Més sobre Mann i Grillparzer: el conflicte entre l'art i la vida

En l’entrada anterior anotava unes observacions sobre El pobre músic de Grillparzer, i acabava comparant aquesta narració amb Tonio Kröger de Thomas Mann. A part de comentar l'aire de família d'aquests dos relats, hi vaig indicar una diferència fonamental entre tots dos: Jakob, el personatge de Grillparzer, és un artista fracassat, un pobre músic, patètic i grotesc alhora; Tonio Kröger, per contra, és un escriptor reconegut, i cap dubte no entela la seua confiança en el valor de la seua obra. Però hi ha uns altres motius que no vaig acabar de tocar. Tornem-hi, doncs, encara. 

Grillparzer centra el seu relat en un músic mentre que Thomas Mann ho fa en un escriptor. Aquesta diferència, però, és més aparent que real. De fet, en la majoria de les obres de Mann, la música és un referent bàsic i constant. Quan Mann es lamenta per boca de Tonio Kröger de l'escissió dolorosa que pateix l'escriptor entre l’art i la vida, tenia presents potser altres activitats artístiques menys susceptibles de contaminar-se amb problemes morals i personals. Com la música. En aquest punt, com en tants d'altres, Mann seguia ben de prop Schopenhauer. Hi ha un passatge d'El món com a voluntat i representació que il·lustra perfectament aquesta idea: «El compositor ens revela l'essència interior del món i expressa la més fonda saviesa en un llenguatge que la seua raó no comprèn, així com una dona sotmesa al son hipnòptic ens dóna solucions sobre coses de les quals no té el menor concepte en estat de vigília. D'aquí que en el compositor, més que en cap altre artista, l'home estiga completament separat de l'artista i siga distint d'ell.» En la música, per tant, a diferència de la literatura, no hi ha lloc per als escrúpols, per al plantejament de problemes personals i morals. Si la música pot expressar sentiments, ho fa d'una manera immediata, inefable, i no reflexiva; el músic no es pot autoanalitzar a través de la música. L'escriptor, en canvi, es mira de cua d'ull mentre viu, i quan escriu no pot deixar de retreure's sovint que no és prou just ni prou exacte amb la vida. La imbricació entre literatura i vida es viu com una tensió; totes dues s'acusen mútuament. 

Tonio Kröger, com a escriptor, és una mena de contrapunt negatiu del músic. Per a ell escriure i viure constitueixen un dilema, perquè la literatura corca el sentiment immediat de la vida, introduint-hi una «enigmàtica contraposició envers els altres, els normals i ordenats» i un «abisme d'ironia, descreença, oposició, experiència i sentiment, que us separa dels homes». A més, com remarca Tonio en el seu diàleg amb Lisaveta Ivànovna, per a aconseguir en l'obra literària l'efecte desitjat cal mantenir «una relació distant i freda amb les coses». Perquè «si li afecta a vostè molt el que ha de dir, si el seu cor batega fortament en dir-ho, pot estar segura que allò serà un fracàs absolut. Resultarà patètic, sentimental...» No sempre és fàcil mantenir aquesta separació, i no deixa de tenir els seus perills. Curiosament, el mateix relat de Thomas Mann és un exemple d'aquesta imbricació personal de l'escriptor en l’obra que denuncia Tonio. Encara que la ironia i el distanciament van ser el punt just de solució que va trobar Mann al conflicte art-vida, Tonio Kröger és la menys irònica de totes les seues obres, la més patètica i sentimental, la més autocomplaent també. El mateix Mann, més tard, va reconèixer que aquesta narració constituïa una «mescla de melancolia i crítica, d'interioritat i escepticisme, de sentimentalisme i intel·lectualisme». 

Tornem a Grillparzer. El drama del pobre músic no té l'arrel en l'abisme d'ironia de què parlava Tonio, sinó en la inhabilitat per a l'expressió, en la falta de talent, en el sacrifici inhumà, per absurd i inútil, que representa tot el temps i esforç que dedica a la música. El violí de Jakob es converteix així en una metàfora de la vida, tal com la veia Grillparzer: un instrument incapaç de produir cap melodia, un obstacle insalvable, dolorosament opac. Per a l'hipocondríac que era Grillparzer, no hi havia una contradicció entre l'art i la vida, sinó una radical opacitat en tots dos, una falta de sentit. Queda, potser, l'enyorança inefable d'una vida immediata, sense recança ni dubtes, transparent, on el mateix fet de viure ho justifica tot i no s'interroga ni es gira contra ell mateix, com una melodia que flueix, inevitable en el seu encant, sense esforç ni pena.