Les últimes classes de literatura universal les he dedicat al Quijote, que és un dels temes del currículum oficial de l’assignatura (3.4. Cervantes i els orígens de la novel·la moderna). Aprofitant l’ocasió, com qui diu, m’he llegit un assaig del novel·lista mexicà Carlos Fuentes, Cervantes o la crítica de la lectura (Biblioteca de Estudios Cervantinos). El títol era atractiu i em va enganxar. La lectura, no tant.
El fil conductor d’aquest assaig és la consideració que «Cervantes es el primer novelista que radica la crítica de la creación dentro de las páginas de su propia creación: Don Quijote. Y esta crítica de la creación es una crítica del acto mismo de la lectura.» Una mica més endavant, Carlos Fuentes escriu «Seguramente, ésta es la primera vez en la historia de la literatura que un personaje sabe que está siendo escrito al mismo tiempo que vive sus aventuras de ficción.»
Doncs, seguramente que no. Ulisses, en el cant VIII de l’Odissea, quan arriba al país dels feacis, és rebut pel rei, Alcínous. En el convit que celebren en honor seu, Ulisses es posa a plorar quan sent un cantor d’una qualitat extraordinària narrar les gestes dels grecs i del propi Ulisses a Troia. Alcínous se n’adona i li pregunta:
Digues també per què plores i dins el teu cor et lamentes
quan sents parlar de la sort dels dànaus argius i de Troia:
l’han obrada els eterns, i són ells que a tants la ruïna
han filat; perquè hi hagi cançons per als homes a néixer.
(Traducció de Carles Riba.)
Com remarcava Borges, en aquests versos hi ha una mena de justificació estètica de la desgràcia. En l’Eneida es pot llegir un episodi semblant quan Enees arriba a Cartago.
Al llarg del seu assaig, Carlos Fuentes relaciona don Quijote amb diversos personatges literaris, com Hamlet: «Don Quijote y Hamlet son los testigos de cargo de una nueva literatura que ha dejado de ser lectura transparente del verbo divino pero no ha podido convertirse en signo reflejo de un orden humano tan congruente e indubitable como lo fueron los órdenes, divinos o sociales, del pasado.» La comparació dels dos personatges, expressada amb una veu engolada bastant repel·lent, resulta tòpica i una mica estirada pels cabells. Val la pena tenir en compte al respecte les precisions que va fer Auerbach sobre Shakespeare i Cervantes.
Un altre personatge literari amb qui compara don Quijote és Robinson Crusoe: «Cervantes, por ejemplo, no puede encarar al mundo con la seguridad pragmática de un Defoe. […] Don Quijote es el polo opuesto de Robinson. El fracaso del Caballero de la Triste Figura en materia práctica, es el más gloriosamente cómico de la historia literaria y acaso sólo encuentra equivalentes modernos en los grandes payasos del cine silencioso: Chaplin, Keaton, Jaurel y Hardy…» Però Fuentes es perd en generalitzacions i no toca una qüestió fonamental: contra el tòpic hispanista, Robinson Crusoe és una de les primeres novel·les modernes, i no Don Quijote.
Les pàgines dedicades a la relació entre Cervantes i Erasme són més interessants: «La relación, a mi parecer evidente, entre Cervantes y Erasmo, ha de buscarse, no en la muy explicable ausencia de toda mención del sabio de Rotterdam por el manco de Lepanto, sino en la presencia misma de tres grandes temas erasmistas en el centro nervioso del Quijote: la dualidad de la verdad, la ilusión de las apariencias y el elogio de la locura.»
Està clar que la generalització i la imprecisió són els procediments principals que Carlos Fuentes posa en pràctica en aquest llibre. Però el pitjor és el seu estil, engolat i solemne, que enuncia sense sentit del ridícul galimaties com aquest: «los libros de Cervantes y de Joyce nos ofrecen con una desesperada convicción el reducto humano de las palabras para decirnos: si todo ha de morir, muramos sin renunciar a lo único que aún puede ser nuestro porque es lo único que es de todos, las palabras; y si todo ha de vivir de nuevo, no viviremos sin nuestras palabras enterradas, resucitadas, salvadas, renovadas, combatidas para devolverles, anunciarles o encontrarles un sentido y, sobre ellas, fundar, otra vez o por última vez, la oportunidad de la existencia.»
O aquesta altra perla: «Arena, circo y templo semánticos, luchan entre sí, se parodian entre sí y comulgan entre sí, en los libros de Joyce, lo orgánico previo y el caosmos escritural: triple proceso de destrucción, de construcción y de remontarse al origen mismo de las palabras, más allá de las epopeyas.»
Sembla mentida que una persona adulta amolle en públic aquestes deposicions. I que ni tan sols es moleste a estirar la cadena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada