Llegint Voltaire en classe

Sempre que estic a punt de començar un tema nou en les classes de literatura universal, repasse una mica Mimesis d’Erich Auerbach. Decididament, és el meu manual. Quan el traduiran al català? Ho podria fer Jaume Ortolà, el traductor del Faust i i factòtum de Riurau Editors, entestat a traduir al català llibres essencials. La traducció castellana està envellida i en algun punt resulta una mica aproximativa. 

Aquesta setmana, com que començava el tema 4.1. Il·lustració i neoclassicisme, vaig agafar el volum d’Auerbach i vaig fullejar-ne el capítol XVI, La cena interrumpida, en què Auerbach comenta textos de Prévost, Voltaire i Saint-Simon. Recorde que en la primera lectura em va sobtar la valoració negativa que feia de Voltaire. Fins i tot, mostrava una animadversió una mica violenta envers aquest autor, que arribava a qualificar de propagandista. És cert, però, que Auerbach no deixa de destacar la millor qualitat de l’estil de Voltaire, una qualitat que cap lector no pot deixar de percebre: «Lo peculiar en él es, sobre todo, el tempo: la rápida y precisa recapitulación del desarrollo, el veloz cambio de las imágenes, la combinación sorprendente y repentina de cosas que uno no está acostumbrado a ver juntas; en todo esto, es casi único e incomparable, y en este tempo consiste una buena parte de su ingenio.» Més sintèticament, Borges va assenyalar que «Voltaire ha escrito la mejor prosa de la lengua francesa y quizá del mundo». 

Però per a Auerbach aquesta qualitat està gairebé sempre al servei de la simplificació, que «tiene lugar casi siempre por reducción del problema a una antítesis, y por su presentación en un relato en remolino, festivo y rápido, en el que se contraponen escueta y rápidamente lo blanco y lo negro, la teoría y la práctica». Voltaire, continua Auerbach, no intenta comprendre els temes que tracta, sinó desacreditar-los. I això ho aconsegueix, en gran part, amb la «técnica del reflector»: «Consiste en iluminar potentemente una pequeña parte de un conjunto muy amplio, dejando empero en la oscuridad todo lo restante, que podría explicar y ordenar aquella parte, y que acaso serviría también de contrapeso a lo que se hace resaltar. Así, parece que se dice la verdad; ya que no puede negarse lo que se dice, y, sin embargo, todo está falseado, pues la verdad no puede ser más que enteriza y con la exacta coordinación de sus partes.» 

Crec que les raons d’aquesta valoració negativa de Voltaire, que Auerbach expressa amb amargor, gairebé amb ressentiment, es poden comprendre quan, a continuació del fragment que acabe de citar, escriu: «El público cae una y otra vez en semejantes trampas, sobre todo en tiempos agitados: todos conocemos ejemplos de sobra en el pasado inmediato. En tiempos ordinarios, el truco es fácil de descubrir, pero en épocas de tensión falta en el pueblo o en el público una voluntad seria para ello. Cuando a una forma de vida o a un grupo humano les ha sonado su hora o han perdido el favor y la tolerancia de que disfrutaban, cualquier injusticia que la propaganda comete con ellos se siente vagamente como tal y, sin embargo, es saludada con regocijo sádico.» 

Erich Auerbach, d’origen jueu, va haver d’abandonar el 1935, amb l’ascens del nazisme, la seua plaça de professor en la universitat de Marburg. Es va exiliar a Istambul i allí, el 1946, va escriure Mimesi, la seua obra mestra. De tant en tant, enmig d’un paràgraf com el que acabe de citar, hi ha una al·lusió amarga al drama que estava vivint la civilització europea. De fet, Mimesi sembla ser-ne el testament. 

En classe hem llegit una de les Cartes filosòfiques de Voltaire, concretament la sisena, que porta per títol Sobre els presbiterians. He aprofitat el comentari que en fa Auerbach. També, un fragment de l’Assaig sobre la tolerància. A continuació, hem comparat aquest text de Voltaire amb l’article de Fuster Toleràncies, que va publicar en la secció “Notes d’un desficiós” de la cartellera Qué y Dónde, i que després va ser recollit en Sagitari. De nou el comentari comparat, que m’agrada tant. Fuster va més enllà que Voltaire, per al qual la tolerància consistia a permetre a cada ciutadà de no creure en altra cosa que en la seva raó: «mentre no trasbalsi l’ordre». De tota manera, l’última frase de l’article de Fuster introdueix un matís de dubte en la viabilitat de la tolerància tal com ell l’entén: «Potser això és demanar massa…» Formalment, l’article de Fuster és impecable. És un text ideal per a comentar-lo en classe. 

Per cert, la paraula tolerància no m’agrada massa. El to condescendent i condicionant que arrossega em resulta especialment antipàtic. Tolerar és permetre, consentir, donar permís… És un concepte trampós, que no reconeix l’adversari en peu d’igualtat. S’hi mostra indulgent i, de vegades, ni això. Fuster, per si de cas, en parla en plural. A Espanya, la tolerància s’invoca sovint per justificar la repressió pura i simple. Igual que es fa amb la Constitució. El qui es queixa, el qui protesta, el qui denuncia, el qui diu que no, és un intolerant, que remou la general placidesa postfranquista només per ganes de fotre. Es tracta d’un procediment que veiem tots els dies: consisteix a girar la veritat i la llibertat contra elles mateixes.