Pàgines

dijous, 12 de juliol del 2012

Una nota sobre «Retrats de passaport» de Josep Pla

La lectura de Josep Pla m’acompanya sempre, des que el meu pare em va posar a les mans, als onze anys, la Vida de Manolo. Encara que se me’n van escapar moltes coses, recorde que el llibre em va enganxar, per la seua vivacitat i pel plaer de llegir en un català que no em presentava cap dificultat. Després de la Vida de Manolo van venir, a poc a poc, tots els altres llibres de Pla. De tant en tant, hi torne. No fa molt he rellegit Retrats de passaport, un recull de 101 retrats literaris, escrits en èpoques molt diferents, des del 1917 al 1966, que s’ha de posar al costat de la sèrie d’Homenots. A diferència d’aquests, però, els Retrats són més breus i impressionistes, i estan dedicats tant a personalitats catalanes com d’altres països. Com és habitual en l’edició de l’Obra Completa, no s’indica la procedència dels textos. He comprovat que molts d’aquests retrats es van publicar per primera vegada en Coses vistes, Llanterna màgica i Relacions, durant la dècada dels vint. 

Un dels encants més grans de l’obra de Pla és l’enorme quantitat de personalitats i de personatges —d’amics, coneguts i saludats— que hi apareixen, i no sols en la gal·leria d’Homenots. Pla era un autèntic tastador de tipus humans, amb una rara habilitat per captar el pintoresc de cada exemplar humà. La seua voracitat, en aquest punt, no tenia límits. La gal·leria de personatges retratats en Retrats de passsaport —volum 17 de de l’Obra Completa— presenta una enorme varietat. Alguns els retrobem sovint en altres llbres seus: Alexandre Plana, Quim Borralleres, Josep Carner, Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra… Entre les personalitats de fora del país hi ha, entre moltes d’altres, Maurras, Chesterton, Simenon… 

En aquesta relectura m’he fixat en algun motiu particularment insistit, com ara les referències a escriptors catalans que van contribuir a la creació del català literari modern. Pla constata que «els llibres escrits a la manera noucentista —dic manera perquè les seves manifestacions literàries són un manerisme com un altre— són els que s’han llegit menys del país, i en aquest sentit han retardat la difusió de la llengua escrita d’una manera indubtable.» Per a Pla, els principals creadors de la prosa catalana moderna són Robert Robert, Jacint Verdaguer (el Verdaguer de Dietari d’un pelegrí a Terra Santa i En defensa pròpia), Joan Maragall i Joaquim Ruyra, als quals «que devem bàsicament tot el progrés que s’ha produït en l’enriquiment real de la llengua i en el seu acostament a la realitat humana». I, de la seua generació, Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra i Gaziel. I ell mateix, és clar. Si voleu aprendre a escriure en català, ja sabeu on heu d’acudir. 

Els elogis que fa de la prosa de Sagarra i de Soldevila són, però, una mica matisats. Del primer, diu que sobre «el geni de la llengua, els seus errors eren mínims i els seus mitjans d’expressió literalment inoïts. Amb aquests mitjans, li arribava, però, sovint, massa sovint, que no tenia res a dir…» I també que «el defecte de la prosa de Sagarra és el pinyol. És un home que pretén posar a cada frase, i, si no pot ésser, a cada paràgraf, una cosa efectista, brillant i enlluernadora. Aquesta fal·lera permanent fa que la seva prosa cansi i fatigui.» La prosa de Soldevila, si de cas, peca per l’altre cantó. És massa neutra: «De vegades, potser convindria posar sobre l’arbre massa nu de la pàgina una mica de borrissol, de fum o de misteri, aquell punt de desenfocament que és la mateixa essència de la vida.» 

L’obra de Pla, des dels seus inicis, es va situar contra el model literari noucentista. En una de les entrades d’El quadern gris, va escriure: «Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps». Pla s’hi afirmava com a escriptor contra Eugeni d’Ors, que inicialment l’havia enlluernat, i s’oposava així al llenguatge artificiós dels escriptors noucentistes. Reconeixia i va elogiar les realitzacions culturals d’aquest moviment, però estava convençut que el model literari noucentista, molt separat de la llengua viva, no era viable. 

