«Nit de Reis» de Shakespeare

La setmana passada vaig anar a la Sala Matilde Salvador de la Universitat de València a veure una representació de Nit de Reis (Twelfth Night) de Shakespeare, pel grup Assaig-GTUV que dirigeix Pep Sanchis. Encara que l’entrada era lliure, calia retirar-ne les invitacions dues hores abans perquè l’aforament de la sala és limitat. El fet és que l’obra començava a dos quarts de vuit i jo hi vaig arribar quan faltava un quart, i sense entrada. Evidentment, ja no en quedava ni una. Em disposava a retirar-me discretament, però les encarregades de la sala van ser tan amables que em van col·locar una cadira suplementària, molt còmoda, en primera fila. 

La representació, per tant, començava de primera. I encara va continuar millor, perquè m’ho vaig passar molt bé. Els actors em van agradar molt: per a la meua sorpresa, tractant-se de teatre clàssic, no deien el text cridant ni engolant la veu. L’escenografia estava totalment al servei del text, i no distreia ni marejava. Va ser una representació plena de vivacitat i de ritme. En acabar, m’havia divertit i tenia ganes de tornar a llegir Nit de Reis, cosa que vaig fer durant el cap de setmana en la traducció de Sagarra. 

Nit de Reis, juntament amb Al vostre gust i El somni d'una nit de Sant Joan, és una de les comèdies més representades de Shakespeare. Potser és la més perfecta de les tres. Josep Maria Mestres, director d’un muntatge recent de Nit de Reis en el Teatre Nacional de Catalunya, escrivia que en «Nit de Reis gairebé tothom està boig. Uns estan bojos d’amor: són els que saben mirar cap endins i parlar en vers. I dic que miren cap endins perquè cap enfora hi miren ben poc. És com si qui estima es fabriqués l’objecte de desig a la seva mida, prescindint de les evidències que imposa la realitat. I com si l’ésser estimat estigués massa enfeinat estimant-ne un altre, que tampoc l’estima a ell, per adonar-se que hi ha algú que l’estima… Els altres, els que no saben cultivar l’esperit o no hi estan interessats, es dediquen a menjar, beure i fer-se unes bromes que ens resulten tan divertides com terribles. Potser l’únic amb una mica de seny és, paradoxalment, qui no n’hauria de tenir: el bufó Festa. És com si estigués avorrit d’aquesta guilladura que impera a Il·líria i fos aquí per fer-nos saber que si la saviesa es converteix en una bufonada, la bufonada esdevé una forma de saviesa.» 

Nit de Reis és una comèdia d’embolic construïda a partir de la confusió d’identitats, sobretot la d’una parella de bessons, un xic i una xica, Viola, que, a més, es disfressa de xic. En temps de Shakespeare aquest tret de l’argument devia resultar encara més enrevessat, perquè els papers femenins eren representats per actors joves. De manera que en el cas concret de Viola, un actor feia el paper d’una dona que es disfressava d’home! A més de contribuir a l’embolic argumental, el motiu dels bessons planteja el tema, tan important en el teatre de Shakespeare, de la incertesa de la identitat. Com comenta un dels personatges cap al final: 

Una veu, una cara i un vestit, 

però dues persones; perspectiva 

natural, que existeix i no existeix. 

En Nit de Reis hi ha també l’obsessió de Shakespeare per la duplicació, per les relacions entre la substància i l’ombra, que pren forma còmica en aquesta comèdia i tràgica en Hamlet. Viola sempre està recordant que ella no és el paper que representa: «us juro que jo no sóc el que represento», «No sóc / allò que semblo ser». El bufó Festa conclou: «Res del que és, no és!», que recorda el leitmotiv de Macbeth: «and nothing is / but wwhat is not». 

L'obra porta com a subtítol What you will. Però el significat és menys fes el que vulgues que el que decideixes ser, i això no deixa de ser una il·lusió: Orsini no obtindrà Olívia, Olívia no obtindrà Viola, sinó només el seu doble. Malvòlio i Andreu, que també desitgen Olívia, tampoc no l’obtindran.