El conte més memorable de la literatura universal

El 26 de juliol de 1935, en una secció de la revista argentina El Hogar, titulada «Un cuento, joya de la literatura» apareixia una declaració de Jorge Luis Borges en què explicava per què triava el conte de May Sinclair, On el foc no s’apaga, com el més memorable que havia llegit mai. Borges havia fet una selecció prèvia de dotze contes que comprenia, a més del relat de Sinclair, L’escarabat d’or de Poe, Els expulsats de Poker-Flat de Francis Bret Harte, El cor de les tenebres de Conrad, El jardiner de Kipling —o La història més bella del món—, Bola de greix de Maupassant, La pota de mico de W.W. Jacobs, El déu dels gongs de Chesterton, la Història d’Abdul·là, el captaire cec de Les mil i una nits, O. Henry i l’Infante don Juan Manuel. D’aquests dos últims autors, no n’esmentava cap títol concret, encara que és possible que en el cas d’O. Henry pensés en El regal de Reis, a què es va referir en la  Introducción a la literatura norteamericana, i en el cas de don Juan Manuel en De lo que aconteció a un deán de Santiago con don Illán, el gran mago que vivía en Toledo, que Borges va reescriure sota el títol d’El brujo postergado en Historia universal de la infamia. Aquests dotze contes han estat publicats fa poc per Alfaguara amb el títol de Cuentos memorables según Jorge Luis Borges. 

Borges es decantava per On el foc no s’apaga com a número u del seu particular hit-parade, «en gracia de su poca notoriedad y de su valor indudable». Les recomanacions bibliogràfiques de Borges solen sortir-se del que és habitual i, per això mateix, són més útils i interessants. Del valor del conte de Sinclair, en destacava la representació de l’infern, molt lluny de «la pobreza de los Infiernos que han elaborado los teólogos y que los poetas han repetido». 

Gràcies a Viena Edicions podem llegir ara en català aquest conte de May Sinclair en el volum titulat On el foc no s’apaga, publicat en l’extraordinària col·lecció El cercle de Viena. A més del conte que dóna títol al recull, el volum n’aplega quatre més: L’obsequi, La naturalesa de l’evidència, Si els morts sabessin i La víctima. La traducció, de Dolors Udina, és molt bona. 

On el foc no s’apaga es podria etiquetar com un recull de contes de misteri o, més concretament, de fantasmes. Però no provoca en el lector una impressió d’irrealitat ni de fantasia. Hi contribueix l’estil contingut de l’autora, a les antípodes d’un Poe. Sota la influència de les recents descobertes de la psicoanàlisi, May Sinclair va saber superar els arquetipus del gènere gòtic i anar encara més enllà d’Un altre pas de rosca de Henry James. De més a més, els fantasmes que apareixen en els relats de Sinclair (fantasmes o al·lucinacions), no són uns éssers terrorífics, sinó afables i benèvols, que tornen a la vida per ajudar els vius a desfer-se de les seues mesquineses. En el seu caràcter fantasmagòric no hi ha una disminució respecte a la vida terrenal, sinó una intensificació apassionada d’aquesta, porgada dels errors, de les pors, dels desigs sufocats que ho confonen tot. 

En La víctima, la persona a què fa referència el títol s’apareix al seu assassí i li diu que no sent odi per ell, perquè el seu crim «va consistir a fer-me passar d’un estat que s’havia tornat insuportable a un estat més meravellós del que pots arribar a imaginar». I torna per retreure-li, únicament, que l’odie, ja que l’odi que el va impulsar a cometre el crim era fruit d’un error: no s’havia interposat entre ell i la seua xicota, ben al contrari. Finalment, li recomana que no es lliure a la policia, que continue vivint i que es case amb la noia. 

En Si els morts sabessin la mare morta torna per perdonar el fill, que havia desitjat que ella morís, per alliberar-lo dels «racons foscos i secrets de la ment», de les seues creences que «eren sempre l’expressió dels seus temors». En L’obsequi i La naturalesa de l’evidència els fantasmes tornen per ensenyar a estimar, per ensenyar a viure l’amor com una «experiència», com un «contacte terrible i exquisit. Més penetrant que la vista o el tacte. Més… més ampli: passió a tots els nivells de l’existència». 

Finalment, On el foc no s’apaga, el relat més memorable per a Borges de tots els que havia llegit mai, és una visió al·lucinatòria de l’infern. Recorda l’infern de la Divina Comèdia, però d’una manera vulgaritzada, en gris, i per això mateix resulta més terrible i inquietant. Com en l’obra de Dante, el càstig dels protagonistes d’On el foc no s’apaga té una estreta relació de semblança amb el pecat comès i consisteix en una prolongació in aeternum, fins a la nàusea, d’aquest pecat, expressió de la mesquinesa de la vida terrena, que ja en el seu moment s’havia convertit en un acte que només produïa fastig. En aquest infern, com si fos un malson del qual no es pot despertar mai, el temps no existeix: en «el darrer infern ja no tornarem a fugir, no trobarem més camins, ni més passatges, ni més portes obertes». On el foc no s’apaga reprèn i capgira la història de Paolo i Francesca de Rímini, que conta Dante en el cant V de l’Infern. 

May Sinclair era el pseudònim de Mary Amelia St. Clair (1863-1946). Va escriure novel·les, contes, poesia i crítica literària. Se li atribueix haver introduït el terme “stream of consciousness”. Va ser una sufragista molt activa, membre del Woman Writers' Suffrage League.