Com en Stendhal, un dels seus models, el rebuig de l’afectació en l’estil era paral·lel al rebuig de l’idealisme i del romanticisme literaris: «Jo no crec —llegim en el prefaci a La vida amarga— que l’escriptor porti cap missatge personal exclusiu. Aquesta és l’última forma del romanticisme literari —la més pretensiosa i pueril que el romanticisme literari ha produït. El que jo crec, per contra, és que l’escriptor té una responsabilitat total davant de l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment. L’axioma —vàlid des dels temps més reculats— és de De Sanctis, i jo modestament el comparteixo.» 

La voluntat de donar fe del que l’escriptor ha vist i viscut explica el caràcter intensament testimonial de tota la seua obra. Pla va practicar tots els gèneres propis d’aquest tipus de literatura: retrats i semblances, llibres de viatges, cròniques i reportatges, biografies, memòries, diaris i relats d’experiències. En el pròleg a Retrats de passaport, Pla expressa la seua preferència per una literatura basada en documents personals: «A mi m’hauria agradat de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries, records, remniscències —que són les ombres de les ombres dels records—, biografies, correspondències, retrats literaris. En aquest sentit, la literatura anglesa és un prodigi. La literatura anglesa, en aquest sentit —repeteixo—, és un permanent i fabulós prodigi. La francesa també, encara que més donada al vedetisme. La literatura no és més que un esforç contra l’oblit. La literatura personal destrueix la distinció romàntica entre l’home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu. Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d’atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d’una total irrisorietat. Tothom sap escriure —i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa —plena de les sorpreses de la vida, magnífica.» 

El caràcter testimonial de l’obra de Pla, la preferència per la literatura basada en documents personals, el rebuig de l’idealisme i del romanticisme literaris, són acompanyats per una desconfiança del que en podríem dir els paranys de la literatura: el «literaturisme, els estats de sensibilitat equivocats o il·lusoris, l’anecdotisme»… És només una paradoxa aparent que aquesta actitud fos expressada per un escriptor com Pla, que es va dedicar a la literatura d’una manera tan intensa i obsessiva: «aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure […], a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement sacrificaré tot en la vida».

2 comentaris:

  1. Completament d'acord amb Pla i amb tu Enric. Recordes quan em vas palar de l'obra de Paul Léautaud perquè et deia que estava fart de la literatura de ficció i volia llegir coses viscudes... Aquest senyor, i Casanova i Fuster i d'altres que es limiten a narrar i explicar bé les coses que han viscut són el que més m'agrada llegir de la literatura per passatemps. Una altra cosa també són els poetes, que també m'agraden, no tots. Però, si més no, m'agraden perquè també parlen, d'una o altra manera, de l'experiència, de la seua experiència. El teatre, per exemple, molt sovint, també parla de l'experiència de l'autor... Però l'experiència narrada és explicada millor en les narracions (viatges, reflexions, retrats, paisatges, records... Parlant de teatre, recorde que el que més em va agradar de Pedrolo no va ser el seu teatre, quasi de l'absurd, ni les seues novel.les quasi negres i experimentals, ni, ni, ni; el que més m'agradà van ser els seu dietari. Aquell llibre de tapes dures editat per 62? ara no en recorde el titol, em va encantar i vaig entendre perfectament com funcionava la censura en Espanya i vaig entendre molt millor les coses que no entenia del franquisme, a pesar que les vivia tots els dies, perquè jo sóc del 52...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, i tu per què no et decideixes a contar els teus records? Sempre que ens trobem tens un munt d’històries per contar, teues i de molta altra gent. Si vols fer novel•la, no necessites inventar-te arguments ni personatges. Si de cas, a aquests últims els canvies el nom per allò de la discreció i endavant. En tot cas, seria important de literaturitzar el mínim. Pensa-t’ho, perquè valdria la pena, i tant els qui et coneixem com els qui no ens ho passaríem molt bé.

      Elimina