L’engendrament i el naixement de Jaume I: un comentari comparat

El Llibre dels fets de Jaume I, el primer text important de la literatura catalana, presenta una particularitat fonamental: és una autobiografia. Jaume I comença el seu llibre amb la narració del seu engendrament i del seu naixement, segurament perquè tenia el sentiment de ser l’únic responsable d’ell mateix i de l’estat que havia construït. En la crònica narra les dificultats dels inicis del seu regnat, envoltat de parents i consellers poc fiables i de nobles rebels, la seua solitud i la lluita contra les dificultats de tota mena fins que va aconseguir imposar la seua autoritat. Jaume I, a més, va reorientar la política del casal de Barcelona: va renunciar als seus drets en territoris occitans i va dirigir l’expansió cap al sud peninsular amb la conquesta de Mallorca i València. 

En classe hem comparat la narració de l’engendrament i naixement de Jaume I del Llibre dels fets amb la versió que en donen la crònica de Bernat Desclot i la de Ramon Muntaner. Sempre que puc, practique el comentari comparat de dos o més textos. Comparar és entendre. De més a més, en aquest cas, el comentari comparat de les tres cròniques s’imposa inevitablement. 

Resumim, primer, els fets, abans de passar a les versions de cada cronista. Pere I i Maria de Montpeller, els pares de Jaume I, s’havien casat el 1204 i havien viscut més temps separats que no junts. El rei, que s’havia casat per obtenir la senyoria de Montpeller, va presentar a la Santa Seu el 1206 una demanda de nul·litat matrimonial amb l’excusa que encara vivia el primer espòs de Maria, una unió que no havia estat reconeguda pel papa. A pesar de la mala relació que mantenien els dos esposos, cosa que era coneguda pels súbdits, pel maig del 1207 hi va haver un acostament entre tots dos amb un resultat inesperat: el febrer del 1208 la reina Maria va infantar un hereu del tron, el que havia de ser Jaume el Conqueridor. Pere I es va desentendre del fill, ja que esperava aconseguir la nul·litat del matrimoni amb Maria, fer-ne un altre de més avantatjós i tenir un altre hereu. Però va morir el 1213 a la batalla de Muret. Aquest mateix any va morir també Maria de Montpeller. L’infant Jaume va quedar orfe i va heretar un regne que, després de la mort inesperada del seu pare, estava en un estat de profunda degradació política i econòmica.

La crònica de Jaume es refereix lacònicament al seu engendrament: « Nostre pare, lo rei En Pere, no volia veser la nostra mare la reina. E esdevenc-se que una vegada lo rei nostre pare fo en Latas, e la reina nostra mare fo en Miravals; e venc al rei un ric-hom, per nom En Guillem d’Alcalà, e pregà’l tant que el féu venir a Miravals, on era la reina nostra mare. E aquella nuit que ambdós foren a Miravals volc nostre Senyor que nós fóssem engenrats.» No és gens agradable per a ningú reconèixer que els seus pares no s’estimaven. De tota manera, Jaume I s’hi refereix perquè volia deixar clar que ell era fill de qui deia. Era una qüestió, per tant, d’afirmar la seua legitimitat política. On sí que s’esplaia és en els detalls meravellosos o miraculosos que van seguir el seu naixement, cosa que deixa en un segon terme el caràcter poc gloriós de l’engendrament. Jaume I conta que, poc després del seu naixement, la seua mare el va portar en braços a l’església de santa Maria i en el moment en què tots dos hi van entrar els fidels es van posar a cantar l’himne Te deum laudamus. Després van anar a l’església de Sant Fermí i va passar una cosa semblant: en el moment que la reina Maria entrava a l’església amb el seu fill van començar a cantar un altre himne, Benedictus Dominus Deus Israel. Finalment, el fet de dir-se Jaume també es pot considerar com un fet miraculós. La seua mare li va posar aquest nom, perquè va encendre dotze espelmes, en memòria dels dotze apòstols, i la que va durar més era la que corresponia a l’apòstol sant Jaume. 

Desclot i Muntaner, en canvi, centren el seu relat en l’engendrament del rei i l’amplifiquen considerablement. A diferència de Jaume I, no defugen de parlar directament de l’actitud del rei Pere amb la seua esposa. Com era d’esperar, la versió més respectuosa amb la realitat dels fets és la de Desclot: «E quan venc a poc de temps, ell lleixà la dona, que no volc ésser ab ella ne volc venir enlloc on ella fos, que penedí-se cor l’havia presa a muller, que ell era un dels pus altius reis del món e dix que molt s’era baixat en ella, com per sol Montpesller havia presa dona qui no era filla de rei.» Del laconisme de «no volia veser la nostra mare la reina» hem passat a saber exactament per què no la volia «veser»: el rei Pere s’havia casat amb Maria de Montpeller únicament per incorporar aquest domini a la seua corona; després se’n va penedir, perquè pensava que s’havia rebaixat casant-se amb una dona d’una categoria molt inferior a la seua, de manera que la va abandonar i no en va voler saber res. 

