Nietzsche sobre «Èdip rei»

Com a complement de la nota anterior, i per si és d’interès per als professors i els alumnes que llegeixen i comenten Èdip rei en l’assignatura de literatura universal, ací teniu el que en diu Nietzsche en El naixement de la tragèdia: 

«El personatge més de plànyer de l'escena grega, el dissortat Èdip, Sòfocles el concebé com l'home ple de noblesa que, malgrat la seva sapiència, està destinat a l'error i a la misèria, però que a la fi, en virtut de l'enormitat dels seus sofriments, exerceix entorn seu una força màgica i benèfica els efectes de la qual encara se senten després d'haver desaparegut. L'home noble no peca, ens diu, si fa no fa, el profund poeta que és Sòfocles: pot ser que pels seus actes tota llei, tot ordre natural, el món moral mateix i tot, s'esfondrin; precisament, però, són els seus actes els que tracen un cercle màgic, superior, d'efectes que, sobre les ruïnes i els enderrocs del vell món, en funden un de nou. Vet aquí el que ens vol dir el poeta, i això en la mesura que és també un pensador religiós: com a poeta, ens mostra d'entrada la troca prodigiosament embolicada d'un procés que el jutge, a poc a poc, nus a nus, va desfent per a la seva pròpia perdició; la joia autènticament hel·lènica que provoca aquesta solució dialèctica és tan gran que sobre tota l'obra s'estén una alenada de serenitat superior que esmussa arreu les punxes de les horripilants pressuposicions del procés.» 

«Hi ha una creença popular antiquíssima, estesa sobretot a Pèrsia, segons la qual un mag clarivident només pot ser fruit d'un incest: cosa que nosaltres, amb relació a Èdip, que resol l'enigma i esposa la seva mare, hem d'interpretar immediatament en el sentit que allà on unes forces profètiques i màgiques desfan l'encanteri que separa el present i el futur, trenquen la rígida llei de la individuació i, en general, anul·len la màgia pròpiament dita de la natura, hi ha d'haver hagut una causa que hagi desencadenat aquestes forces, s'ha d'haver donat el precedent d'una monstruosa transgressió de la natura —com ara l'incest—; perquè ¿com es podria obligar la natura a deixar anar els seus secrets si no fos oposant-li una resistència victoriosa, és a dir, mitjançant allò que és contranatural? Un coneixement d'aquesta mena és el que veig gravat en l'esborronadora tríada del fat d'Èdip: el mateix que resol l'enigma de la natura —d'aquella Esfinx híbrida— n'ha de crebantar també els preceptes més sagrats occint el seu pare i casant-se amb la seva mare. Sí, el mite sembla que ens vol xiuxiuejar a cau d'orella que la saviesa, i precisament la saviesa dionisíaca, és una abominació contra la natura i que aquell que amb el seu saber precipita la natura en l'abisme de l'anihilació també ha d'experimentar sobre si mateix aquesta dissolució de la natura.» 

(Friedrich Nietzsche, El naixement de la tragèdia. Adesiara.) 

Dues entrades de la serp blanca parlant de Nietzsche? Buf! Per a mantenir-vos-en saludablement a distància, podeu llegir aquest text de Josep Iborra: 

«Dues famílies d'esperits: els qui pensen retòricament i els qui pensen raonablement. Nietzsche per un costat, i Montaigne per l'altre, per citar-ne dos noms paradigmàtics. 

Naturalment, pensar raonablement comporta una retòrica específica, de la mateixa manera que pensar retòricament comporta una forma específica de pensar. Hi ha també els qui pensen retòricament, però sense pensar res. 

La raó és enemiga de la retòrica, com aquesta ho és de la raó. En el primer cas, la retòrica no passa de ser un estil de pensar. En el segon, n'és la substància. El pensament retòric autèntic està generat, sobretot, per les emocions i les imaginacions que es troben a la base de totes les concepcions irracionalistes del món.» 

(Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors.)