens pot canviar la vida, se suposa que positivament. La referència al plaer que proporciona axiomàticament la lectura és una recomanació que en el fons és contraproduent. L’altre argument no deixa de ser, i perdoneu, una collonada. És un argument purament verbal, literari, que no respon ni a la veritat ni a l’experiència. M’hauria agradat sentir el que n’hauria dit el doctor Johnson. No se sol fer referència, en canvi, al fet que el principal efecte de la lectura sobre molts lectors és que els incita a escriure, a voler ser escriptors. En la majoria dels casos, els resultats són catastròfics. 

En fi, ja ho veieu. El meu escepticisme és considerable. 

Nota. A Espanya, l’efecte principal que ha produït el Quixot ha estat fomentar la prevenció davant la lectura. «Si llegeixes tant, et tornaràs boig com don Quijote!», diuen. D’aquesta manera resol la mentalitat hispànica la relació entre els llibres i la vida, un dels temes fonamentals que planteja Cervantes en el seu llibre.