Muntaner, sense negar els fets, no entra en detalls i prefereix exculpar l’actitud del rei, que atribueix a la seua joventut: «E per temps avant, lo dit senyor rei En Pere, qui era jove con la pres, per escalfament que hac d’altres gentils dones, estec que no tornà ab la dita dona Maria.» 

La diferència principal dels relats de Desclot i Muntaner respecte al de Jaume I és la introducció d’un element llegendari: la reina va poder concebre Jaume I perquè va enganyar el rei Pere i va substituir una nit la seua amant en el seu llit sense que ell se n’adonés. El qui imaginà aquesta llegenda es podria haver inspirat en les històries de l’engendrament d’Hèrcules o del rei Artús. En la història d’aquest últim, tal com la conta Gautier de Monmouth en la Historia Regum Britaniae, salvant la circumstància d’estar invertits el paper de la dona i de l’home, (en aquella és l’home el substituït i l’enganyador, i en les cròniques és la dona la substituïda i l’enganyadora) les altres circumstàncies són idèntiques. D'aquesta manera, Jaume I, un personatge real, és equiparat a dos personatges de ficció posseïdors de les més altes qualitats físiques i morals. Per a Martí de Riquer, la “dona substituïda” es correspon més a un motiu folklòric, que té la seua manifestació més coneguda en un conte de Boccaccio. 

Comparat amb el de Muntaner, el relat que en fa Desclot és bastant sobri. Intenta justificar, encara que siga poc versemblant, que el rei no s’adonés de l’engany, perquè la reina «féu apagar tots los llums», «e ella no parlà gaire per tal que no la regonegués tro que hac jagut ab ella». Encara reclama més la nostra fe quan assegura que la reina era «dona era molt sàvia e certa, e sempre conec que era prenys». 

Muntaner, en canvi, tira al dret. Per a ell, tot el que feia referència al casal d’Aragó era un motiu de meravella i aquesta ocasió més encara. L’engendrament de Jaume I va ser senzillament una manifestació de la voluntat divina. En la seua crònica, quan els consellers de Montpeller diuen a la reina Maria que havien preparat l’ocasió, perquè el rei passés una nit amb ella, la reina els contesta que «prenia la llur venguda en lloc de la salutació de l’àngel Gabriel, que féu a madona Santa Maria». Si la reina Maria s’equipara a la Verge Maria, per extensió Jaume I s’identifica amb Jesucrist! 

Muntaner amplifica el seu relat molt més que Desclot i hi introdueix més personatges i molts diàlegs. En la crònica de Desclot, els personatges que hi apareixen són el rei, la reina i un majordom de la reina. S’hi esmenta també, de passada, la presència d’una donzella i de dos cavallers que acompanyen la reina a la cambra del rei. Muntaner, a més del rei i de la reina, i d’un cavaller equivalent al majordom de la crònica de Desclot, fa participar en aquesta escena vint-i-quatre cavallers, dotze dones, dotze donzelles, bisbes i altres eclesiàstics, dos notaris… Mentre «lo rei e la reina foren en llur deport», tota aquesta gentada s’està a la porta «agenollats en oracions tots ensems». De la mateixa manera, «així estegren aquella nit mateixa totes les esgleies de Montpestler obertes, e tot lo poble qui hi estava pregant Déu.» Sembla que l’únic que no sabia de què anava tot allò era el propi rei! 

A qualsevol lector li deu cridar l’atenció la insistència en el gran nombre de testimonis que hi ha la nit que el rei dorm amb la reina. Muntaner volia deixar ben clar que Jaume I era fill del rei Pere. Per això acumula tants personatges i fins tot diu que se’n va estendre acta, i que a partir d’aquell moment i fins al naixement la reina va estar acompanyada per totes les persones que havien vetllat aquella nit. Es tractava de descartar qualsevol possibilitat que Jaume I no fos una conseqüència directa d’aquella nit que la reina Maria va passar amb el rei Pere. 

Nota. En el web Recerca en acció podeu accedir a una versió digital del Llibre dels fets, que es pot llegir en català antic o modern, i escoltar-lo en la versió moderna. En el mateix web hi ha també una sèrie d’articles molt interessants que tracten aspectes concrets d’aquest llibre, com ara Qui va escriure el “Llibre dels fets”?, Amb 66 anys, Jaume I encara vol fer una croada a Terra Santa o El dia que una fletxa gairebé mata Jaume I. 

També és molt recomanable aquest vídeo de Vilaweb en què Stefano Cingolani i Antoni Furió repassen alguns dels aspectes més rellevants de la vida i l’obra de Jaume I. De cara als alumnes, constitueix una introducció excel·lent: 

Finalment, ací teniu els trets relats de les cròniques de l’engendrament i naixement de Jaume I en versió modernitzada i amb unes activitats per al comentari. L’adaptació dels textos l’he feta a partir de l’antologia de Stefano Cingolani, Les quatre grans cròniques. Ed. 62. Més endavant, quan tinga més temps, ja en penjaré també la versió original.